Avui l’Evangeli ens recorda que és sant Pere. Pere, el fundador de la nostra església. És molt provable que això no us faça ni fred ni calor, que passeu o que parlar-ne vos resulte passat de voltes. ‘Al segle XXI encara recordem aquesta rondalla?’ Bé, per a mi i per les comunitats catòliques aquest dia
Tastavins lo Nostre morí fa uns dies, menys d’una setmana, i la verdor de les oliveres ha esdevingut un senyal que ell campeja armat amb la seua malla de guerrer. Ara s’ha alliberat i ha tornat a la seua vida més autèntica i anhelada en somnis quan era viu, en un present que no era
Arribats a l’estació de la Puixança, en Marc va fer un senyal amb la mà que indicava que era allà on s’havien de trobar amb en Tastavins, mort feia uns dies a la seua casa de l’Hivern Malastruc. Les andanes estaven malmeses, descuiades, deixades de la mà de Déu. En Tastavins seia a una cantonada
I en arribar a la figuera recordà que no podia pujar-hi. ‘No puc enfilar-m’hi, però puc endinsar-me en la seua soca i mesclar-me amb la saba’. De seguit esdevingué part dels teixits vasculars de la figuera. Tota ella s’impregnà de substàncies minerals i orgàniques dissoltes. S’hi trobà a gust.
Té raó l’amic Cristian, professor, matemàtic, catòlic, en el comentari que m’ha fet a través de Whatsapp sobre l’article que ahir vaig escriure. Es refereix a que els catòlics sembla com si massa sovint mos haguem de justificar. Justificar la nostra fe, la nostra creença, les nostres conviccions religioses. I no: no és lo meu
Atzar. En els nostres dies, marcats pel relativisme, sovint es parla de l’atzar: l’atzar en l’origen de la vida, de l’existència, de l’evolució, etcètera. Hom, despistat, arriba a fer coincidir atzar amb casualitat, i tot plegat ens recorda que dir ‘atzar’ és no referir-se a res perquè, evidentment, atzar no és matèria, ni és esperit,
I Et negues la pau a canvi de la semblança d’una transgressió i en acabat, passat el temps i llur matèria, ets capaç de rendir-te a la moda que et fa indiferent i igual a la resta del món. Quina ventura, quin deixar-se perdre, quin abandó de la comèdia que hagués estat esdevenir original enfront
La xica del metro, per uns instants, m’ha ben despistat, però no és cert que hagi sortit content de l’hospital, ni és cert que hagi passat un matí gaire alegre. En entrar a l’hospital he vist una xica plorant mentres jo esperava a triatge i també després, quan jo ja havia sortit de la consulta
I A quarts de cinc he agafat lo bus que m’ha deixat a Palau Reial. He vingut a l’Hospital de la Vall d’Hebron, a visitar-me de la psoriasi. Sí, d’urgència, perquè no puc sofrir més tanta ferida i tanta picor. Insuportable. En surto amb una nova recepta. Una recepta que en més de deu anys
Vull dir-te, amic que no em coneixes, que per damunt de la tristesa que m’encomanen los teus ulls i la fragilitat del teu cos, hi trobaràs la meua mà per a que t’hi recolzes. No passes pena, però si en passes massa vull que cregues en les meues mans: ací tens un company que t’abraçarà
Si a la teua ànima li lleves l’amor que t’ofereixen les amistats, les persones que t’aprecien i pensen en tu quan no hi ets, de què s’alimentarà? Covarà ressentiment i no pensarà res de bo. El poder empresona els cossos que han delinquit greuement per a privar-los de l’amor, també, i privant-los de l’amor els
El cas és que és més senzill cometre el mal que edificar el bé al llarg d’una vida, per la qual cosa hom relativitza el mal, viure amb ressentiment i odi. En canvi, endreçar-se de cara al viure d’acord amb la bonesa sovint implica qüestionar el propi ego i renunciar a moltes faltes propies del
I Fa coseta el relativisme i les mesures dels tertulians, la pobresa extrema i les mentalitats que s’omplen la boca anunciant paradigmes nous quan fa mil•lenis que han estat pensats i publicats. Tanmateix, sóc feliç i la vida ja no em reca gens. Suposo que sóc més lliure que bona persona, però això, als quaranta-quatre,
Un dels mals del nostre temps desconcertant i sofert és la bruixeria. Ara no està de moda parlar de la bruixeria com quelcom dolent perquè hom ho assocïa amb la Inquisició i les bruixes de l’era preindustrial. I per la por, perquè no se’n parla i la gent està desprotegida. La gent no en parla
Aviat serà l’estiu i les hores de canícula s’allargaran. Les platges s’ompliran de banyistes arribats de les capitals i els seus verals. I jo, feliç, romandré a casa i a la feina. I tu, feliç, romandràs a l’altra banda del riu. Este és lo nostre pacte. Un pacte que no vam dir-nos, ni escriure. Un