L'Hereu Riera

Tots els treballadors que s’han hagut de guanyar la vida amb un treball
assalariat saben que, a grans trets, hi ha dues menes d’amo: uns són els que
pensen que l’empresa és l’expressió d’aquella màxima que diu que la unió fa la
força, i que per fer pinya, a l’empresa, allò que cal és tenir els treballadors
contents, i res millor per a això que oferir-los una feina estimulant i un sou
més estimulant encara; això és, des del punt de vista estrictament empresarial:
que un treballador content rendeix més i millor.

Per contra, hi ha el tipus
completament oposat, aquell empresari que li agrada que li diguin amo, i que,
efectivament, té tendència a considerar-se amo de persones i hisendes, i
gairebé de la vida ?en alguns casos la vida privada i tot- dels seus treballadors,
i que pensa que com més collats els tingui, com més curt els tingui lligats, i
com més els exploti, millor ho tindrà per dominar-los i assegurar-se d’ells la
necessària submissió; en un mot: els treballadors, com més putejats, més de bon
manejar, no fos cas que se t’enfilessin a la barba…

Els amos que té Catalunya (entre les nacions del món també funciona
la diferència de classes, amb la diferència que aquesta sol quedar,
misteriosament, fora de tota anàlisi marxista) són d’aquesta segona categoria.
L’última plasmació gràfica d’aquest fet, com una mena de metàfora, va tenir
lloc el passat dilluns 28 de febrer, en què el fred extrem que feia aquell dia,
totalment previsible en un hivern de fred polar com el d’aquest any, a
l’aeroport del Prat de Barcelona van quedar cancel·lats cap a 200 vols, per una
raó de força major: perquè els amos del lloc, AENA (Aeropuertos Españoles y
Navegación Aérea), tenien disposat… un sol aparell!, només un, per treure el
glaç acumulat a les ales de tots els avions que hi aterraven.

On s’és vist que un amo ensenyi els llibres de comptabilitat!

Això només és una anècdota, però que, sumada a totes les altres anècdotes
que dóna la relació laboral entre l’empresa Espanya SA i la treballadora
Catalunya tots els dies de l’any, fan una categoria, i és aquesta que dèiem:
que l’amo que ens té a sou és un tipus que s’estima més assegurar-se la relació
de dependència que no pas un rendiment òptim del país assalariat que és aquest
nostre.

Un amo més intel·ligent, i fins i tot més llest i prou, pensaria
probablement que, donant unes bones eines als seus treballadors, aquests, tot i
cobrant els mateixos sous de misèria, produirien més, i per tant ell se’n
beneficiaria directament. Però ni així: nostre senyor s’estima més veure’ns
putejats, emprenyats, irritats i sempre amb ganes de canviar de feina, i que,
malgrat tot això, ens deixem explotar fins a la sacietat, en una empresa
col·lectiva sense calefacció a l’hivern i sense aire condicionat a l’estiu, amb
unes carreteres tercermundistes (excepte les autopistes, que, com a vies
ràpides que són -quan no estan col·lapsades-, l’amo les considera un luxe que
els usuaris han de pagar); amb unes infraestructures del segle dinou, amb unes
comunicacions terrestres, marítimes i aèries desastroses, amb unes vies de
ferrocarril més lentes ara que quan les van inaugurar, el segle passat; i
sempre tots subjectes a una burocràcia carregosa, cara de mantenir i
fiscalitzadora de l’activitat comercial autòctona, que a damunt sempre aixeca
en l’amo, desconfiat i malcarat, sospites de ser tramposa, evasora d’impostos i
insolidària amb els interessos empresarials.

I en aquest ambient modèlic (d’un cert model d’empresa), idíl·lic (per a l’empresari), encara hi ha catalans que s’atreveixen a reclamar transparència en les balances fiscals, i se sorprenen que vagin passant els mesos i els anys i no hi hagi maneres de saber quant paga i quant cobra cadascú, en aquesta autoanomenada empresa común… Però a veure: on s’és vist que un amo es dediqui a ensenyar els llibres de comptabilitat als seus empleats, caram!

[Article publicat al núm. 221 de La Farga de Salt, maig del 2005]
Il·lustració: www.lovefilm.com