L'Hereu Riera

Déu n’hi do els espetecs que va produir la intervenció del lehendakari
Ibarretxe a la sessió de les Corts on li van tombar, el PSOE i el PP de bracet,
la seva proposta de reforma de l’Estatut de Gernika, coneguda com a Pla
Ibarretxe…!

Alguns dels escarafalls amb què van rebre el projecte del
president basc els màxims mandataris dels dos grans partits estatals mereixen
una repassadeta, especialment els de Mariano Rajoy, que li va quedar la boqueta
més rodona que mai de tant dir que no: ¡No a todo!, va venir a dir, en
resum, el nou paladí del PP. Però va dir més coses:

– Va tirar, per exemple, novament del peculiar sil·logisme, ja exhibit a
tort i a dret anteriorment, segons el qual ETA vol la independència del País
Basc, el PNB també; per tant, si volen el mateix, ETA i el PNB són la mateixa
cosa. D’acord amb aquesta manera tan curiosa de raonar, un lladre i un
honrat empresari, per exemple, serien el mateix, ja que tots dos volen guanyar
diners, amb la seva activitat, oi? I portant-ho al seu terreny: si Franco i el
seu règim feixista perseguien ?i de quina manera!- la famosa unidad de
España, vol dir que els que encara ara pretenen el mateix objectiu, i al
capdavant de tots el PP, són també franquistes, o feixistes?

– Si fuera por mi, va dir el doctor No, este debate no se hubiera
celebrado. No en dubtem pas. Però no havíem quedat que es podia parlar de
tot, si ETA deixava les armes? Doncs es veu que no: el mateix MariaNO ens ho va
aclarir, en un comentari addicional: Primero que ETA deje las armas, y
después… ya veremos. És a dir: allà on vaig dir dic, dic Dídac, i
vosaltres tontos de creure-us-ho…! La tercera perla cultivada del doctor
Mariano va ser l’avís que, en cas que això anés endavant, las víctimas del
terrorismo habrán muerto en balde: ¿estava dient, doncs, que les víctimes
del terrorisme fins ara no havien mort en va, és a dir, que algú en treia un
rendiment polític?

– De meitats i cinquantes per cent: aquests dies més que mai, els unionistes
espanyols no s’han cansat de dir i repetir que el pla Ibarretxe divideix el
país (basc) en dos, i que això no pot ser. És a dir, no pot ser que, en el marc
d’un possible referèndum democràtic, el presumible quasi cinquanta per cent
suposadament unionista s’hagi de doblegar a la voluntat del cinquanta per
cent més u separatista, o partidari de la sobirania basca. Però si aquest 50
+ 1 no ha sortit de cop i volta com un xampinyó a l’ombra del Pla
Ibarretxe, ja hi devia ser abans, no?, i fins ara, per tant, devia ser sotmès a
la voluntat de l’altra meitat, imposada no pas precisament per mètodes
democràtics, i no pas nascuts tampoc espontàniament a la terra basca, sinó
vinguts de fora… Però ves per on, aquesta imposició sí que era tolerable, oi?

– Més sobre voluntats populars: ¿estarien d’acord ells, els castellanoespanyols,
que ho haguessin de decidir tots els europeus, i no solament els espanyols, si
estan d’acord o no que el País Basc i Catalunya fossin nous països europeus,
independents de l’Estat espanyol?

– De pancartes i pancartistes: en el partit Sevilla-Barça lluïa una pancarta
a la grada que deia Si no sois españoles, qué haceis aquí?. Bona
pregunta, sevillans. La resposta és fàcil: Som aquí no pas perquè ens hi
hagin convidat, sinó perquè ens hi obliguen. I la pregunta de rebot és aquesta:
Si som, sobretot els catalans, que en això ens emportem la palma (del martiri),
tan nefastos, tan insolidaris, tan interessats, tan lladres, tan nostres i tan
poc espanyols, al capdavall, ¿per què no expulsen Catalunya d’Espanya, d’una
vegada?

– En JL Rodríguez Zapatero va dir al lehendakari: Si vivim junts, hem de
decidir junts. Però el senyor ZP bé deu haver sentit parlar d’unions
forçades, d’unions contra natura, d’unions de conveniència, d’unions
errònies…, i que tanmateix cap d’elles no és per sempre: que hi ha una cosa
que se’n diu divorci, que en definitiva afirma i confirma que les unions han de
ser lliurement acceptades per les dues parts. El president basc li va haver de
recordar que la
Constitució, convertida en el text sagrat dels unionistes
espanyols, existeix perquè abans existia el País Basc, i no pas al revés,
i en un altre context el moderadíssim president Maragall va puntualitzar que l’autonomia
a Catalunya no ens la van donar, sinó que ens la van reconèixer.

I una altra de pancartes, per acabar: si els fanàtics del NO a todo ara ens venen amb tant d’entusiasme l’eslògan del SÍ a la Constitució europea, per què deu ser?

[Article publicat a La Farga de Salt núm. 220, abril del 2005]

Il·lustració: Min