Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Publicat el 3 de gener de 2008

1948

Supose que enguany ens tocaran unes quantes commemoracions, si més no, programes especials i suplements de diaris, sobre el 1968. Ací ja han començat, però amb el 1948, que va ser un any molt important per la història política italiana.
A gener de 1948 va entrar en vigor la Constitució de la República Italiana. A juny del 46 es van celebrar el referèndum institucional (per decidir si monarquia o república) i les eleccions a l’Assemblea Constituent. Era la primera volta que votaven les dones.
Les primeres eleccions es van celebrar a abril del 48. A les eleccions a les constituents els vots obtinguts pels socialistes més els comunistes superaven de quatre punts els obtinguts per la democràcia cristiana. Els dos partits d’esquerres van decidir anar junts a les eleccions i van formar el Fronte Democratico Popolare.
La campanya electoral va ser, probablement, la més intensa de la història italiana. Itàlia encara passava fam, el mercat negre regnava arreu i, en aquesta situació, l’anunci del Pla Marshall, fet pels EEUU l’any abans, i els primers ajuts americans, eren una grossa esperança d’eixir de la misèria. El 20 de març, un mes abans de les eleccions, el Secretari d’Estat G. Marshall va anunciar que els ajuts i els préstecs cessarien si guanyava l’esquerra. L’amenaça va arribar fins a l’últim poblet d’Itàlia. La DC i el Vaticà van mobilitzar
les 25.647 parròquies d’Itàlia per tal d’atiar des dels púlpits l’anticomunisme i la por.

(…)

Cada homilia, cada missa, es convertiren en un míting. A febrer es creen els Comitati Civici, organitzats per diòcesis i parròquies, més de vint mil comitati es dediquen, en àmbit local a dramatitzar la campanya fins al paroxisme i a contrarestar la propaganda comunista (a més, el dia de les eleccions seran fonamentals per portar centenars de milers de persones malaltes o ancianes a votar). La màquina electoral organitzada per l’església mobilitza en pocs mesos més de tres-cents mil voluntaris per lluitar contra l’abstencionisme.
Alguns arquebisbes comencen a anunciar excomunions i infern etern per qui vota o sosté l’esquerra (l’any següent esdevé oficial l’excomunió, vegeu l’arxiu adjunt), el Cardenal Lercaro, a Bolònia s’inventa els frati volanti, superheròis de la fe que es dediquen a rebentar els mítings de l’esquerra. A tota Itàlia comencen a aparèixer i a plorar marededéus anticomunistes. 
G. Guareschi, el creador de Don Camillo i Peppone, és l’autor de cartells electorals al·lucinants, amb tancs soviètics esclafant xiquets on hi ha escrit "salva els teus fills", un espectre darrere la tanca d’un camp de presoners que diu: 100000 presoners no han tornat de Rússia, mare, vota contra ells (assenyalant l’estel roig) també per mi".
La propaganda del Fronte, menys convençuda i menys convincent jugava amb la certesa de la victòria segura. Van perdre, més del 90% dels votants van anar a votar i la Democràcia Cristiana va obtenir la majoria absoluta.
Pocs mesos després el país es va trasbalsar per l’atemptat a Togliatti, però aquesta és un altra història.



  1. I no va tardar gaire a produir-se l’atemptat contra el il segretario dil PCI, en Palmiro Togliatti, i les masses comunistes mobilitzades a pic del desbordament. Aleshores, em penso, els comunistes tenien 2 milions d’afiliades i afiliats.

    Bon any, Marieta.

    Pere

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de històries per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent