Un dels meus carrers favorits d’Alcanar és lo carrer que jo anomeno ‘costerut’. És lo carrer que porta a l’església. Quan vaig a missa entre setmana sempre munto pel carrer costerut, on sovint hi ha la presència d’algun gat que fa vida al ras o a la teulada d’aquelles cases humils d’este carrer que m’estimo.
Més amples, més oberts, los camps, i més verds i més blau lo cel i al cel, la lluna blanca que pareix que estiga a tocar, ací al costat, però la lluna és només una presència més en aquest estat immòbil, ingràvid, estàtic de la matèria. Doneu-me l’aire del desert abans no caigue en l’angoixa
La Terra gira. Les vesprades s’escurcen. Los calendaris.
Fa un fred que talla, tal i com m’ho van advertir dos pastors dels meus verals, lo passat octubre. No sé com s’ho fan per preveure el clima que farà a mesos vista, però el cert és que l’encerten i sempre l’encerten. Conten, també, que quan les becades es fan notar és perquè Nord enllà
Venen los Reis Màgics. A casa estem convençuts que hi seran, que arribaran com tots los anys, malgrat ho facin de ben cert amb les ànimes tolides per la catarsi. La catarsi que, al poble, ha obligat a redefinir la tarda de Pastorets per una ‘Tarda d’il·lusió’, a Ulldecona. Ma filla Aran i jo fem
La meua tardor està mancada de pròleg. Hem menjat xai i vedella, però sense gatzara, sense càntics a l’hora del cafè, aquella hora més certa que real, terrosa, amb un toc de misteri. Per estos verals curulls d’argelaga fa de bon passar el Nadal, esperant la pluja o esperant la neu que, diuen, ha d’arribar
M’encén lo sol escolant-se pel costat del balcó. Diuen que nevarà ací al Montsià i a la Noguera m’esperen per anar a triar xisquetes. Diuen que és possible que neve ací, al litoral, a Les Cases. Tant de bo neve i l’aiguatge faça créixer el cereal dels camps sembrats. Mentrestant, em manquen hores, com tots
A la font de la felicitat sempre hi brolla l’aigua neta que baixa dels cims de les muntanyes, les muntanyes emblanquinades per la neu, colossals, solitàries, distants fins que t’hi apropes a estimar-les, a recórre-les, a descobrir los seus secrets i la seua màgia. Voldria que la vida fos un ascens més que un descens,