parc

Quan era xicoteta, molt xicoteta, els diumenges, en tornar de missa ma mare es quedava a casa per començar a preparar l’arròs i mon pare i jo anàvem al parc. Abans d’anar comprava La Vanguardia i sempre em comprava alguna llaminadura a la paradeta de Rosita, a voltes en lloc de Rosita hi havia el fill, que no he sabut mai com es deia perquè tothom li deia Rosito. 
Al parc, mentre mon pare escoltava el concert de la banda de música, jo jugava per terra i tornava sempre bruta a casa i ma mare es queixava (tan mona que anaves!). Mon pare escoltava la música encisat, movent un peu,  i no se n’adonava si jo m’embrutava o no. Ell era músic, clarinetista, i havia tocat a la banda del poble i a la de Sagunt, expliquen que era molt bo i que feia el solo de clarinet de Pepita Greus com ningú.
De més grandeta el parc, que està molt prop de casa, va seguir fent part de la meua vida. A cada edat ha hagut un motiu per anar-hi, a jugar, a amagar-me per fer coses que cal fer d’amagat i, més avant, a portar els nebots a donar arròs als coloms. Sempre he pensat que és una sort que Castelló tinga un parc tan bonic i tan gran, que una cosa bonica haja quedat de la ciutat que era.
Doncs no, l’Ajuntament ha decidit fer passar el nou transport públic que ha d’unir el centre amb la Universitat justet pel mig del parc, construint una "via" de cement de set metres d’ample que travessaria el parc i el partiria en dos. Hauria de passar justet darrere del templet de la foto, el dels concerts de la meua infància.
La ciutat (el que en queda) s’està movent per evitar la destrucció del parc, s’està movent l’Enric Nomdedeu, únic regidor del BLOC a l’Ajuntament, i s’està movent la gent de Salvem el Ribalta. Hui he llegit açò al blog de Carles Bellver.  
(…)

El parc Ribalta de Castelló no és només emblemàtic de la ciutat, segons els entesos, el parc és el més paradigmàtic del País Valencià. Cite textualment de la intervenció de Francisco Grande, Arquitecte i Professor de la UPV, a la taula rodona oganitzada a novembre per la gent de Salvem el Ribalta: "Per la seua condició de parc públic de nova creació, la seua execució molt prompte, a mitjans del XIX, d’inspiració higienista i social, la seua clara tipologia romàntica, i la seua reconeguda autenticitat, com el que millor conserva l’estructura primera de la seua configuració, així com el millor documentat. Tots els autors coincideixen en considerar-lo únic en seu gènere, també per la seua mesura, el degà dels parcs públics de nova implantació del País Valencià, i un dels pocs de l’Estat Espanyol, d’aquella època, amb major autenticitat".  
Espere que per una volta guanye el sentit comú i es complisca la llei. El parc ve ser declarat Bé d’Interès Cultural als 80s, i, com diu Grande "Ens l’alaben per històric, per la puresa del seu estil, per la seua botànica, per allò sensorial i per la seua coherència estètica".
Salvem-lo.

10 pensaments a “parc

  1. Des de Berga us he llegit … deliciós!
    Deliciós el terminillo, deliciosa la pluja i … el sol.

    Des de Berga us he llegit gràcies a la curiositat generada pels comentaris dels "Últims 40 canvis" que recentment hi ha disposat Vilaweb.

    Salvador Molins.

  2. Tot i el temps i la distància, tinc vivíssim i encisador el record del Ribera. I com quedava just al límit del barri, era també la frontera que els tiets no ens deixaven  creuar quan jugavem al carrer. Així que endinsar-s’hi tenia quelcom de prohibit i aventurat. No exageres per amor patri: deu ser un dels parcs més bonics del sud d’Europa.

    Per aquest motiu, penso que hi ha accions que no semblen només impulsades per la ignorància, la cobdícia o la falta d’escrúpols. Darrera pareix haver-hi l’afany d’humiliar-nos, de fer-nos perdre l’estimació per nosaltres mateixos, d’anorrear-nos moralment. És difícil explicar d’una altra manera la destrucció sistemàtica de Castelló (no només ciutat), que tindria el seu colofó amb aquesta salvatjada.

    I no seguiré, perquè si digues què m’inspira pensar en els responsables d’aquest pla i quin tracte m’agradaria donar-los, potser acabaria a la garjola o posant la Marieta en un compromís.

  3. El meu Ribalta fa gust a “blanco y negro”, aquell gelat de dues boles que servien en una copa gran al quiosc Campos.  Fa l’olor agre del menjar que compràvem per als colom. Te els colors dels ulls d’alguna xiqüeleta amb la que jugàvem als enamorats. El meu Ribalta no té tacte, que als enamorats només hi jugàvem, que erem massa tendres per anar més lluny.

    De més gran té el record de les pintades que vaig fer la “cruz de los caidos”, i també de la partida múltiple que vaig perdre (cap sopresa) contra el mestre Kasparov, fa alguns pocs anys.

    I el futur? Doncs em negue a que el Ribalta siga un record.  I en això estem.

  4. Jo també anava a jugar al Ribalta quan era menut i els diumenges a escoltar la banda de música al templet. Fins l’any 1973 que ens en vam anar a viure a Fadrell, a l’altra punta de Castelló.

    Hi torne a passejar sovint, de vegades sol o amb la meua dona i la meua filla, però en la meua memòria el Ribalta ha quedat com un paradís de la infantesa. Malauradament, si els deixem fer, prompte pot ser un paradís totalment perdut 🙁
    M’agrada molt llegir el teu bloc.

Respon a Alexandre Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *