L'Hereu Riera

Hi ha un powerpoint, tan curiós com graciós, fent tombs per la
xarxa que explica per què els dipòsits de combustible del transbordador
Shuttle, els anomenats SRB (solid rocket boosters), tenen les
mides que tenen i no pas unes altres. Les imatges repassen l’itinerari
geogràfic i històric dels alimentadors del giny aerospacial fins
arribar a la rampa de llançament, a Florida, però en sentit invers: si
els dipòsits fan aquelles mides és perquè puguin ser transportats per
tren des del lloc on els fabriquen, a l’estat de Utah, i passar pels
túnels que travessa el comboi, que tenen aquella amplada d’acord amb la
de la via, que és la mateixa (4 peus i 8,5 polzades) que la dels
tramvies de la Gran Bretanya (ja que van ser anglesos emigrants els
constructors de la xarxa de vies fèrries dels EUA), que és idèntica a
la que tenien els carruatges antics, i així fins a remuntar-nos als
carros de guerra de l’exèrcit romà, que van ser fets amb la mida justa
per encabir-hi les anques dels dos cavalls que els arrossegaven. Deixant
de banda algunes inexactituds històriques d’aquest conte, que n’hi ha,
la conclusió jocosa -o no- que en treu el seu autor és que el món està fet amb el cul…

Fent un exercici semblant, el de recular fins a les causes
primeres, però en la història dels nostres dies, lamentablement també
arribaríem -i aquesta vegada sense inexactituds científiques, ai las!-
a una conclusió si fa no fa igual, entre divertida i desencantada.
Perquè n?hi ha per riure, però també per plorar, per renegar i per
arrencar-se a córrer. L’actualitat dels primers dies d’aquest any
acabat d’estrenar ens ha fet disfrutar d’una nova producció dels
insuperables actors del Club de la Comèdia estatal, amb la incorporació
inesperada de la senyora ETA, que després de col·locar una potent bomba
a la novíssima i caríssima T4 de l’aeroport de Barajas, amb el resultat
de dues persones mortes, fa un comunicat dient que la treva permanent
(una figura retòrica espaterrant i d’una gran comicitat, també, amb què
ja ens havia obsequiat ara feia una colla de mesos) no està pas acabada
ipso facto, com tothom suposava, sinó que continua tan viva i fresca com abans: cap problema!

Els seus (suposats) interlocutors no ho han pas entès així,
tanmateix, i s’han afanyat a dir que s’ha acabat allò que es dava: ho
ha dit el Govern espanyol per boca del ministre Rubalcaba, que ho ha
dit en nom del president Zapatero, que l’hi deu haver dit a ell empès
per la contundència de l’atemptat -tan fora dels seus càlculs, val a
dir-ho, que l’ha deixat amb una cara d’estupefacció que rivalitzaria
amb la d’en Felip IV, el Rey pasmado-, però també per la
pressió constant, delirant i insuportable de la dreta espanyola tota
encarnada en el PP, i aquesta teledirigida alhora per la dreta encara
més dreta dels ultramontans de la Brunete mediàtica, una muntanya de
fems, com dirien els mallorquins, coronada per Radio FJL, també
coneguda per la Cope, des d’on un personatge de perfil sinistre i amb
una ànima negra com la tinta xinesa dicta a tothom qui té a la seva
esquerra -és a dir, tothom, ja que a la seva dreta no hi ha ningú més:
és impossible- com ha de ser Espanya, la seva Espanya -l’única
possible-, i com han de ser considerats en cada cas -amb un llenguatge
farcit de neologismes hiperbòlics destinats a l’insult que fa feredat-
els que es desvien del recte camí, que ha de ser més recte que el nas
d’en Kevin Kostner. Des del seu cau madrileny, cuirassat per una
gruixuda paret d’immunitats constitucionals, la bèstia segrega el diktaat diari als seus correveidiles,
que, servils i acollonits a parts iguals, li retransmeten fidelment les
seves consignes, les seves lliçons i les seves amenaces, més o menys
velades, sempre de mà dreta a mà esquerra, i sempre parlant en nom de la inmensa mayoría de los españoles.

¿Com pot ser que un individu encauat tot l’any com un ós a
l’hivern pugui captar exactament allò que vol, que necessita o que
necessita voler realment la immensa majoria d’espanyols? És un
absolut misteri, però és així. I és així perquè ell és el que crida
més, i a Espanya des de temps immemorials té la raó qui més crida: la
història d’Espanya ho diu, i ho diu a crits, per ser exactes.

Parapetat rera el seu micròfon de Radio FJL, el rei de les
invectives rastreja el paisatge amb la seva mirada vidriosa de gran
batraci inquisidor i escampa tot seguit, escopint capellans, el seu odi
entre el paisanatge rebel, que és quasi tot: ningú és prou sant de la
seva devoció, tothom va tort, i ell té una feinada a redreçar rumbs.
Tan fort se sent, des de la seva trona cedida ignominiosament pels
bisbes espanyols, que fa poc es va atrevir a ficar-se ni més ni menys
que amb el superexpresident Aznar!, la icona joseantoniana del segle
XXI, que s’havia deixat caure per Espanya amb un look Camilo Sesto molt sospitós, segons el gripau raucador de la Cope: Siempre ha sido muy de su señora, vamos, pero es que con estos pelos…, no sé, no sé…, va ser el seu serpentejant comentari.

Aquests dies hem vist el PP fent malabarismes hipòcrites per
esquivar la convocatòria de manifestació contra el terrorisme d’ETA, a
la qual finalment no es va sumar malgrat els canvis de lema que exigia
i que se li van acceptar; hem vist Batasuna fent el mateix, però
precisament perquè no estava d’acord amb aquests canvis -els extrems es
toquen, ja ho diuen-; hem vist fracassar -momentàniament o no, ja ho
veurem- el procés de pau encetat, i veiem pujar la intenció de vot de
la dreta a les enquestes. A Catalunya hem vist pujar a la palestra una
colla de pikhos de tall urbanita sorprenentment actius que parlen -en bilingüe– en nom d’un estrany concepte de llibertat
en contra d’un nacionalisme català que, pobric, es limita a defensar-se
-i prou feina que té- i que segons ells és d’una agressivitat
hitleriana… A diferència del vociferant injuriador de la Cope,
aquests evacuen les seves nocives idees amb una exquisida bona
educació: la seva impunitat és, en el seu cas, el seu formalisme
impecable, i ells ho saben i en fan gala. Com a la historieta del
principi, representen el Shuttle, l’extrem més evolucionat de
la corda. Però no ens enganyéssim pas: si anem a l’altre costat, a
buscar la causa primera, invisible, de moltes de les coses i dels casos
que passen a Espanya, hi trobarem el cul d’un cavall.

[Article publicat en el núm. 238 de La Farga de Salt, febrer del 2007]

Il·lustració: Les homilies del bisbetó i ànima de la Cope Jiménez Losantos contra els
sants que no són de la seva devoció són demolidores, i les seves
excomunions, fulgurants. De moment, tot i el seu fervor missioner,
encara no l’han nomenat papa, però tot arribarà… (Fotomuntatge: www.kaosenlared.net)

Dijous 14 de desembre: s’estrena a 8TV Amics, coneguts i saludats,
un programa de dues hores de durada conduït pel periodista Josep Puigbò
que inclou un debat sobre diferents temes d’actualitat, amb la
presència en aquesta primera edició de Magda Oranich, Antoni Puigverd,
Joel Joan i Xavier Bru de Sala. S’està discutint sobre la participació
del poble en el comú, la interacció entre política i societat, i
l’augment de l’abstenció en les darreres eleccions al Parlament de
Catalunya. Una de les qüestions que el moderador proposa per a la
dissertació col·lectiva és: on para avui la gent que es manifestava
multitudinàriament a finals dels 70 pels carrers de Barcelona?

L’advocada barcelonina diu que aquella mateixa gent continua
manifestant-se com llavors, només que ara són els milions de votants
que fiquen en cada contesa electoral el seu vot a l’urna. Joel Joan,
entre irònic i irritat, suggereix un referèndum amb trempera: "Que
demanin als ciutadans de Catalunya que es pronunciïn sobre
l’autodeterminació, i veureu com la gent va a votar en massa…!", i
recorda que el mes de febrer passat es va concentrar a la Gran Via de
Barcelona una gernació enorme convocada per una bona colla d’entitats
aplegades per la Plataforma pel Dret a Decidir, que exigia de la classe
política catalana que es complissin unes expectatives nacionals que
finalment quedarien àmpliament diluïdes i/o desaparegudes en l’últim
tram d’aprovació del nou Estatut de Catalunya. Bru de Sala, que té les
seves pròpies impaciències, constata com de passada que, comptat i
debatut, al Parlament continua havent-hi, com sempre fins ara, una
majoria absoluta nacionalista. I en Puigverd, que en alguna ocasió ha
criticat públicament el paper massa protagonista, segons ell, de
l’actor en determinades manifestacions pancatalanistes, parla del
desencís general que va recórrer el país de dalt a baix com un
estremiment després que el text estatutari va tornar de Madrid prim i
desnerit, i dóna la culpa de la decepció col·lectiva als polítics
catalans precisament per haver posat alegrement el llistó tan alt,
oblidant de manera irresponsable que l’èxit de l’empresa no depenia
d’un Parlament, sinó de dos, i sense explicar com pertocava que encara
li faltava passar el tràmit del segon, on l’esperava amb les eines
esmolades la Comissió del ribot, del fuster Alfonso Guerra i
els seus aprenents. "La realitat és la que és", sentencia l’escriptor
gironí. "Però la realitat es pot canviar, no?", li replica l’altre…
La discussió, acalorada, va durar uns minuts, en aquell plató. Però és
una disputa que fa segles que dura. Aviat en farà tres, exactament, des
que la nostra realitat nacional és la que és, és a dir, la que la realitat nacional del costat vol que sigui.

En un article recent, l’Antoni Puigverd venia a dir que per
aquests verals estem molt aviciats, i que ens queixem per ganes de
queixar-nos, reclamant utòpiques pàtries i eteris patrimonis, mentre
que hi ha poblacions, com les dels africans que es tiren de cap a
l’aventura europea amb les pasteres de la desesperació, que tenen
moltíssims més motius de queixa que nosaltres, i que en canvi van fent
sense dir ni piu. És un pensament que no puc entendre, i encara menys
compartir-lo. A veure: que hi hagi un pitjor comporta que un s’hagi de
conformar amb el seu mal? I si fos així, ¿quina seria la línia de tall,
el percentatge que dóna dret a la reivindicació, primer, i després a la
solució del problema? I a més d’això, ¿on és escrit que vetllar pels
teus interessos i anhels t’impedeixi de fer-te solidari amb els dels
altres? Qui ho diu que la simple necessitat de sobreviure d’uns
deslegitimi la necessitat més complexa de viure d?altres?

A Catalunya tothom té més o menys cobertes les primeres necessitats (si no hi incloem la d’habitatge, que és un dret
d’allò més tort…), però ¿què hi ha de la sobirania, del dret a
decidir sobre la pròpia vida (col·lectiva)? Aquí hi ha qui decideix per
nosaltres, en exercici de no se sap quin privilegi. I a aquest abús
ningú hi posa fre. Fa tant que dura, amb tanta intensitat i de maneres
tan diverses, i el tenim tan interioritzat, que ja sembla formar part
de la nostra naturalesa, o de la naturalesa de la nostra relació, si
més no. Ningú compta que algun dia s’hagi d’acabar: per part espanyola
ningú ho espera, i per part catalana ningú no hi confia (i pocs, massa
pocs, breguen per aconseguir-ho). El beneficiari d’aquesta situació
anormal, l’amo, hi està massa aviciat -aquest sí: en viu-, i el
perjudicat, l’esclau, hi està massa avesat. Mala peça al teler,
doncs…

Per veure-ho, només cal fer una mirada panoràmica al nostre
entorn, i la conclusió és que tothom en aquest país, tots i totes,
partits polítics i partides polítiques, davant la persistent presència
del company espanyol, d’una brutalitat contrastada, prenen la
postura d’excusar-lo, per activa o per passiva. Ja s’hi compta que
l’ogre es menja de tant en tant un nen, o una donzella, a tall de King
Kong, i sobretot, no el despertéssim pas de la seva migdiada satisfeta: "Ja sabem com és, què hi vols fer?, prenguem paciència…" ("…i si
se’ns acaba, en comprarem més", que deia el president Pujol). Tenim el
cos ple de morats, i aquest tipus carregat de mala llet ens pot
estossinar sempre que li vingui de gust, es veu, vagi o no fart de vi,
sigui per desfogar-se o per divertir-se. ¿I nosaltres no tenim altre
remei que aguantar aquest subjecte vil i les seves maltempsades, els
seus capricis i les seves dèries, les seves borratxeres i les seves
al·lucinades, els seus pets i els seus rots? I si el portéssim davant
de la justícia? Què hi diria un jutge imparcial -internacional,
naturalment-, assabentat del cas?

Aquesta Espanya tan superba i tan ufanosa d’haver-se inventat una modèlica transició
que enlluerna el món, d’haver aprovat molt aviat una llei del divorci
(redactada per un ministre anomenat Fernández Ordóñez que va morir
tremolant de por per la possibilitat que algun dia Catalunya es
divorciés d’Espanya) i de ser dels primers a permetre el matrimoni
entre persones del mateix sexe, aquesta Espanya que presumeix de ser
una avançada en la lluita contra la violència de gènere, ¿quan es veurà
sotmesa ella mateixa a l’interrogatori de la justícia, per respondre de
la violència, visible o soterrada, amb què sustenta, de forma mesquina
i miserable, la seva pròpia existència?

[Article publicat en el núm. 237 de La Farga de Salt, gener del 2007]

Il·lustració: Com el King Kong del cinema, el rei Kong espanyol també s’ha de cruspir
una donzella de tant en tant: un tall d’Estatut, l’OPA de Gas Natural a
Endesa, Ràdio 4, els programes en català de TVE-Sant Cugat, unes hores
de català a l’escola primària, el control dels aeroports, o dels trens,
les seleccions esportives nacionals (de la d’hoquei tres àpats, de
moment)…, i sobretot, dia sí dia també, els impostos dels laboriosos
catalans, la gran vianda base de la seva dieta. (Imatge: www)

La sorprenent alineació de José/Josep Montilla en la cursa cap a la
presidència de la Generalitat ha donat peu a tota mena de comentaris, a
l’arena política, a la graderia i a les cabines dels comentaristes, la
majoria d’ells, com pertoca, de caire polític, sobre el fons i la forma
de la presència, primer, del candidat d’origen cordovès i després, un
cop votades per la meitat no abstencionista del poble sobirà les
llistes ?tancades- dels diferents partits, la seva ascensió fins a la
màxima dignitat, de la mà de l’Entesa Nacional pel Progrés, la curiosa
segona edició del tripartit. Se n’han dit de totes i de tots colors,
com és normal. I val a dir que entre els colors que han abundat més hi
ha el negre del pessimisme -la por que el nou tripartit la torni a
cagar en qüestions importants, en la gestió del poder en general i del
dia a dia en particular- i el vermell de la irritació, especialment en
aquells que voldrien veure de president un Artur Mas guanyador de les
eleccions en escons i vots, però no pas per majoria absoluta, i en els
fidels d’ERC que els irrita que la famosa clau d’en Carod-Rovira hagi
anat a parar aquesta vegada a mans d?un presidenciable suposadament
espanyolista declarat (i no ens estem referint pas a la simpatia que se
li atribueix pel RCE Espanyol de Barcelona, precisament).

És en aquest aspecte col·lateral -però no tant- de tota la (re)moguda electoral que voldria posar un moment l’atenció: el percentatge
d’espanyolitat/catalanitat del candidat Montilla, i en un aspecte
lligat amb aquest però encara més concret i marginal -però tampoc tant-
de la naturalesa del personatge: l’ús que fa de la llengua castellana i
de la catalana, i de la qualitat de la seva dicció.

Pel que fa a la primera discussió, només dos apunts: primer, que
en el seu moment el president Maragall també va ser acusat
d’espanyolista, i ara, després dels tres anys d’immersió en el càrrec,
la mateixa gent lamenta la desaparició amb ell de l’ala catalanista
del PSC, com uns jueus al desert del Sinaí enyorant les cebes d’Egipte;
i en segon lloc, com apuntava la Pilar Rahola l’endemà de la
constitució del nou tricicle governamental: compte amb en José Montilla, que de moment amb aquesta tria pel govern progressista i d’esquerres va donar una carbassa com una casa de pagès a l’inefable Rodríguez Zapatero, que hauria volgut una Catalunya sociovergent…

El més antipedagògic que hi ha és riure’s d’algú que aprèn

I dit això, fixem-nos en la perifèria del nou President, el
primer de la història no nascut en terra catalana, i que per això ha
sigut qualificat de xarnego, una paraula tabú al nostre país els anys de l’anomenada Transició però que tanmateix és al diccionari, amb el significat de persona de llengua castellana resident a Catalunya i no adaptada lingüísticament al seu nou país.
Segons aquesta definició, doncs, el mot, que en el cas de José Montilla
s’ha aplicat unes vegades maliciosament, d’altres irresponsablement i
també de manera interessada, fins i tot fent-ne bandera -el mateix
PSC-, està totalment fora de lloc: el senyor Montilla parla català, i
no pas en la intimitat com el conducator de Quintanilla de
Onésimo que vam patir vuit anys, sinó en públic, tothora i a tot arreu.
Una altra cosa és que ho faci més o menys bé, amb una pronúncia més o
menys bona, però la qüestió que compta és que fa servir l’idioma del
país, i aquí s’hauria d’acabar el bròquil. Puix parla català, escoltem-lo,
i que digui el que hagi de dir. Si tots els immigrats
castellanoparlants que ha acollit Catalunya els últims decennis fessin
com ell, ara no estaríem parlant dels problemes que té l’ús social del
català, i mai tampoc haurien aparegut i encara menys irromput al
Parlament aquesta raresa estrafolària que són els extraterrestres bilingüistes del partit dels Ciudadanos.

I que consti que una part de la culpa la tenim els mateixos
catalans (per molt que ens pugui disculpar l’accidentada història que
hem viscut com a comunitat lingüística i el reguitzell de complexos
psicològics col·lectius que ens ha deixat d’herència): segurament tots
coneixem algun català castellanoparlant irreductible, que no
vol baixar del burro del seu idioma ni que el matin, simplement perquè
un dia algú se li’n va riure a la cara dels seus intents de parlar en
català. El més antipedagògic que hi ha, i no cal ser mestre per
saber-ho, és riure’s d’algú que aprèn perquè no ho fa prou bé,
obviant de manera imbècil que si ho fes perfecte no caldria que
aprengués… Ho hem vist en alguns programes d’humor ?d’altra banda
prou intel·ligents- a la ràdio o la TV, en què imiten l’accent
però també les patinades de vocabulari o de sintaxi totalment
perdonables en una persona en procés d’adaptació (¿qui té dret a
decidir la llargada d’aquesta adaptació, si és una qüestió absolutament
personal i instranferible?), però també en cartes als diaris o en
intervencions a la ràdio de gent irritada per aquesta característica
del senyor Montilla, com si només per això estigués deslegitimat per
ocupar el càrrec de president de tots els catalans…

Els catalans, precisament perquè hem hagut de patir la imposició
d’una llengua estrangera (de dues, més ben dit), hauríem de ser
conscients que aquesta actitud pureta és, a més d’absurda i
contraproduent, totalment injusta. I encara més perquè tenim la
tendència -i que aixequi la mà qui no ho cregui així- a considerar
automàticament català, com un dels nostres, qualsevol estranger
que ens parli en la nostra llengua. El que hauríem de fer, nosaltres,
és facilitar-los les coses abandonant d’una vegada i per sempre la
nefasta tendència que tenim a passar-nos al castellà així que detectem
en el seu català encara insegur que estem parlant amb un estranger,
com si fos una persona curta, incapaç d’aprendre el nostre idioma, o
encara pitjor, com si Catalunya fos un club privat i ens volguéssim
guardar el català per a nosaltres sols, en comptes de compartir amb
ells l’idioma del país i l’orgull de tenir-los, idioma i país.

[Article publicat al núm. 236 de La Farga de Salt, desembre del 2006]

Il·lustració: José Montilla, cara a cara amb el seu doble al programa d’humor Polònia (TV3), que, ni fet a propòsit, es diu Mas… (Foto: www.tv3.cat)

Aquest any n’ha fet setanta que una de les tres potes del trespeus sobre
el qual Espanya es va començar a fer i ha fet sempre bullir l’olla, la
bota militar, es va posar en marxa per foragitar del seu pati d’armes
els okupes republicans que s’hi havien colat
per l’estreta escletxa de les urnes i que ells, gent d’ordre, de missa
i de mala hòstia (disculpin), no podien tolerar. Les commemoracions de
la funesta data del 18 de juliol de 1936 han proliferat, aquest estiu
passat, i també les anàlisis d’aquell aixecament feixista i les
dramàtiques conseqüències que va tenir, sobretot entre la gent de les
classes populars dels vells pobles peninsulars sotmesos a toc de
trompeta, una vegada més, als designis de la Santíssima Trinitat
castellana: els terratinents, el clero i els militars, encaterinats amb
la seva bonica joguina i determinats a no compartir-la amb ningú, i
menys amb una colla de pollosos amb idees revolucionàries i descreguts.

Per deixar constància una vegada més de l’honorable denominació
d’origen d’aquest matrimoni a tres bandes tan ben avingut, i les
glorioses fites que ha conquistat al llarg del temps i a l’ample del
món, el 12 d’octubre passat la plana major, encapçalada per sa altesa
reial, es va congregar puntualment al desfilómetro madrileny,
cadascú d’ells amb la seva disfressa corresponent, a rendir honors a
l’Exèrcit espanyol, que llueix en el seu currículum haver comès una
guerra contra la meitat de la població del país que diu defensar,
sempre sota jurament.

Dotze d’Octubre

Fiesta de la Hispanidad, dia del Pilar, festa de la Guàrdia
Civil (que és un cos armat i militaritzat, per si cal recordar-ho, i
per tant un pilar fonamental de l’Estat de matriu castellana)…, tot
lliga, i tan bé lliga que sembla un poema, un poema obscè que tanmateix
no els fa cap vergonya recitar cada any, peti qui peti, li piqui a qui
li piqui… Dotze d’Octubre? Res a celebrar!, diuen emprenyats
i fastiguejats els descendents dels indígenes americans (i els
altermundistes d’aquí que els hi fan de tornaveu) que varen ser descoberts
ara fa cinc segles pels castellans que van seguir en Colom cap al Nou
Món. Resulta que el seu món, a l’altre costat del mar oceà, ja feia
temps que funcionava a la seva manera, però les tropes castellanes van
trobar que si els arrasaven primer i els espoliaven després a sac en
traurien un gran benefici: farien funcionar els infidels (els que
quedessin vius) a la manera castellana (i fent-los parlar en la llengua
de l’Imperi, a més!) i alhora n’extraurien un gros botí amb el qual
podrien consolidar i expandir pel Vell Món la manera castellana de
funcionar, que bàsicament consisteix a funcionar a costa dels altres.
Això sí: sempre en nom de la creu i de bracet amb ella. I doncs, amb
aquella bonica herència rebuda d’Amèrica els hereus dels Reis
Catòlics es van poder entretenir durant anys i panys barallant-se amb
tots els seus veïns i intentant convertir el món en una extensió del
seu soli patri…

I més o menys sense solució de continuïtat, amb batalles
guanyades aquí, terres robades allà, amb victòries i revessos, fins a
quedar més o menys allà on eren però havent-se rebentat el botí americà
i tots els altres en estúpides aventures colonials i/o missioneres, arribem al 1936, en
què un militar gallec confinat per les autoritats republicanes a les
Canàries, per les seves vel·leïtats sedicioses, va escapolir-se dels
seus vigilants i es va afegir, primer, i va encapçalar després la
rebel·lió feixista contra la república legalment constituïda. I al cap
de tres allargassats anys d’una guerra cruel i terrorista (en què
l’aviació sublevada va bombardejar la població civil de la reraguarda,
cosa que ningú havia fet mai abans), aquell homenet, de nom Francisco
Franco, un ésser mediocre, de poc interès personal, conspirador i d’escàs relleu com a estrateg militar, com el va dibuixar Albert Boadella fa tot just tres anys (qui ho diria!) a la pel·lícula ¡Buen viaje, Excelencia!,
va instaurar un règim de terror i repressiu, il·legítim i il·legal
(quina base jurídica tenia, si no?) amb el qual Espanya va quedar
frenada en la història, però Catalunya va descobrir un cop més quina
mena de monstre despietat era aquell que l’obligava a tenir-lo de
company de viatge… Caudillo de España por la gracia de Dios,
deia la llegenda franquista. Per la gràcia de Déu no ho sabem, però
tenint en compte la talla personal, intel·lectual i moral del
personatge, i la seva increïble trajectòria abans, durant i després de la seva
guerra, el que està clar és que això que deia que era, ho era… per la
patilla, pel morro, per la cara! Ras i curt: aquell dictador sinistre
que vam haver de suportar durant tots aquells interminables anys era
sobretot ?si no ho era únicament- un grandiós, enorme i acollonant
caradura.

[Article publicat al núm. 235 de La Farga de Salt, novembre del 2006]

Il·lustració: L’arxiu fotogràfic històric de l’agència EFE ha descobert que les fotos
de la trobada Franco-Hitler a Hendaia, el 1940, eren falsejades. Res
de què estranyar-se: com diu un dels principis de la llei de Murphy, un cop s’ha
perdut la dignitat, la resta és fàcil… (Font: www.elpais.com)

La Selección de futbol -tot i l’aportació dels esforçats Savi, Cex, Luis Garcia i Puyol- no es menja un quico, però sí la de basquetbol. Ja ho va dir en Pepu: Us haureu d’apendre la parauleta!,
als 100.000 ciutadans entusiastes reunits a Madrid per aclamar
embadalits els nous herois de la cosa, uns nois llargs com un sant Pau:
sant Pau Gasol, fill de Sant Boi i el més heroi, que ell tot sol amb
quatre més va fer la gran proesa: quedar campions del món de bàsquet,
un esport mig desconegut fins ara pel gran públic en territori
espanyol, on semblava que la fúria i el geni de la raça s’encarnaven
únicament i exclusivament en els onze titulars de La Selección de
todos, i que tot altre esport que no fos el fúmbol o balompié era suspecte com a mínim de ser una mariconada (excepte potser el tennis, que amb l’Armada Invencible, tot i ser composta bàsicament per jugadors catalans -per variar-, va donar uns bons rèdits nacionalistes a la causa).

Bé, doncs farem com les càmeres de la Sexta aquesta quinzena
d’agost i centrarem la nostra atenció en la figura de sant Pau Gasol,
que com el seu homònim de l’Evangeli ha patit, camí de Tòquio, una mena
de caiguda del cavall que li ha fet veure de cop i volta les coses
clares: la seva conversió a la causa espanyolista ha sigut radical,
total, definitiva, sense retorn al passat camperol i provincià al qual
l’havien destinat els seus orígens familiars. Es pot entendre que un
noi jove que havia fet el salt de la muntanya de Sant Ramon de la seva
vila natal a les planes de Memphis, EUA, es desorientés un xic, tenint
de sobte al seu davant uns horitzons tan infinits. Però el xoc devia
ser a la tornada: el petit país de les seves arrels li devia semblar
molt estret, i ser icona d’una TV3 tan modesta i poca cosa era un
conyàs que no valia la pena, segurament -en les entrevistes amb en
Jordi Robirosa només li faltava badallar-, de manera que el periple
estiuenc per l’Imperi del Sol Naixent li va donar la perspectiva
correcta de les coses, es veu, i va aprofitar per donar a conèixer al
món, via premsa de Madrid, la capital de l’Imperi on Mai no es Ponia el
Sol, la seva nova fe imperialista: La selección española es la
nuestra de siempre y no sé qué repercusión podría tener una situación
tan delicada para todos: que un trocito que forma parte de España se
quisiera independizar o tener una selección. I el noi de Sant Boi
aconsella tot seguit que Espanya, que segons ell s’està trossejant, o
desmembrant, com diuen els de la dretona castissa, por arriba, por abajo y desde todos los puntos (…), tiene que mantenerse conjunta y fuerte como país… El text reproduït ja parla sol, però em permeto afegir-hi uns petits comentaris impertinents.

Primer: el boy de Sant Boi no s’ha assabentat
encara que els Estats Units és un país compost de diferents Estats
tanmateix units, de manera que són un país conjuntat i fort, sense
necessitat que un d’ells estigui tot el dia proclamant que és el més
guapo i ben plantat i que obligui els altres a esborrar-se, a
ningunejar-se i a humiliar-se contínuament. Confederació és una paraula estranya a Espanya, però no als EUA, on viu i treballa el nostre convers…

Segon: aquest trocito que forma parte de España
resulta que es basta per abastar-se ell sol i abastar a més a més
Espanya entera, i completament gratis, és a dir, sense rebre res a
canvi -a part de quatre insults, vuit escopinades i un fotimer de
greuges de tota mena pel favor dispensat-, i això tant a nivell
econòmic com esportiu. Si no és completament curt de vista, l’amic Pau,
es devia adonar que en l’esquadra espanyola hi havia cinc catalans: ell
i el seu germà Marc, en Navarro, en Rudy i en Mumbrú, i que un grapat
dels partits que va guanyar la fotuda selecció va ser gràcies a ells, i
que sense ells la refotuda selecció no s’hauria emportat un comí de
l’Eldorado japonès.

Tercer: a aquest trocito de España ningú li ha
preguntat mai si li venia de gust formar-ne part, sinó al contrari, hi
és a dins per força, i concretament per la força de les armes
espanyoles, que contràriament al que van fer a Cuba davant les armes
més fortes dels Estats Units, en el cas de Catalunya van guanyar la
guerra i van imposar-se, i van imposar-li com a càstig ser d’Espanya, a
aquest trosset d’Europa que vivia molt tranquil i autosuficient, sense
ella…

Quart: de les paraules de l’heroi de Sant Boi s’infereix que considera al mateix nivell, pel que fa a Catalunya, tenir una selecció pròpia que independitzar-se
d’Espanya. Sembla que no caldria, la independència, per tenir combinats
nacionals: l’existència incontestable de les seleccions d’Escòcia,
Gal·les, Irlanda del Nord i unes quantes més que hi ha al planeta ho
confirma. Però bé, si ell ho diu, en prenem nota. Perquè això també es
pot agafar per l’altre costat: mentre no deixem de ser un trocito de país per passar a ser un país sencer, mentre no siguem independents, aquesta gent, els del trozo grande (y libre), no ens deixaran ser ningú tampoc en l’esport internacional…

Cinquè: ítem més, la selección española es la nuestra de siempre,
sí, perquè mai ha deixat als catalans cap possibilitat de tenir-ne
d’altra. Hi ha alguna altra raó que jo no sàpiga, estimat
excompatriota?

Sisè: és cert que el país de naixement, igual que la
mare, no es pot triar, i que en canvi sí que es pot triar el país
d’adopció -encara que sigui un país virtual-, de la mateixa manera que
es poden triar els amics. Però també és cert que hi ha amistats
perilloses, i algunes fins i tot poden ser verinoses. L’amic Pau ho pot
descobrir llegint -a Viquipèdia mateix- l’entrada Síndrome d’Estocolm…

I parlant de descobrir, aquest exitàs dels Juvenils d’Or
que s’han fet de més or encara fent el seu agost al Japó, i les
consegüents manifestacions multitudinàries d’alegria desbordada per
places i carrers del Regne borbó, coronades amb l’ultrasònic premi
Príncipe de Asturias que el marquès de Samaranch els ha notificat que
rebrien en breu, demostra un cop més com és de cert el vell axioma, que
ara toca aplicar al basquetbol: res de res no existeix fins que Espanya
no ho descobreix.

[Article publicat al núm. 234 de La Farga de Salt, octubre del 2006]

Il·lustració: Pau Gasol, l’heroi del basquetbol espanyol, caracteritzat
com a SuperPow rojigualdo, disposat a salvar Espanya de
la desintegració. (Foto: www.pow16.com)

Artifici i mentida: aquesta és la bastida amb la qual s’ha construït
Espanya, aquest gegant ibèric amb peus de fang, fet de trossos mal
cosits, com el monstre de Frankonstein, i que se sosté sobre la
paciència dels veïns forçats a suportar-lo. Un correu-e que un amic
m’ha deixat a la bústia en dóna un botó de mostra fefaent.

Diu que el diari El Mundo va premiar la darrera setmana de juny com a Columnistas del Mundo Francesc de Carreras, Arcadi Espada i Albert Boadella por
su labor como librepensadores capaces de enfrentarse a la ortodoxia
imperante, de defender actitudes a contracorriente y de denunciar
imposiciones como el nacionalismo intimidatorio que vive Cataluña.
(Jo no ho sabia, no en tenia ni idea, d’això del nacionalisme
intimidatori que viu Catalunya, però si ho diu aquest diari tan ben
informat, deu ser veritat, segur…). Valora, el rotatiu madrileny, la
lluita dels tres tenors catalans por las libertades y la voz
independiente de los ciudadanos frente al Gobierno nacionalista de esta
comunidad, tal como hacía José Luis López de Lacalle en el País Vasco
hasta que fue asesinado por la banda terrorista ETA. (A Catalunya, ves per on, fa molt de temps ?de molt abans d’aquesta treva permanent
d’ara- que els etarres no maten ningú, vés a saber si en part potser
perquè aquest perill el va conjurar l’infidel Carod-Rovira en les seves
excursions al País Basc i Perpinyà… Sigui com sigui, en la conjuntura
actual no és probable, gràcies a Déu, que els tres llorejats passin
d’herois a màrtirs i que El Mundo els pugui mencionar mai com a tals al costat del malaguanyat López de Lacalle.

En tot cas, aquest detall el passen per alt, els plomífers
madrilenys, com el de la no existència a Catalunya des de fa anys de
Terra Lliure, aquella banda terrorista ?dissolta, per cert, gràcies als
esforços també d’ERC, dirigida aleshores per Àngel Colom i Colom- que
té en el seu balanç haver disparat un tret al genoll de Jiménez
Losantos, presumpte intel·lectual i trist locutor que es veu legitimat,
com a víctima que va ser d’aquell atemptat inqualificable, per tornar
amb la seva verinosa llengua ?a grans dosis, i amb la benedicció dels
radiofònics bisbes catòlics espanyols- el mal que allò li va causar, i
tornar-lo no pas a l’energumen que el va perpetrar, sinó a tots els
ciutadans de Catalunya, a cadascun per la seva part alíquota de
Culpa… Curiosament, a aquest personatge i a aquell malaventurat cas
s’agafa com a un clau roent el premiat tricicle de lliurepensadors
taxidermistes i columnistes a hores perdudes, per demostrar urbi et orbe el perfil exacerbat, radical, intolerant i extremista que caracteritza ?no pas com altres- el nefast nacionalisme català).

El cronista d’El Mundo del Siglo XXI (!) fa tot seguit una breu semblança dels tres braus pensadors catalans i acaba dient, del darrer d’ells: En
cuanto a Albert Boadella, columnista ocasional que ha dedicado su vida
al arte dramático, ha hecho patente su lucha contra el pensamiento
único nacionalista en ambos escenarios. Fundador de Els Joglars, una de
las pocas compañías que no vive [sic, en comptes de viven, en plural] de subvenciones, Boadella ha llegado a estar en la cárcel por la representación de la obra ‘La Torna’.
Sí senyor, així estan les coses entre Estepaís i jo: després
d’insinuar, de manera abjecta, que a Catalunya la majoria de les
companyies teatrals viuen del cuento i de la mamella oficial (i
que per això i només per això tenen èxit), el cosmopolita diari
castellà deixa que s’entengui (i deuen comptar que la inveterada
ignorància espanyola ja farà la resta) que el senyor joglar de la plana
de Vic ha estat engarjolat (aquest és el temps verbal que fa servir)
per l’actual Gobierno nacionalista i la seva ortodoxia imperante,
i es guarda molt de dir ?aquí calla com un porc!- que l’obra es va
representar durant els últims espeternecs del franquisme ?quan la ortodoxia imperante
imperava, aquella sí, a garrotades-, i que aquella peça teatral atacava
els militars espanyols -que havien executat feia poc en Salvador Puig
Antich-, que són els que van ficar el director de l’obra a la presó
després de fer-li un consell de guerra…, i que són els mateixos que
han imposat sempre, en nom propi o per compte d’altri, i amb els
mètodes que tots coneixem, el seu nacionalismo intimidatorio a tots els pobres desgraciats que s’han atrevit a anar a contracorriente del seu pensamiento único,
que era i és viure del cuento aquests últims 300 anys i els 300 anys
vinents, si pot ser, si Déu vol (els seus delegats a la Conferència
Episcopal preguen perquè així sigui) i el temps no ho impedeix.

[Article publicat a El Dimoni de Santa Eugènia de Ter, 1/08/06]

Il·lustració: El Dr. Boadella ajudant a parir el nou partit Ciutadans, el dia que es va presentar en societat al madrileny teatre Reina Victoria. Al cap d’un any, els pares putatius del partit que havia de "reclamar el regreso al principio de
realidad en la política" s’estan estirant els cabells els uns als altres per discrepàncies internes, i les bases no van menys dividides. Ciudadanos en la Red, per exemple (http://ciudadanosenlared.blogspot.com), que es declaren filotaxidermistes, flipen amb l’aparició d’un ciutadà dissident que es fa dir Ciudadano Ubú…, i no n’hi ha per a menys (http://ciudadano-ubu.blogspot.com). És el "principi de realitat", que fa estralls… (foto: www.abc.es)

Per fi s’ha acabat el Mundial de futbol!, sentim exclamar arreu aquests
dies primers de juliol. Ho diuen, amb un bufet d’alleujament, tots
aquells a qui no agrada el futbol (que són de plànyer, certament), ho
diuen els que han vist teles i ràdios segrestades per aquest magne
esdeveniment, amb uns locutors vociferant des del primer minut del
primer partit com si estiguessin narrant ja els últims de la final (o
de la fi del món, més aviat semblava); i ho diuen tots aquells estetes
de morro fi que troben que això del futbol
és una vulgaritat i una horterada només apta per a gustos menys elevats
que els que ells han cultivat a la vida. I ho diuen també tots aquells
catalans que estan tips de veure que cada vegada que es munta una
macrofesta internacional d’aquestes, siguin campionats del món o
d’Europa, de futbol, de bàsquet o de dòmino, tant se val, Jocs Olímpics
o Paralímpics, la selecció que hauria de representar el seu país no hi
és convidada. O més que això: que hi té prohibit, impedit, vedat
l’accés, i que d’aquesta manera el país en qüestió es veu bandejat,
marginat, ningunejat. Ras i curt: a efectes esportius, no existeix. I
als altres efectes? Doncs tampoc: aquesta és la qüestió.

Catalunya, que és un país d’Europa, hauria de ser-hi: té una llarga tradició ?sintetitzada en el vell lema noucentista Esport i ciutadania-;
té tota la capacitat humana, econòmica, tecnològica i organitzativa
necessària i més; té un potencial esportiu indiscutible, i en una gran
quantitat de disciplines. I té, a més, la voluntat de ser-hi,
expressada repetidament, però de manera incontestable amb la famosa
recollida de firmes que va superar el mig milió, i que devien quedar
encallades en algun ignot despatx del Parlament, que és on van anar a
parar (però no pas per quedar-s’hi: no era aquesta, la intenció..).

Amb tot això, amb tots aquests números, ¿com és que Catalunya no
té la seva representació, en cadascuna de les cites internacionals on
els països civilitzats es disputen amistosament el seu predomini
esportiu? Un observador llunyà però atent podria deduir (com l’astrònom
medieval que intuïa l’existència d’un planeta ocult a la vista a partir
de certes anomalies en la trajectòria d’un cos celest visible veí seu)
que hi ha d’haver necessàriament algun factor de distorsió a la vora,
que expliqui que Catalunya no segueixi el camí més lògic. Hi és, i fa
una pila d’anys que s’hi dedica amb una gran diligència, combinant
l’atracció i la repulsió: és la nació no-nacionalista que té just al costat, una autèntica especialista en l’esport de tirar la pedra i amagar la mà, de fer que se noten los efectos sin que se note el cuidado.

Entre aquests efectes hi ha, com dèiem més amunt, els esportius:
si es saben manipular bé, poden fer, i fan, de taparada de tots els
altres, molt més importants. Des del temps del pa i circ dels
romans, tots els tirans han fet ús de l’esport per distreure el poble
de llurs maltempsades, per una banda, i per l’altra per cohesionar-lo,
sobretot quan aquesta cohesió era artificial, impostada i imposada per
les seves polítiques expansionistes. Espanya, que és una impostura
fruit de l’expansió artificial de Castella, necessita imperiosament una
sèrie d’impostures petites per dissimular la seva pròpia naturalesa
bufada, buida. I una d’elles és l’esport, que té la màxima expressió
quan es congria La Selección. En el cas del futbol, onze
jugadors de diversa procedència units suposadament en la defensa, a
còpia de coces a una pilota de cuiro, de l’artifici que en diuen nació
espanyola, i que ningú sap exactament de quina pasta està feta. Si les
cartes es posessin damunt de la taula -d’una taula de negociació-, aquí
hi hauria un xoc de trens conceptual: per un costat Catalunya, que
reclama Una nació, (doncs) una selecció, i per l’altra Espanya, que exclama ¡Una Selección, (pues) una nación! Perquè aquesta és la diferència: Espanya és
la Selección, i per això hi posa tot l’èmfasi, tota la passió i tota la
cridòria, perquè sense selecció de futbol i unes quantes
artificiositats més com aquesta no seria res, quedaria en evidència. I
per això, amb la mateixa obsessió paranoica, es dedica a amagar de
mirades indiscretes totes les altres seleccions en potència: en primer
lloc perquè no puguin mai dels mais fer ombra a la seva (només la
possibilitat de perdre un hipotètic partit Espanya-Catalunya, o
Espanya-Euskadi, els esborrona: no ho podrien suportar, i per tant no
s’atreveixen ni a imaginar-s’ho), però sobretot per impedir que darrera
d’una selecció catalana en marxa, jugant normalment per tot el món (i
segurament fent un bon paper), els catalans poguessin descobrir,
adonar-se’n, que són un poble, i que per tant tenen dret a existir com
a tal, amb totes les prerrogatives i deures d’un poble, d’una nació
qualsevol.

Per tapar aquest forat, i en definitiva les seves vergonyes, una
de les consignes més divertides i que utilitzen més repetidament és
aquella que diu que no s’ha de barrejar l’esport amb la política.
És graciosíssim, sortit de la seva boca, és insuperable… Recordem
només com va acabar el clam català respecte a una de les no-nades
seleccions catalanes, la d’hoquei: amb el president de la Real Federación Española de Patinaje, Carmelo Paniagua, exhibint davant de l’assemblea de Roma
(convocada a requeriment d’un tribunal, el TAS, després de la tupinada
de Fresno de l’any anterior, denunciada per la delegació catalana),
davant de les càmeres i davant de tothom, amb un exhibicionisme obscè,
de tan descarat, el seu documento nacional de identidad mentre preguntava, en to desafiant i de manera concloent i excloent alhora: És com aquest, el DNI dels jugadors catalans?, volent dir que si són espanyols oficialment, a jugar amb la selecció oficial,
i s’ha acabat la tonteria!… D’aquesta manera tan elegant, amb aquest
carpetazo, el senyor president se’n reia de les pretensions de tot un
poble de voler ser un més ?ni més ni menys- entre els països del món, i
doncs de tenir les seves pròpies seleccions esportives; es reia dels
esforços nobles i del joc net portat a terme pels dirigents de l’hoquei
català, amb el president Basiana al capdavant; i es reia a la cara dels
qui es creuen aquell rotllo -un més- que dèiem, i que des d’Espanya es
botzineja tant: que no s’han de barrejar esport i política. I
se’n fotia igualment, però encara amb més gust, si això és possible,
dels qui li exigeixen, amb una irritació comprensible, que, si tan bo
és, aquest principi que prediquen amb tanta insistència, comencin per
aplicar-se’l a ells mateixos.

Espanya no guanya ni guanyarà mai (m’hi jugo un pèsol de
Llavaneres) el campionat del món de futbol, però guanya sempre el
campionat d’Espanya de seleccions: per eliminació dels contraris.
D’això se’n diu fair play, esportivitat, sí. A por ellos, oé!…

[Article publicat a La Farga de Salt núm. 233, setembre del 2006]

Il·lustració: La Selección de todos, celebrant un gol. El més gran èxit de la selecció espanyola és existir, ser-hi (impedint alhora que hi siguin les "autonòmiques"), fer bulto: l’important -i mai més ben dit- és participar (foto: Web).

El castellà, també conegut com a espanyol (suposadament perquè és la
llengua pròpia d’Espanya, que suposadament seria -perquè ningú sap dir
què cosa és, exactament- el territori on es parla espanyol…), és ara
mateix una més de les més de 300 llengües que es parlen a Catalunya,
portades al nostre país per successives onades d’immigrants. I per tant
mereix el mateix respecte que totes les altres; però, si més no a
nivell individual, tampoc té per què despertar més interès o més
simpaties que les altres. Que sigui percebuda com a llengua preferent
o no i que algú la vulgui adoptar com a tal és una qüestió personal de
l’interessat. (En canvi, poder-ne prescindir ja és més difícil…).

Concepte de ‘llengua important’

Tots els imperialistes han tingut clar que la lengua es la compañera del Imperio.
El mateix Goering, un fanàtic d’aquesta mania, vaticinava llarga i
extensa vida a l’alemany, que, essent segons ell la millor llengua que
mai havia existit, havia de ser necessàriament la llengua oficial del
Reich dels 1.000 anys, és a dir, de tot Europa… És natural que anant
dalt d’un gros elefant et pensis que el món és teu, però això no vol
pas dir que sigui veritat.

Valors naturistes

La biodiversitat no és pas un concepte tancat al zoo, ni s’acaba
als llibres sobre la flora i la fauna del planeta, ni és una faula per
explicar als nens, ni és només allò que divulguen els documentals de
sobretaula de la BBC que tant agraden a l’exfiscal Fungairiño… Aquest
i tots els altres terminators de les llengües petites que hi ha
al món, que ells troben molestoses i grotesques, fins al punt que només
voldrien veure-hi la seva i tres o quatre més, ¿trobarien normal que a
la natura els grans depredadors exterminessin la resta d’animals i que
es quedessin sols? A la natura, lleons, orques i balenes, i quatre
elefants de mostra; a la societat humana, l’anglès, el castellà i el
xinès, i potser el francès, i prou: així tot seria més fàcil, segur…

‘Llengua útil’

Si el concepte prioritari a l’hora de donar valor a una
llengua (això els qui són capaços de suposar que pugui haver-n’hi
alguna que no en tingui per ella mateixa, de valor) és la utilitat,
¿com és que no ha funcionat ?i que ells tampoc la reivindiquen- una
llengua cent per cent funcional, utilitària i universal com és
l’esperanto?

Concepte de reciprocitat

Aquella aberració que va escriure en portada un diari espanyol, Como en tiempos de Franco pero al revés,
referint-se a una presumpta persecució (!) del castellà avui a
Catalunya i que han anat repetint com un eco enfadós els diferents
peons de la dreta espanyola, fins a la patètica versió nostrada
dels taxidermistes màrtirs i malgrat tot ciutadans de Catalunya (a
veure si un dia d’aquests els hi paguen un bocata de calamars, pels
serveis prestats, que ja va sent hora, caram!), tindria raó de ser -i
per tant ja no seria una aberració- si complís el principi de
reciprocitat: com en temps de Franco però al revés seria el cas
que el català fos imposat a la Resta d’Espanya per la força de les
armes, que els nens i joves espanyols (d’allà, d’Espanya) fossin
obligats a estudiar en català, que tots els canals de comunicació,
premsa, ràdios i TV, tot el comerç i la indústria, tota la burocràcia,
tota la funció pública, incloent-hi l’exèrcit i les forces d’ordre
públic, la justícia, etc, etc.. tinguessin com a única llengua
vehicular el català, i que el castellà es veiés relegat a la intimitat
familiar, a l’àmbit d’uns quants aplecs del xotis ballats en
semiclandestinitat i a uns innocents i innocus premis de poesia
cervantina anuals… D’això se’n diu efecte mirall, i és ben fàcil de
comprovar. Una altra cosa és que algú amb el mirall sigui capaç de
fer-hi la rateta i tota mena d’il·lusions òptiques per enganyar els
babaus.

Concepte ‘organisme públic’

Radio Nacional de España (RNE 1, 2, 3, 4 i 5), com a ràdio
pública que és, no emet publicitat, mentre que Catalunya Ràdio, que
també és una ràdio pública, i nacional de Catalunya, però que radia
només per al Principat (i altres terres catalanoparlants que s’han
espavilat pel seu compte amb els repetidors) sí que n’inclou, de
publicitat d’empreses privades. La diferència de criteri deu respondre
a la vella filosofia mesetària: si los catalanes quieren algo, que se lo paguen.
Els catalans també sufraguem una bona part (tot, en realitat) del
pressupost de 60 milions ? anuals de l’Instituto Cervantes, que es
preocupa únicament i exclusiva de la salut del castellà, i prou feina
que té, pobrot…; la nostra, de feina, és únicament i exclusivament
pagar la seva.

Concepte ‘300 millones’ (que ara ja deuen ser un bon escaig)

Amb un auditori com aquest, queda clar que la llengua castellana
ha tingut un èxit brutal (l’adjectiu no és pas innocent). Però la
pregunta és: si són tanta colla, per què nassos en volen més? Els hi ve
de 9 o 10 milions de fidels més o menys? Per què no ens deixen en pau,
als rústics habitants del quadrant nord-est peninsular, amb la nostra
rústica llengua catalana?

Concepte ‘dificultat d?aprenentatge’

Alguns marrecs de les escoles catalanes, obligats per llei a
usar la llengua del país a les aules, es queixen que el català és molt
difícil d?aprendre, com s’ha vist repetidament amb els percentatges
d’aprovats de les proves de selectivitat. Difícil?, en comparació amb
quina altra llengua? Amb el francès no, perquè el seu nivell de
complicació és molt més elevat, però a més ja fa temps que ha deixat de
ser l?idioma estranger per excel·lència. L’anglès tampoc, perquè s?hi
afegeix la dificultat de no ser una llengua romànica. Aleshores deu ser
difícil comparat amb el castellà, que resulta, doncs, que ultra ser una
llengua de cultura, és un idioma que mola, perquè a més de ser guai és fàcil d’aprendre (potser és per això que l?ha après tanta gent?)… Les protestes d’aquests ninyatos
em recorden en Carlos Segarra, el cantant d’un grup barceloní de nom
Los Rebeldes, que va dir que el català no anava bé per fer rock… A banda que és molt temerari suposar que coses com Mi generación o Mediterráneo siguin rock’n’roll, fa riure que el comentari vingui d?un grup que anessin de rebels (sudistes, però). De ‘Rebeldes’ com aquests, que me’n donin uns quants grapats!, devien pensar certs polítics que manaven en aquell moment al govern de l’Estat…

Al capdavall de tot, em queda un dubte: si l’atracció evident
d’aquesta vigorosa llengua no deu ser simplement la seducció que
desprèn el poderós (proporcional al menyspreu i/o compassió que inspira
el dèbil)… I em queda així una pregunta per contestar: ¿seria on és,
aquesta llengua de cultura i de culte dels adolescents, si no hagués
disposat de la infinitat de recursos de què s’ha servit, des dels més
expeditius (i excusin el mal gust per la referència militar) als més
suggestius i seductors, com la literatura, el teatre, el cinema (via
doblatge, sense purismes cinèfils que valguin) i sobretot la TV, aquest
incansable cridaner i simpàtic agent de difusió que entra impunement a
totes ?totes- les llars a les quals té accés, que són pràcticament
totes les de la vella Pell de Brau?

[Article publicat a La Farga de Salt, suplement d’estiu núm. 17, juliol del 2006]
Il·lustració: arxiu Min

Sabíem que el català és un idioma que, sentit com ara per la megafonia
d’una gran superfície com la de l’aeroport de Barcelona, feia nosa, que
podia desorientar el viatger apressat, i que fins i tot podia provocar
que algun avió es confongués de pista on aterrar (com que n’hi ha
tantes per triar, a l’aeròdrom del Prat…!) i es fotés un pinyo, o
fins i tot que s’estavellés en ple vol, si des de la torre de control
se li donava alguna instrucció en aquesta llengua tan rara que
s’obstinen a parlar quatre gats mal comptats… Sabíem també que no
convé que un matrimoni pretengui adoptar una criatura i pujar-la
després fent servir aquest idioma en l’àmbit familiar: així ho va fer
saber un jutge de la comunitat autònoma espanyola abans coneguda amb el
nom ara subversiu de País Valencià a una parella valenciana que volia
acollir una criatura asiàtica i educar-la en català… (o era en
valencià?, a veure si resultarà que aquesta bonica llengua patrocinada
per la dreta blavera també presenta els mateixos inconvenients que
l’altra…). Sabíem també que en general és una pèrdua de temps que els
nens, els nins i els xiquets es passin la infància aprenent una llengua
que només els servirà per parlar-la a casa, quan podrien aprofitar-lo
per aprendre una llengua veritablement de cultura, que la parlen i
l’han parlat els grans personatges de la història del món mundial, que
ha donat tot un segle d’Or i uns quants de plata, que amb ella es pot
anar per tot el planeta, ja que la parlen i/o l’entenen trope-cents
milions de persones, i que és l’òstia, vaja, resumint. Si no ho fos, no
s’entendria que s’hagués estès pertot arreu del món civilitzat i per
civilitzar sense cap mena d?imposició: només amb l’entusiasme dels
indígenes, que s’han anat rendint successivament, una tribu rere
l’altra, als seus irresistibles encants…

Però ve’t aquit, com deien les iaies, que, com en els còmixs de
l’Astèrix, en aquesta mena d’Imperi romà rediviu, l’Imperi de
l’espanyol, no totes les tribus se sotmeten tan alegrement com això a
la musicalitat dels seus cinc sons vocàlics, alegres com campanetes i
alhora utilitaris com un Seat 600: hi ha una tribu, situada en el
quadrant nord-oriental de la Península Ibèrica, que, tot i no ser en
absolut guerrera com la dels gals, sinó més aviat de mena pacífica,
apocada, tímida i pactista, i que no ha guanyat mai cap guerra ?com els
agrada de recordar-l’hi, als orgullosos descendents de l’Imperi on no
es ponia mai el sol-, tot i semblar de tan bon dominar, petita i baixa
com és, no hi ha manera que s’oblidi d?una vegada per sempre del seu
ridícul idioma vernacle i que adopti definitivament l’idioma comú (que
per això és comú, conxo!).

Davant de tanta tossuderia, la gent de cultura castellana podria
cansar-se d’esperar, al cap de tant de temps d’oferir amistosament
aquesta pràctica eina, la llengua comuna, d’insistir amablement ?però
debades- als catalans que la facin seva. Però no: la causa s’ho val, i
amb la fe del missioner, l’obstinació del conqueridor i l’abnegació del
pater familias no desistiran mai en el seu intent tenaç fins a la victòria final.

I per si de cas la cosa defallia, la terra de missions també
ofereix els seus propis evangelitzadors, amb els seus exòtics trets,
que donen tant de colorit als cromos. Catalunya, terra de missió, també
produeix plantes d?aquesta mena. Una d’elles, de nom Aleix, o Alejo
(quan la distància envers el seu país és més gran), parlamentari a la
capital belga, acaba d’aconseguir amb el seu vot, sumat al d?un altre
diputat polonès (no pas de la Polònia d’en Toni Soler, sinó de l’altra)
i d’un diputat francès, si fa no fa socialista, que la comissió que
estudiava si es permetria o no que el català, amb l’euskera i el
gallec, fos llengua de comunicació (interna i prou, però ni això)
resolgués finalment que no ha lugar, és a dir, que va a ser que no.
Amb això, i d’una sola tacada, el diputat i professor atòmic barceloní
ha demostrat que la sol·licitud que va fer en el seu moment el Govern
espanyol, a través del ministre Moratinos, i res eren la mateixa cosa,
que les paraules cofoies d’alguns polítics catalans de la mateixa corda
eren pura xerrameca, i que per a alguns desnaturalitzats les llengües
no són cap riquesa, ni formen part de la biodiversitat, sinó que són
una simple moneda de canvi i un mer símbol de poder (o de falta de
poder, com en el cas que ens ocupa).

És lamentable que la fe del convers pugui anar tan enllà que es
passi de frenada més que no gosarien els seus propis patrons, i és molt
trist que una persona sola pugui fer pagar els seus problemes
psicològics, de signe segurament edipià, a tot un poble, i concretament
el seu (si sapiguéssim quin és el deute que tenim amb ell potser ho
podríem arreglar: algú l’hauria d’analitzar ?o de psicoanalitzar-,
doncs). Però és així. I probablement aquest i tota la colla
d’esquiladors que el secunden coneixen perfectament aquesta sentència
del semiòleg francès Roland Barhes: Tots els assassinats legals comencen per robar-li a un home la seva llengua en nom d?una altra llengua…

No és estrany, d’altra banda, que aquesta entitat política que
s’autoanomena Espanya insisteixi tant ?per boca dels seus natius o dels
marrans com l’entusiasta Aleix transversal- en les suposades
virtuts de tota mena que forneix al castellanoparlant ?de naixement o
d’adopció- la seva llengua oficial, també autoanomenada llengua
espanyola. Perquè, a banda de la llengua, què ha aportat fins avui de
veritablement important i positiu al concert de les nacions
l’autoanomenada nació espanyola?

[Article publicat al núm. 232 de La Farga de Salt, juny del 2006]

Il·lustració: "Santiago y cierra España!", clama, incansable, l’apòstol Aleix de Pedralbes… (foto: arxiu Min).

Hi ha ciutadans catalans, i tanmateix cosmopolites, que
solen dir que el nacionalisme es cura viatjant…, una afirmació que recorda
aquella altra, no menys trista, que assegura que la joventut es cura amb
l?edat: ?No us feu il·lusions, marrecs, que tot darrera ve la fatalitat, que és
fer-se gran, i us hi fotreu una bona trompada…?. El consell assenyat, la veu
de l?experiència, doncs, es veu que es pot fer extensiva als maulets
capsigranys, als almogàvers de pa sucat amb oli que pul·lulen per la Catalunya d?avui (i que no
acaben de desaparèixer mai, engolits d?una maleïda vegada per la modernitat!): ?Si
sortiu a l?estranger de fora, veureu ràpidament que no n?hi ha per tant, que el
nostre petit país és més insignificant encara del que semblava vist de la vora?,
ens vénen a dir, amb un to que vol ser mesurat i que no és sinó d?un derrotisme
propi d?esclaus que posa els pèls de punta.

És cert que voltant pel món les coses es relativitzen i que
el nacionalisme es refreda: empès per la curiositat, ho acabo de comprovar.
Però el nacionalisme que se m?ha refredat, o congelat completament, més ben dit,
és el del país del costat, després de fer com aquell de l?anunci de sabons, que
ens deia que busquéssim, que comparéssim, i que si trobàvem res millor, que ho
compréssim. La meva curiositat de turista accidental i el meu cotxe ens van
portar a Holanda, que és un país també petit, si fa no fa de les mides del
nostre, i que té també un idioma propi, amb una quantitat de parlants també
comparativament petita. Primera constatació: aquell és un país que funciona;
segona constatació: funciona utilitzant la seva minoritària llengua. A la
televisió del país, la llengua d?ús és el neerlandès, i les pel·lícules
parlades en anglès no es doblen, sinó que es passen totes subtitulades. Així,
no és estrany que a Holanda pràcticament tothom conegui l?anglès. En vista
d?això ?havent-ho vist a Holanda, a Finlàndia o allà on fos-, l?honorable
conseller Maragall, que és molt viatjat i que a l?hora de tenir pensades
brillants no li va a la saga al seu germà encara més honorable, va decidir que
proposaria implantar el model a Catalunya: el benefici seria immens,
evidentíssimament. Però l?home es va oblidar del petit detall que aquí, a
diferència d?allà dalt, els catalans ja tenim ?i no recordarem aquí com l?hem adquirit– una segona llengua que no para
d?emprenyar per passar a ser la primera (i si pot, a ser l?única, encara que
els seus fanàtics promotors no ho diguin), i que el doblatge de pel·lícules
aquí no és un luxe ni un caprici, sinó una mesura defensiva (tan discutible com
es vulgui, però necessària com l?aire que respirem, si volem -els que ho volem-
que el català continuï existint), i que comparar això amb el doblatge
obligatori franquista és, a més de ridícul i fora de lloc, ofensiu.

Aquestes eren unes primeres impressions de turista desvagat.
Però n?hi va haver més, algunes recollides allà mateix, sobre el terreny, i
d?altres en arribar de nou al país, a casa.

Allà, per exemple, vam poder comprovar que l?idioma
castellà, que va tan pagat de si mateix, no serveix pràcticament per a res, en
el sentit que no el coneix gairebé ningú, i per tant que és poc útil, per no
dir gens: més amunt dels Pirineus, és una llengua que no ajuda gaire, ve-t?ho
aquí. En una terrassa de la capital vam coincidir amb uns compatriotes espanyols que devien flipar tant de sentir-nos parlar
en català, que no ens van dir ni bon dia, i molt menys la simpàtica frase de costum:
?Ah, también sois españoles!?…

Tornem a casa coincidint amb el dia del famós macroembús de
70 quilòmetres a l?autopista AP7, els amos de la qual decideixen excepcionalment
aixecar la barrera, però no pas per vergonya professional per incompliment de
contracte, sinó només perquè els empenyen les circumstàncies, i la prova és que
l?endemà mateix ja estaven buscant la manera de ?recuperar? la pasta gansa que
van ?perdre? (per dir que la van deixar de guanyar: quant deuen guanyar, doncs,
normalment?). Val a dir que a França també hi va haver embús: la connexió entre
l?autopista gratuïta de Clarmont-Ferrand i la de pagament, a Besiers, és
inexistent. A França el sud també existeix, més o menys allà on era l?antiga
Occitània.

Som a l?agost, en plena temporada turística, i apareix una
medusa inesperada anomenada Mesa del Turismo que diu que els rètols en català i
en basc haurien d?estar retolats també en castellà, que es veu que hi ha
turistes peninsulars que s?extravien: ens apuntem aquest nou inconvenient que
se suma a les justificacions per matar per asfíxia i/o inanició aquestes dues
llengües arcaiques i inútils. (Estem d?acord, però, ves per on, que els rètols informatius, a tot
Europa ?i això inclou Espanya, suposo-, haurien de ser bilingües: en la llengua
local i en anglès). Però el que no es pot aguantar és que dues de les empreses
queixoses d?aquesta taula d?en Bernat espanyola són precisament Renfe i Iberia,
especialitzades a extraviar maletes, horaris i persones sense donar mai cap
explicació a ningú…

Les mostres de l?exquisit tracte que tenen les empreses de
bandera espanyoles, Renfe, AENA i REE/Endesa, envers el turisme són incessants: la
primera va fent la seva, va fent de les seves, ja és tot un clàssic; la dels
aeroports no deixa anar el monopoli ni amb aigua bullent; i l?elèctrica deixa
sense llum Barcelona, en plena canícula, cosa que dóna ocasió a l?exèrcit
espanyol de venir a salvar la situació amb un macrogenerador d?emergència i a
oferir als barcelonins una cinematogràfica escena que no la superaria ni el
Berlanga més esbojarrat… I no parlem de la dels presidents elèctrics Atienza
i Pizarro tirant pilotes fora: ells estan allí per a missions més altes, com la
d?ara fa uns mesos d?estalviar, el senyor Pizarro, als seus accionistes el risc
que l?empresa caigués en les catalanes grapes de Gas Natural… I què dir de la ministra Álvarez i la seva visita pastoral al lloc dels fets?: "Amb un cop d’ull se’n va fer càrrec…", i ja està, problema resolt!

I amb tots aquests entreteniments tan divertits, Catalunya
haurà acollit, un any més, amb l?esforç que calgui i amb els esforços extres
per suplir la desídia castellana, una quantitat acollonant de turistes, que
deixen a final de la temporada estiuenca (a canvi de les molèsties físiques i
químiques de rigor per als indígenes) un bilió i mig de peces de l?antiga
moneda estatal: més o menys la quantitat que se?ns emporta a cada exercici l?amo de
la fàbrica cap a casa seva. Això sí: aquest escàndol financer s?ha de dissimular,
i fins on es pugui, mantenir-lo en secret. El senyor Alfonso Guerra ha sortit a
la tele a dir-ho amb uns arguments d?estil vaticanista, que convenientment
desxifrats ?no costa gaire- diuen allò que ja sabem: que fer-ho públic seria massa
vergonya ?fins i tot per a ell-, perquè equivaldria a reconèixer que l?Estat és
una au de rapinya (dit en català pla, i no pas amb els eufemismes del
llenguatge políticament correcte).

I acabem el recorregut estiuenc per on hem començat, si us
sembla bé: després d?un tomb pel país de les tulipes, un servidor n?ha tornat
convençut que Catalunya, sense el llast que es veu obligada a arrossegar com
una condemna, seria a dia d?avui com Holanda, un país que funcionaria sense més
problemes (i segurament com ells: amb les autopistes gratuïtes!), i sense haver-se de justificar contínuament ni demanar perdó ni permís a ningú. I a la inversa:
pobra Holanda, si tingués de veïnes França i Espanya…!

[Il·lustració: www.visitholland.nl]

Salut i pessetes, i lo demés són punyetes, deien els
catalans pragmàtics, abans de l’era euro. Sigui quina sigui la versió
moderna d’aquesta dita, que l’actualitzi amb una parauleta que rimi amb
el nom de la moneda unitària (tot un prodigi d’enginy, l'”Euro”, diguem-ho de
passada, a l’altura d’un Nemo per designar un peixet cinematogràfic amb
3 segons de memòria, d’un Roby per una criatura mecànica de joguina o
d’un Dragui per explicar per TV3 als nens la història de sant Jordi i
la resta de personatges i/o mites històrics del país…), la frase en
qüestió sintetitzaria el tòpic que diu que els catalans som uns
interessats –la pela és la pela…!-, uns agarrats, uns insolidaris, etc, etc.

D’acudits sobre catalans en corren un munt, i ara que hi ha
internet… és un fart de riure. Ara mateix els en podria explicar
mitja dotzena, però ens ho estalviarem… Ens concentrarem en un,
només, per dues raons: perquè és el millor, i perquè se l’ha inventat
un personatge insigne, una significada i significativa personalitat de
la vida pública espanyola. Es tracta de José María Cuevas, president
vitalici (fins que la realitat ho desmenteixi) de la patronal de
patronals espanyola, la CEOE: ara fa poc el senyor Cuevas (que no és
empresari, sinó una curiositat) va guanyar, per enèsima vegada, les
eleccions a president de l’ens, com no podia ser d’altra manera després
que l’únic contrincant que tenia, Joan Rossell, president de la
patronal catalana Foment del Treball Nacional, va retirar la seva
candidatura per motius relacionats amb el mal moment que estava
tenint a La Resta d’Espanya tot allò que fos català, i particularment
els productes fabricats a Catalunya, subjectes, fora del Principat, a
un estricte marcatge i a un boicot salvatge i irracional, suposadament
com a càstig merescut per haver tingut les penques de demanar una
reforma de l’Estatut d’Autonomia, interpretat allà com a Declaració
d’Independència: una pretensió intolerable que demanava una declaració
de guerra (comercial, de moment). I la van declarar.

La Caverna, la Cueva i la Covacha

La reacció dels empresaris catalans no va ser -com hauria passat
en altres latituds- indignar-se -emprenyar-se, fins i tot-, fer pinya i
presentar en bloc una reclamació de desgreuge i una compensació per
danys i perjudicis, i no ja al president de tots els empresaris
espanyols (que Espanya, amb Catalunya a dins, és un país capitalista,
se suposa…), sinó al mateix president del Govern estatal, que per més
senyes és socialista: doncs ni aquest ni l’altre -que és més de dretes
que el Codi de circulació- no van obrir boca, en tot aquell llarg
període en què la Caverna, la Cueva i la Covacha espanyoles van
dedicar-se amb una fruïció pornogràfica a escampar pels seus altaveus a
sou calúmnies, tergiversacions, inexactituds i directament mentides
podrides, i en definitiva el secular odi de tint racista de La Resta
d’Espanya cap a Catalunya i els desgraciats habitants que la poblem.

L’empresariat català es va enfadar, sí, però contra els polítics
del nostre Parlament nacional que havien decidit presentar, en hora tan
inoportuna, la fotuda reforma estatutària, per culpa de la qual els
catalans havíem assolit cotes d’impopularitat mai vistes abans (no?) a
Espanya, que és el nostre mercat natural (sí?)… Cap comentari
sobre els aspectes purament economicistes que el nou Estatut pretenia
millorar, especialment l’agència tributària catalana i el consegüent
control dels recursos i de les infraestructures productives del nostre
país/colònia…

I mentre tot això passava, el nostre home va explicar el seu acudit: Lo
saben aquél que diu que una empresa catalana de gas presentó una OPA
hostil contra una empresa eléctrica nacional?… Pues era una OPA ‘a la
catalana’: pagando poco y con el apoyo del gobierno de turno….
Val a dir que als empresaris catalans no els hi va fer pas gaire
gràcia, però tampoc s’hi van posar pedres al fetge… Si fa no fa igual
que quan la presidenta del govern autonòmic madrileny, Esperanza
Aguirre, els va tractar com uns comanxes dient que si la seu d’Endesa
vingués a Barcelona sortiria del territorio nacional… Al cap
d’uns dies una empresa alemanya va llançar també la seva OPA sobre
Endesa, i aquesta oferta, ves per on, va ser beneïda per tot el cor de
detractors de la catalana…

I l’altre fort contrast de colors el va donar per aquelles dates
l’aprovació sense més problemes (i sense cap reacció de fòbia enlloc,
cal dir-ho?…) de l’Estatutet valencià, que consagra, amb la
vergonyosa i incomprensible complicitat del PSPV, el secessionisme
lingüístic, d’una banda, i la barrera electoral del 5%, de l’altra, per
impedir l’accés al poder dels grups polítics que el poguessin revocar.

I ara, tornant al nostre estrenu i pràctic empresariat, no
parlem de dominis lingüístics, de gramàtiques ni de denominacions de la
llengua comuna…, no parlem de punyetes, sinó de peles: als nostres
empresaris, si es poguessin alliberar dels esquemes espanyols (que és
molt suposar, ja ho sabem), els hauria d’interessar –i per tant
l’haurien de reclamar-, molt més que la comunitat potencial actual de 6
o 7 milions de clients catalanoparlants, una altra de 10 o 11 milions,
que estaria a l’altura d’unes quantes economies europees amb llengua
pròpia, com la sueca, l’holandesa, la danesa, la finlandesa, etc, que
produeixen i comercialitzen els seus productes –des de la planificació
a les etiquetes- en la llengua del país, sense por que cap colla de
cretins i gent de mala jeia els amenaci de fer-los boicot i
d’ensorrar-los el negoci.

[Article publicat al núm. 231 de La Farga de Salt, maig del 2006]

Il·lustració: José M Cuevas, president vitalici de la CEOE [ www.elpais.es ].

La bullícia que s’ha aixecat arran de la publicació en un diari danès, Jyllands-Posten (que ve a ser un equivalent, segons Salah Jamal, del madrileny La Razón), d’unes caricatures del profeta Mahoma fa evident una vegada més una certa paradoxa, un antimissatge,
que es dóna sovint en els canals de comunicació humana, i més
concretament en el de la comunicació visual, de la imatge, en voga avui
més que mai.

Segons l’ortodòxia islàmica (per bé que hi ha qui assegura que
no es tracta d’un dogma), el profeta no pot ser representat enlloc ni
amb cap mena d’imatge, i doncs tampoc ?i encara menys, com és evident-
en forma de caricatura, de manera que es pot entendre l’emprenyada i la
santa indignació que palesen aquests dies arreu del món els
nombrosíssims seguidors de la religió vinguda d’Aràbia. Una altra cosa
seria que poguéssim discutir si aquest precepte afecta només els
practicants del ritu islàmic o també els infidels, perquè si
fos que tothom hi està obligat, ¿per què seria així en aquesta
prohibició i no pas en la de beure alcohol o menjar porc, per exemple,
o en l’obligatorietat de portar el vel les dones, etc? I encara més: si
un manament religiós depassés els límits de la seva parròquia creient,
¿no reclamarien la mateixa prerrogativa per a elles les restants
religions que hi ha al planeta? I compte, que de guerres amb casus belli de caire religiós la història del món en va plena…

Sigui com sigui, el que volia destacar seria el contrast entre la no presència física
del sant profeta, l’absència d’altars amb la seva imatge, i la seva
poderosa presència virtual, que sembla potenciada precisament per la
seva invisibilitat. Aquell mecanisme de la psicologia humana que ens fa
més desitjable una cosa com més inassequible la tenim (A la zona prohibida, que bé que s?hi està!,
com feia dir en Solschenitzin als presos del gulag de Sibèria) ¿estaria
també funcionant, de manera més o menys velada, palpitant, darrera
d?aquesta escenografia pretesament tan austera? (i, atenció, en la
motivació dels caricaturistes danesos?). Probablement.

N’hi ha altres exemples, d’icones que no ocupen ben bé el lloc
on les suposen col·locades, en l’imaginari col·lectiu, aquells que les
voldrien obviar, com en el cas que hem vist, o al contrari,
magnificar-les, fer-les presents a tothom i arreu, per interès polític,
social o econòmic -o tots alhora. L’anomenat llenguatge políticament correcte ens en dóna uns quants de ben eloqüents, i potser més que cap altre seria el de l’absurda i pesada insistència a parlar de companys i companyes, de ciutadans i ciutadanes, de mares i pares, de basques i bascos, de tots i totes…
A banda de ser una incomoditat que ja havia resolt la gramàtica (ja que
es tracta, recordem-ho, d’una simple convenció), un es pregunta si,
volent remarcar la no discriminació per raó de sexe, en realitat el que
aconsegueixen és precisament accentuar contínuament la diferència de
gènere…

Una altra icona en perill de caure de l’escambell on la volen
situada els seus fans seria la sagrada Constitució espanyola, que de
ser una imatge venerada amb un cert consens per la majoria de ciutadans
espanyols està passant a ser una figura odiosa per a una bona part
d’aquesta ciutadania (dins la qual som inclosos els catalans, amb
Estatut o sense), a força de veure-la convertida en estendard d’un
determinat partit polític popular que pretén acaparar-ne l’ús, la forma
i sobretot el fons, que no és altre que la pretensió de continuar
tenint ells la clau de la seva finca, que en diuen Espanya, la clau del
seu xalet, des d’on poden contemplar -i controlar- tranquil·lament la
finca, i sobretot la clau de la caixa, amb la qual poden mantenir la
casa i la finca sencera.

I la darrera d’aquestes imatges -procedent de la publicitat, que
n’és una mina- ve ara ben a tomb, en aquests moments de lamentables
renúncies, de doloroses traïcions, de vergonyoses rebaixes, de
patètiques claudicacions, de tristes figures i de borroses fotografies
commemoratives de pírriques victòries, ara que l’Estatut català és en
procés de lífting a mans de l’Estat espanyol, que l’està grapejant a
gust. M’estic referint a aquell anunci ?amb efecte bumerang- que va
posar en circulació fa uns anys la companyia concessionària d’autopistes (un eufemisme estupend, tanmateix!) per donar a conèixer el seu servei de Teletac, i que deia, amb sense vergonya: Pagui sense parar…

[Article publicat al núm. 230 de La Farga de Salt, abril del 2006]

Il·lustració: Madonna, a l’àlbum Like a prayer (1989). Al revés que Mahoma, Madonna ha maldat per convertir-se en una icona omnipresent, i a fe que ho ha aconseguit…!

El naixement de la infanta Elionor, filla dels prínceps de Girona (i
coprínceps d’Astúries, a mitges amb Fernando Alonso) i néta de Joan
Carles I de Borbó, amb qui l’últim dictador espanyol va decidir donar
continuïtat a la cadena successòria que vam començar a arrossegar els
catalans a partir de Felip V de Castella (i IV d’Aragó), ha auspiciat
dues línies de debat: d’una banda, en el cas hipotètic que la infanta
no tingués cap germanet, caldria retocar la Constitució per tal que
pogués ocupar el tron del Regne d’Espanya una dona, circumstància que
no es dóna des d’Isabel II, i que tampoc no preveu la carta magna
espanyola. I és clar, els unionistes espanyols, abonats a la sacrosanta
Constitució com a columna vertebral del seu immobilista argumentari,
temen que aquesta possible modificació pogués obrir la caixa dels
trons, i que tot darrera vinguessin els exigents reformistes de
diferent mena ?els autonomistes i/o nacionalistes perifèrics entre els
més emprenyadors- que reclamen els retocs necessaris del gran mastodont
legislatiu per adaptar-lo als nous temps.

L’altra qüestió, no menys interessant, que ha suscitat
l’aparició de la pubilla reial és la de la naturalesa hereditària de la
monarquia: ¿Com pot ser -hem sentit que s’exclamaven opinadors i
gasetillers de diferent signe i des de diferents mitjans- que en ple
segle XXI perduri una antigalla com aquesta!? Com es menja, que una
democràcia, on els càrrecs són elegits per la majoria sobirana del
poble, tingui al capdamunt, més sobirà que ningú, un personatge que
ningú no ha triat (i per més inri designat pel dictador que ho va
deixar tot lligat i ben lligat), i que a més es perpetuarà en aquest
lloc de privilegi en la persona del seu fill, i després d’aquest en el
seu nét (o néta), i així successivament? Jo vull ser rei!, canten amb ironia Els Pets, i són moltes, nombrosíssimes, les veus que els fan la tornada: És clar, així qualsevol…

I bé, el sistema sembla injust, efectivament. ¿Però que no és
així com funcionen les coses, fora de la política, en la vida normal de
cada dia: en el sistema hereditari convencional, del qual la monarquia
no és sinó una extensió, per bé que portada al paroxisme? Cada casa és
un món, i en aquests petits regnes que són les famílies impera exactament
el mateix sistema hereditari que els republicans i tota la gent
progressista en general troben tan desfasat com a règim polític d’un
país (que vindria a ser una gran família, simètricament). Potser no s’haurien de queixar tant, doncs.

En canvi, potser seria més lògic que defensessin, també per a la vida privada de les persones, un règim hereditari menys monàrquic i més republicà: una societat on el dret a heretar fos universal, que l’herència fos un Dret de l’home (res publica),
i no pas un privilegi proporcionat per l’atzar del naixement. Una
societat on heretessin no només els fills de papà, sinó tots els joves,
pel simple fet d’haver nascut ciutadans, de ser membres de la societat.

Abans, però, caldria fer una petita Revolució francesa, en el nostre paisatge mental, i decapitar el rei de la casa, per poder instaurar una societat sense classes, i sense càrregues, on tothom heretés de la Re-publica
i on tothom es pogués guanyar la vida sense límits, a canvi de pagar un
sol impost, al final de la vida, per poder mantenir plena la bossa
comuna, la res pública, i mantenir així el dret a heretar dels nous ciutadans…

De moment, pel mes de gener de l’any que ve -i els que
segueixen- ja tinc redactada la carta als Reis d’Orient, on només
demano una cosa: que ens portin una República ben bufona, però no una
república qualsevol, sinó la millor de l’aparador: una República
d’Hereus, on tinguin dret a heretar tots els ciutadans (i ciutadanes),
pel sol fet de ser fills de la República, i no solament els fills dels
Reis.

[Article aparegut al núm. 228 de La Farga de Salt, febrer del 2006]

L’últim ha sigut en Máximo, el gran ninotaire del diari El Pais,
amb la publicació el 7 de desembre, l’endemà del dia de la Inmaculada
Constitución, de l’acudit que acompanya aquestes línies: Todos -tots els espanyols, deu voler dir-, menos algunos
-qui deu voler dir?-, estimen la Constitució del 78, que tants
beneficis ha donat al país, a Espanya, s’entén.

En un país acostumat a resoldre
les coses a bufetades i declarant la guerra a tort i a dret, la gent
del susdit país flipa, ara i aquí, que amb un instrument legislatiu com
aquest -al capdavall un inofensiu llibre ple de lletres, de paraules,
articles i apartats, que funciona sense pólvora ni dinamita, i que no
fa morts ni ferits-, que va néixer de rebot, d’una sèrie de rebots i
caramboles que van aconseguir esquivar els sabres dels militars
espanyols, sempre disposats a pronunciarse, en comptes d’acatar les ordres que els pronunciaran o pronunciasen
a cada moment els polítics de torn, que se suposa que és així com van
les coses en els països civilitzats i en els estats de dret (i no en
els que acostumen a fer anar drets els ciutadans, com ha passat
inveteradament en aquest locus amoenus que en diuen Espanya, Estat Espanyol o Estepaís, segons qui en parli), que amb un simple San Jerónimo book, es pugui també anar fent bullir l’olla. Estan tan sorpresos, els espanyols de debò,
del fet que la seva indissoluble unitat hagi aguantat tant de temps
sense dissoldre’s sense necessitat de fer servir la cola militar (només
es troba en forma de subtil amenaça en un dels articles de la Carta
Magna, però tan subtil que gairebé no es pot ni esnifar), és a dir, troben
tan increïble que amb democràcia i tot, i amb totes les formes de la
democràcia ?i la Constitució entre les més notables, les de més pompa i
prosopopeia, de les més solemnes i de les que més vesteixen la mona-,
es puguin obtenir els mateixos resultats, això és, que el negoci
continuï rutllant, que no és estrany que s’hi aferrin amb tanta força,
amb una tenacitat que proporcionalment no la supera ni una paparra amb
el seu gos.

I en aquesta comunió dels sants s’hi troben tots. Tots menos algunos. Ells, tots i totes, no ho entenen, no poden entendre que n’hi hagi alguns que quieren ser diferentes,
tan bé que s’hi va, a cavall d’aquest tatano tan guai i tan
divertit…! Podria passar que no s’ho plantegessin bé, que hi hagués
gent no que volgués ser diferent d’ells, sinó que ho fos,
simplement, de la mateixa manera que són diferents les pomes de les
peres, per molt que algú pretengui que siguin iguals. Però aquesta
possibilitat ni els hi passa pel cap: tots i totes amants de la mateixa
Constitució. I s?ha acabat el bròquil.

Aquesta il·lusió col·lectiva afecta, tanmateix, tots els ocells
de la gàbia. Catalunya pensa que en aquests 25 anys el món ha canviat,
i que seria bo fer un Estatut adaptat als nous temps. Espanya, en
canvi, pensa que si algo funciona, para qué vas a cambiarlo?, i diu que nasti de plasti. I Catalunya reclama, esmaperduda: «On són els espanyols progres,
que n’hi ha, que jo n’he vist? On són els polítics espanyols, els
professionals espanyols, els artistes espanyols que ens entenen?»,
sense entendre tant de silenci insolidari, tan poca complicitat dels
seus aliats espanyols en altres ocasions, en altres causes.

Potser és que es tracta d’una qüestió de prioritats, de
substància i accident, de substantiu i adjectiu. Perquè, fem un petit
experiment: si en comptes de polítics espanyols, per exemple,
capgirem l’ordre de les paraules i parlem d’espanyols polítics, les coses comencen a fer-se una mica més
clares. I aleshores s’entenen una mica millor les estranyes postures,
els sorprenents posicionaments dels espanyols polítics, siguin de
dretes o d’esquerres, tant se val; o dels espanyols cantants, i dels
espanyols artistes en general, que poden ser enrotllats d’allò més,
però fins a un límit, límit que coincideix amb els límits, mentals i
geogràfics, de la seva indivisible nació de nacions (un altre
invent retòric prodigiós, i també la mar de pràctic)… I podríem anar
seguint: amb els espanyols banquers, els espanyols empresaris, els
espanyols jutges i magistrats, els espanyols ciutadans del carrer…, i
els espanyols bisbes, propietaris d’una espanyolíssima emissora de
ràdio cristiana que en comptes de defensar l’amor cristià, com
semblaria natural, propaga l’odi contra els dissidents, o simplement
diferents, de la seva Una i Trina Nació: és una qüestió de prioritats.
Sembla mentida, des de Catalunya ens en fem creus, però és així. I és
així per una raó molt poderosa: perquè amb les coses de menjar no s’hi
juga.

[Article publicat al núm. 227 de La Farga de Salt, gener del 2006]

Il·lustració: Máximo, a El Pais, 7/12/2005

L’endemà mateix del diumenge de futbol que en Joel Joan va cridar, just abans del partit al Camp Nou, Visca els Països Catalans lliures!,
en un acte de la campanya del Correllengua al seu pas per Barcelona,
vam poder sentir, enmig d’una simfonia de veus lleugerament
disconformes amb la proclama joeljoaniana, el Bec d’Or del PP gironí (i
no ho dic amb ironia, al contrari: malaguanyat talent per a tan pobra
causa..!), l’Alícia Sánchez-Camacho -d’un temps ençà desapareguda en
combat, des que va canviar d?aires per anar a treballar a La Capital-,
deixant constància, ella també, de l’enorme escàndol que van haver de
suportar les seves delicades orelles: dos conceptes inaudits, insòlits,
i dues barbaritats en una. Qui en dóna més, senyores i senyors? Perquè,
a veure: què vol dir, això de Països catalans? Si Catalunya no passa de ser una simple comunitat autònoma, com es pot pretendre que existeixin uns quimèrics països catalans? I lliures, a més! Lliures de què?, d’Espanya, que és la nació de nacions més libèrrima del planeta Terra?

Tanmateix, l’argument amb què va clavar més cops de puny sobre
la taula, l’Alícia, en sintonia amb els seus correligionaris del País
Valencià i de destacats dirigents, com els del València CF ?que com a
protesta i desgreuge el diumenge següent van fer jugar els seus
futbolistes vestits amb la grotesca paternina-, va ser el de la
intolerable intromissió de Catalunya en els afers valencians, i en
primer lloc el de la seva identitat (inequívocament clara des del dia
que el traspassat Abril Martorell, lleial servidor, li va operar el
canvi de gènere amb la genial denominació de Comunidad Valenciana).
Aquí tenim, doncs, una curiosíssima paradoxa: resulta que Espanya,
l’Espanya que defensen els partits jacobins des de Madrid i alguns
escolans d’amén des de la perifèria, és una barreja de territoris i de
gent que parlen com a mínim quatre llengües diferents, i tot i així
aquells prediquen que es tracta d’una sola, única i indivisible pàtria.
En canvi, Catalunya i País Valencià, que parlen la mateixa llengua, es
veu que són una cosa absolutament diferent l’una de l’altra, que no
tenen res a veure: la història no compta, que siguin països catalans és
un invent, una pura entelèquia, i com que, malgrat tots els esforços de
camuflage, la llengua comuna és una evidència científica que
evidencia una realitat històrica, sociològica i política incòmoda,
doncs ens inventem, contra vent i marea, una ‘llengua valenciana’, i ja
som al cap del carrer!

Una altra paradoxa, afegida a aquesta, és que els que defensen a
capa i espasa tal suposada llengua valenciana (sorgida per generació
espontània: un cas únic al món!) ho fan sempre en castellà,
curiosament, i a més ells no la fan servir mai per a res. Però això és
un detall sense importància… Com també ho és que des de Catalunya es
captin sense problemes tots els canals de televisió espanyols
d’expressió castellana ?valgui la redundància- que emeten des de la
Meseta, i que en canvi no hi hagi maneres de rebre les emissions de la
veïna Televisió Valenciana, Canal 9. Deu ser per impedir que ens
assabentem, des d’aquí dalt, de quin concepte tenen ells, els que la
controlen, del respecte pel país i la llengua dels valencians, i fins a
quin punt porten la intromissió ?legítima, en el seu cas, és clar, no
faltaria sinó- en la realitat valenciana. I per si algú, malgrat tota
la vaselina constitucional i estatutària, pogués trobar-la dolorosa,
aquesta intromissió evangelitzadora castellana, només cal distreure de
tant en tant els valencians amb el fantasma del pancatalanisme, de les
ocultes i perverses intencions imperialistes del Principat, i
mostrar-se sempre amatents i disposats a defensar-los de tan temible
perill.

[Article publicat al núm. 226 de La Farga de Salt, desembre del 2005]
Il·lustració: Min