L'Hereu Riera

El meu diccionari de capçalera diu que un intel·lectual és una «persona
dedicada a les coses de l’intel·lecte o de la intel·ligència». D’intel·lectuals
sempre n’hi ha hagut, però, que jo recordi, mai havia ensopegat amb cap que
se’n considerés, o si més no que ho fes en veu alta. Però ve’t aquí que de
sobte ha aparegut un grupet de presumptes catalans (15) que, després de
reivindicar-se com a pensadors i il·lustrats, i investits de la subsegüent
autoritat moral, han eructat un manifest on alerten que Catalunya, que sempre
s’ha distingit per ser un país d’acollida, s’està convertint en un feu
intolerant, esquiu i hostil envers la llengua i la cultura vingudes de Castella
i tan còmodament instal·lades (s’han guardat bé prou de dir com ho han fet,
això sí) a Catalunya (que des d’un punt de vista cultural s’ha enriquit, amb
elles, cosa de no dir, la desagraïda…).

I tant és així, diuen, que tot allò castellà ?espanyol, disculpin- està
patint a la terra catalana una persecució i un retrocés que ells, que són gent
de cultura, no poden permetre. Com que d’aquesta lamentable pèrdua ?seguint amb
la seva analítica de l’estat morbós de la nostra comunitat autònoma espanyola-
en té la culpa el llarg període de govern nacionalista de CiU, no estan
disposats a suportar que el govern actual continuï, com diuen que fa, la
mateixa política nacionalista…, i proposen que algú (ells no, que només són
persones dedicades a l’intel·lecte, al ser intel·lectuals, com diria en
Buenafuente) munti un partit no-nacionalista que posi les coses al seu
lloc…

Algú hauria de dir-los, a aquests campions del pensament racional, que, quan
algú vol competir, el primer que li cal és saber quin és el seu equip, i quin
el rival, bàsicament perquè no s’exposi al ridícul patètic de fer-se gols en
pròpia porta. I algú ens hauria d’explicar, tot seguit, com és que Catalunya
produeix aquesta mena d’excrescències en forma de ciutadans tocats d’una
estranya síndrome d’Estocolm que fan mans i mànigues per negar al seu país el
dret a existir, i ajudar el del costat a exterminar-lo. En això (també)
Catalunya deu ser ara mateix un cas únic al món: algú s’imagina un bolet
semblant nascut a Madrid i disposat a enverinar tot allò que fes olor
d’espanyol?

També se’ls hauria de fer entendre (ja que ells, tot i ser intel·lectuals,
no ho tenen clar) que el nacionalisme català és una actitud reivindicativa,
defensiva, d’una nació que és agredida -i se’n sent, és clar, i se’n queixa, de
tant en tant- per una altra que fa tres segles que prova de liquidar-la; i que
el nacionalisme perillosament feixista i antidemocràtic és el de
l’agressor, no pas el de qui se’n defensa.

I una altra cosa que els hi produeix una gran perplexitat, la certa
antipatia que produeixen a Catalunya certs aspectes del que és espanyol, és ben
fàcil de comprendre: és exactament de la mateixa naturalesa que la que sent per
l’aigua un gat escaldat. Així de senzill.

I per acabar, deixeu-me dir que, en tota aquesta colla d’il·luminats
aristocratitzants -Francesc de Carreras, Félix de Azúa, Arcadi de Espada,
Xavier de Pericay, Teresa Giménez de Barbat, Ivan de Tubau, Eugenio de Trias…
i tutti quanti-, el qui més m’emprenya de veure-hi és l’Albert de
Boadella, actor i director del grup teatral Els Joglars, que tantes obres bones
han muntat al llarg de la seva trajectòria, entre elles la que va protagonitzar
el mateix De Boadella
escapolint-se de l’Hospital Clínic, per una cornisa i després per la porta
principal vestit de metge, davant les mateixes barbes dels guàrdies civils que
el custodiaven perquè el noi es trobava pendent d’un consell de guerra per la
representació de La torna, que els militars espanyols veien ofensiva per
al seu honor… Doncs aquest mateix personatge que incitava a reclamar
llibertat d’expressió (alguns lectors deuen recordar aquella famosa careta amb
una ratlla vermella que li tapava la boca) acaba de reclamar que, si convé,
aquests mateixos militars que el van engarjolar a ell surtin ara al carrer…
amb els tancs!, per emmordassar (una vegada més) Catalunya i tornar-la (una
vegada més) a la realitat: no a la pobrica, estreta de mires i
provinciana realitat catalana, sinó a l’autèntica realitat, a la realitat
superior, l’espanyola, que, com tots sabem, és oberta, cosmopolita i
tolerant… Jo el tenia per una àguila, aquest individu, i resulta, quina
llàstima!, que no és més que un espantaocells…

Un dia el grandiós cantant Julio Iglesias va deixar anar aquesta frase: "He tingut la sort de néixer intel·ligent", que tanmateix li la vaig agrair, perquè fins llavors no m’hi havia fixat mai. A vegades va bé que la gent sigui franca…

[Article publicat al núm. 223 de La Farga de Salt, setembre del 2005]
Il·lustració: Marçal, a La Mañana de Lleida]