L'Hereu Riera

A la segona meitat dels anys 70, quan Déu hi va fer més que nosaltres i va
cridar finalment el dictador a criar malves, el país bullia…

Responent a la
crida del poeta, «tot és per fer, i tot és possible», les forces vives, que
fins aquell moment semblaven més mortes que vives, es tornaven cada dia més
agosarades, i determinats elements cada dia més descarats. En aquest ambient de
bullícia generalitzada, la nit d’un bon dia van confluir al pati del col·legi La Farga de Salt la Catalunya d’arrel anarka
i llibertària, de l’anomenada contracultura (insòlit concepte, en un
país la ?cultura? del qual, burgesa o no, estava segrestada, minimitzada i
vigilada per una altra ?cultura?, la de les pistoles i els cops de porra,
vinguda de fora, com tantes altres vegades, amb aires redemptoristes, per no
deixar de cultivar la història d’una vella amistat), i la Catalunya polititzada,
aplegada sota el mantell unitari de l’Assemblea de Catalunya, que reclamava a
crits llibertat per a tothom, amnistia per als comdemnats i un nou Estatut
d’Autonomia per al Principat. Precisament aquells dies l’exigència s’estava
concretant al carrer en una iniciativa batejada amb el nom de Marxa de la Llibertat, que en
diferents columnes avançava per totes les comarques del país donant feina a la Guardia Civil, que
amb gran diligència es dedicava a reprimir-les allà on en detectava el més
petit brot.

Aquella nit actuava, enfilat dalt d’un escenari aixecat per valerosos
voluntaris, com s’esqueia llavors, l’ínclit cantant i artista Pau Riba… El
xou avançava, entre rius d’alcohol i primerencs efluvis d’herbes orientals, i
en un moment donat, l’home, contagiat de l’entusiasme col·lectiu que ell mateix
ajudava a escampar, va i, agafant-se amb una mà un peu i amb l’altra
sostenint-se en el micro, llança un crit: «Viscaaaa la maaaaarxa!». Val a dir
que les autoritats competents, assabentades del gest, el van elevar a la
categoria de gesta, premiant el cantautor amb una multa que, en pessetes
d’aquell temps, eren una pasta gansa. De res no li va servir a l’interessat
al·legar que ell es referia a la marxa rockera, i no pas a l’altra… La fúria
exemplificadora del règim tenia aquesta inflexibilitat tan edificant…

Un servidor recordava aquesta anècdota l’altre dia, mentre a la ràdio sonava No me llames Dolores, llámame Lola, una cançoneta amb la qual el grup Pastora ha entrat en la llista de hits d’Espanya, que és com dir del món mundial. Aquest grup musical l’integren una noia de Sant Boi de Llobregat, que canta en castellà amb un curiós accent, "el de la Ciutat Cooperativa", segons ella, i els dos germans Caïm i Pauet Riba, fills de l’autor d’aquella genialitat titulada Dioptria, un luxe en dues entregues que ha estat votat com un dels millors discos de la història de la música catalana. Doncs bé, entre aquell pastor d’ovelles hippis i aquesta Pastora de cosmopolites hispanoparlants, hi ha hagut uns quants canvis, al país. Un d’ells és que el castellà era aleshores la llengua dels opressors, dels funcionaris i d’aquell règim odiós, en definitiva, i el català, per oposició, la dels oprimits, la del país clandestí que tanmateix havia sobreviscut, i per això la que triava la gent que s’hi volia integrar, al país que es retrobava a si mateix. El castellà era la llengua de les aules, però el català era la llengua del pati de l’escola. Avui, després de la dita Transició (cap a on?) i del pacte olímpic, oprimits i opressors som amics per sempre, i les dues llengües, gràcies als bons oficis dels diferents governs espanyols, d’una banda, i del longeu govern català, de l’altra, es troben finalment en igualtat de condicions, i en sana i noble competició… I com es diu en aquests casos, i encara més en anys olímpics com el present, que guanyi la millor!

[publicat al núm. 214 de La Farga de Salt, octubre del 2004]