A voltes jo mateix oblido la meua ombra, una ombra corbada com una pena que hom arrossega i amb els anys ja no és possible d’adreçar. Així i tot, quan hi penso, faig que l’ombra siga altiva, recta. Normal. Quan hi penso. M’estimo la llibertat i parlar sobre ella. Què és la llibertat? Consciència? Silenci?
I Ha arribat lo temps de retrobar-me, de transformar la substància i el temps en un bell somni o en una tragèdia i deixar que l’ànima es perde en un laberint, sense pànics a la matinada, sense angoixes als migdies i sense mapes on trobar els refugis que potser em caldrien. Només somniar, només emmirallar-me
Potser fa dos anys, potser més. Recordo que en algun moment vaig escriure al bloc sobre el meu amic Jota, en Jordi Juan, que a banda de ser un advocat de causes perdudes és un dels meus àngels a la Terra. La nostra vera amistat es remunta a l’any 1999. Ell estudiava Dret i jo
La mandra d’aprimar-se per prescripció mèdica em porta per camins trepitjats. Al llarg del juny fins a dia d’avui he passat de pesar 93 quilos a comptar-ne 87.5. Està bé, que vaig pel bon camí. O pel pedregar, si tenim en compte que tot això ha estat possible gràcies a abandonar la pastura i suar
Conten que esta vespra plourà. I cal. Ma mare em conta que esta setmana ha estat a l’hort. Un hort generós, de terres argiloses, ben regades a manta, i que ha collit los melons menuts, les tomaques ja massa madures i les asbargengues esquifides. Massa calor. Lo reg de suport de cada divendres no ha
Avui és 25 d’agost i Gelosies, rutines i costeres amunt pren lo relleu dels Migdies al terrat. Les llampades seguiran a l’ordre del dia i de fet no canviarà la substància de la matèria, ni l’ànima. Estic esperant lo bus que em porte a Les Cases. Avui hem plegat d’excavar a les tres. Pels autònoms
Els meus poemes tenen un vincle especial amb els migdies. Els migdies com a metàfora de tot allò que ha estat revelat i tot allò que no pot restar ocult. Escoltant les conferències de l’Oriol Jara, amb qui vam compartir algunes classes al Batxillerat, a l’Institut Joan Pelegrí, a Hostafrancs, m’adono que hem passat per
I I al cap i a la fi, el que t’emportaràs només serà l’amor que hauràs donat. La gent et recordarà pel que vas ser i no per allò que vas deixar. Allò que queda en la persona és tot allò que li vas saber transmetre. Les emocions tenen gust i paisatges i això és
No hi fa res que tinguis por. No hi fa res que et sentis sol. No hi fa res que pensis que no pots més. No hi fa res que et sentis cansat i desolat. No hi fa res que la vida et pesi i no trobis remei. No hi fa res que tot et