‘No caus perquè siguis feble, sinó perquè et penses que ets fort’.
Entre margallons, alla on viu la garriga, neix la coveta.
I Conten que la felicitat no existeix i ho justifiquen dient que, en qualsevol cas, la felicitat es compta per moments. Per estones. Evidentment, no hi estic d’acord. La felicitat, a voltes, cal sortir a cercar-la. I no em refereixo exclusivament a sortir ‘de casa’ o ‘de l’entorn’, que també podria ser, sinó també a
I Què farem, Toni? ‘I cartes que no lliguen’. Què farem? Demà al dematí, ans d’anar a Vinaròs, tiraré una tractorada de Nutrex cuajo. ‘I cartes que no lliguen’. No lliguen, company. I poc a poquet, esta manera ‘cotxa’ de caminar mos portarà a la nit. ‘Cuerpo a tierra!’ I en arribar a la nit
A voltes sí que ho som, de febles. A voltes callo. A voltes m’aïllo. A voltes deixo que, després de demanar perdó, el silenci m’abrace fort. I reso fins que m’adormo.
Quan la tarda neix, allà on reneix el migdia, les flors s’enamoren de les virtuts dels homes. En aquest hemisferi les roelles dancen la dança dels vents. Jo, des de les golfes, faig dringar les esquelles, esperant el miracle. Tot és bonic i ingenu, tot ve a raure als carrers encegats per tant de sol.
I Cauràs de cul: no et fies dels aduladors. De fet, calla. Això m’ho contà ma iaia, que coneixia moltes rondalles. ‘No et fies de la calma, no et fies dels que sempre se’n riuen’. Ma iaia desconfiava. Era desconfiada i orgullosa. Republicana de mena. Com jo. Una persona amb moltes cares no té honor.
L’amic absent des de fa masses dies als blocs, Jordi Martí, de Marçà, m’envia un regal per whatsapp. I jo, que me l’estimo, no li dic res, però faig compte de muntar i que siga lo que Déu vulga, que la cosa va de vins i llibres.