La lluna es projectà a la paret. L’auditori estava en silenci. Ningú entenia el motiu de tot plegat. A fora, un migdia marcava les hores. Qui havia de parlar va ser el primer en marxar. Vingué la tarda i el capvespre.
Desapareguda i trobada reeixida, en esta garriga d’ullastres i llentiscles, la Lluna es vesteix amb seda i lli. Estimo la vida en llibertat, sense tu. Allà, allà on m’encamino a soles, l’àguila no coneix la mort i el cel obert es dóna a la pena i la pena es dóna a l’angoixa i la por
Hem dinat peus de porc i en acabat he fet allò que feia ma iaia Ramoneta, allò de sense dir res prendre unes tisores i un cabasset i tornar somrient amb uns brotets de romaní i farigola que col•locava sobre les brases del foc a terra amb un cert ordre, no de qualsevol manera. I
Aturaria el temps així que se senten belar les mares i les cries, que sempre coincideix amb l’hora dels crepuscles. Quan lo cel pren matisos i cada matís du una emoció diferent, una record o un pensament que va amb natros sense ser-ne conscients.