L'Hereu Riera

La penúltima campanya impulsada des de dalt, des de la Generalitat, per donar
una mica d’aire a la nostra maltractada llengua (fins i tot per nosaltres
mateixos, els que l’hem mamat a casa), anterior a la d’aquesta genialitat de la
boqueta saltimbanqui (més benintencionada que efectiva, em temo molt), ja ens
comminava, als catalanoparlants, a dirigir-nos als nouvinguts, als catalans
d’adopció, en català, i que així s’establís una relació espontània de
mestre-alumne, i que cada conversa fos una petita classe de català per als
nouvinguts, de manera que la pràctica directa de l’idioma havia de donar
aquests fruits: que la persona estrangera se sentís acceptada al país
d’acollida, Catalunya; que ella acceptés al seu torn la llengua del país, amb
cada demostració fefaent que es tractava d’una llengua útil, parlada a tot
arreu, i que facilités el contacte amb els natius, i per tant la integració en
la comunitat indígena, i una llengua pràctica, ja que en teoria també hauria
d’ajudar a trobar feina; i finalment, amb tots aquests requisits, que
s’estengués i es consolidés l’ús social de la llengua catalana a Catalunya…,
que ja té nassos, diguem-ho ràpid, que una cosa tan elemental s’hagi hagut de
convertir en una meta col·lectiva, en «un objectiu de tots els catalans que
estimem la nostra llengua».

De tots els catalans? Sí, però no

Perquè, anant a l’arrel del problema, veiem que el panorama que hi ha és
així de lamentable no pas perquè sí, no pas perquè s’hagi deteriorat sol, sinó
perquè el nostre país, i per tant la llengua que li és natural, ha sigut
objecte -al llarg d’una història que aviat farà 300 anys que dura- d’una acció
política corrosiva, que successivament ha recorregut al braç militar:
Catalunya, diguem-ho clar, ha sigut i és encara víctima d’una activitat
terrorista amb què una força política estranya, aliena, vinguda de fora, ha
pretès canviar-li la personalitat i convertir-la en una altra cosa. Aquesta
pretensió monstruosa, que si parléssim de persones seria objecte d’estudi per
la psiquiatria, ha tingut lloc en el cos social d’aquest país nostre, que
tanmateix ha resistit i s’ha mantingut, i continua essent ell, malgrat tot.
Però aquella agressió inveterada no ha pas cessat, sinó que fa com ha fet
sempre: camuflar-se amb els colors de la modernitat…

Per tant, si el problema és de base política, ¿per què la nostra classe
política s’entesta a carregar el pes de la normalització sobre les
sofertes espatlles dels ciutadans de peu? Com és que no emprenen, d’una vegada
per totes, una acció política decidida? (que derivi, sempre que faci falta, cap
a la via judicial, ja que estem parlant de reparar els efectes d’una activitat
delictiva, no ho oblidem).

I, si es tracta d’aprendre a ser mestres, deixem-nos tots plegats d’embuts, i fixem-nos en aquest exemplar de castellanoparlant (una bona colla, tanmateix) que viu des de fa dècades a Catalunya i que no transigeix mai, ni tan sols per tornar un miserable "Bon dia!", tant se val que sigui al carrer, a la botiga o davant dels micròfoms de la ràdio o la TV del país; podrà fer quaranta anys que es troba entre nosaltres, però ell no cedeix ni un pam (sabent com sap que els catalans, amb la psicologia tocada, canvien sempre de llengua quan li dirigeixen la paraula, ni que siguin els amos de l’empresa on treballa…). Si aquests admirables tossuts han tingut, i tenen, pebrots per mantenir, i imposar, la seva llengua en territori foraster, els oriünds del país bé n’hauríem de poder tenir -i no ens n’haurien de caldre tants, en principi- per fer el mateix amb la nostra, i al nostre propi territori, oi?… Reflexionem-hi, que deia aquell.

[Article publicat al núm. 222 de La Farga de Salt]

Il·lustració: Min