L'Hereu Riera

“Què és Espanya?”, es preguntaven una colla de savis en una inversemblant
cimera catalano-castellana que va tenir lloc a Girona (a la Fontana d’Or, si la
neurona de la memòria no em falla) en la dècada dels 80, quan tothom era
antifranquista de tota la vida, i entre els antifranquistes d’aquí i els d’allà
hi havia tan bon rotllo…

I al cap d’uns quants dies d’ardus debats, la
conclusió a la qual van arribar va ser, més o menys, que Espanya no era res.
Des d’aquí, jo en discreparia un xic, i diria que sí que és alguna cosa: és una
Noció. Una noció que es va inventar una nació, Castella (com deia l’il·lustre
Marías), per apalancar-se altres nacions, preferiblement les del costat,
que són les que tenia -i té- més a mà, i les úniques que li queden després dels
fastos imperials i dels deliris de grandesa de segles passats, fins a tornar a
la ‘normalitat’ peninsular actual, que en un moment donat va estar a punt de
convertir-se en Confederació Ibèrica, però que sortosament (per a Castella) es
va convertir en aquesta cosa de pedra picada que anomenen Espanya (amb la
notable absència de Portugal, que va tocar pirandó així que va tenir-ne
l’oportunitat, i que mai més n’ha volgut sentir parlar, ni en broma).

Però com es defensa, una cosa així, tan artificiosa i tan prêt-à-porter,
davant de nacions més velles que el ‘nar a peu, i en tot cas més veteranes que
l’invent i la marca ‘Espanya’? Doncs molt fàcil: defensant que Espanya no és
una noció qualsevol, sinó una noció de nocions. I en una noció així hi caben
tots els arguments necessaris, que no han pas de ser necessàriament fonamentats
ni legítims: només cal que càpiguen en el concepte, expressat en les taules de
la llei anomenada Constitució, i que siguin útils, és a dir, que blindin la Immaculada Constitució
de tots els possibles arguments contraris, especialment dels raonables i
legítims, i de tot possible canvi, ja que El Canvi ja es va fer en el seu
moment; i no parlo pas d’El Cambio amb què el PSOE va guanyar les
eleccions de 1982, sinó de l’únic canvi que li convenia fer a Espanya, i l’unic
que podia tolerar, i és aquell canvi que calia fer, com diu la màxima, perquè
res no canviés; vull dir res essencial, és a dir: la immutable, eterna Espanya.

Perquè ningú en dubti, aquí tenim l’estrenu ministre de Defensa, que s’encarrega de recordar-nos, cada vegada que en té ocasió, que l’Exèrcit espanyol està preparat (i dissenyat, de fet) per garantir, en compliment del mandat de la immarcessible Constitució, la unitat de la Pàtria, que deu ser una unitat molt metafísica, que calgui defensar-la amb tot un exèrcit… Si és tan indissoluble, aquesta Pàtria, un no pot menys que preguntar-se com és que han de dedicar tants esforços i tants de recursos, els patriotes espanyols de dreta i d’esquerra, a impedir que es dissolgui. I un es pregunta, tot seguit -i aquesta seria una qüestió molt més important, la pregunta del milió-, si els esforços i les energies que Castella dedica a imposar-se (amb un interès mercantilista evident, excepte per a qui no l’hi vol veure), a dir sempre NO a totes les propostes polítiques que no coincideixen amb la seva cantarella imperialista, si aquests esforços els dediqués a créixer tota sola, prescindint dels altres –en una paraula: a ser independent-, si no arribaria tard o d’hora a ser un país normal, sense conflictes interns, orgullosa i satisfeta (legítimament) de si mateixa. Un, en la seva ingenuïtat perifèrica, i sobretot per les immenses ganes de canviar de rotllo, de pel·lícula, perquè aquesta ja ens la sabem de memòria, i doncs per pures ganes de creure-s’ho, pensa que sí. En primer lloc, perquè a pesar de tots els pesars, els pobles, com les persones, tenen dret al benefici del dubte, i per tant Castella també; i segonament, perquè els altres pobles peninsulars, solidaris fins a la meselleria -especialment Catalunya, que encara ara ha de negociar amb el papa Estat quina paga li dóna dels diners que ella guanya-, la continuarien ajudant, a través dels fons de compensació europeus. És normal, però, que no s’ho creguin, ells, una gent acostumada a exigir la solidaritat als altres, i que no entén que no és pas solidaritat que algú et pagui perquè l’estàs apuntant amb una pistola al pit… D’això se’n diu ‘atracament a mà armada’, i està tipificat com a delicte.

[article publicat a La Farga de Salt, el 18 de febrer del 2005]