Oi?

Ara ha estat l’empresonament de Pablo Hasél que ha destapat l’olla dels trons. La ràbia i el descontentament estan ocupant els carrers de vuit dies ençà, i ho faran fins que s’hagin esbravat i es repleguin altra vegada a aquest estat de latència en què es mantenen de fa massa anys i que més tard o d’hora acabarà esclatant de debò. Els trons ressalten les contradiccions del sistema i tots els qui sentim la necessitat de revoltar-nos-hi en contra ens veiem arrossegats de paradoxa en paradoxa. L’últim mail obert es fixava en dues de ben concretes: la dissonància entre el valor que donem a la institució universitària i l’actitud del rector de la de Lleida, d’una banda, i que la defensa de la llibertat d’expressió porti algú a rebentar els vidres del local d’un diari.

Què queda de la Universitat i del quart poder

La detenció i l’empresonament de Pablo Hasél ha deixat algunes escenes per pensar-hi. De brutalitat policial, una vegada més, com la injustificable càrrega  de la policia espanyola contra els manifestants pacífics de València o l’ús feridor, criminal, de les temibles bales de foam per part dels mossos. També d’intervencions especialment desafortunades —o potser simplement eloqüents per saber amb qui ens les havem—, que n’hi ha hagut per donar i per vendre, com la comparació que la inefable presidenta Ayuso va fer entre el rap de Hasél i un karaoke carregat de cubates, el cinisme de la vicepresidenta Calvo senyalant els límits de la llibertat d’expressió o aquella piulada de la frívola Talegón descrivint una manifestació com el moment previ a fer una canya amb els col·legues. 

Però em refereixo a altres fets rere els quals potser despunten qüestions una mica més de fons. I penso, especialment, primer, en la intervenció del rector de la Universitat de Lleida i, després, en l’atac d’alguns manifestants contra el local d’El Periódico. I hi veig qüestions més de fons perquè em sembla que són noves evidències d’una crisi de valors que ha trastocat molt més que de vegades podem pensar l’equilibri institucional d’on venim. Amb unes conseqüències i un abast que encara ens costen d’imaginar.

Pablo Hasél havia avisat que ell no es presentaria voluntàriament a la presó però, també, que no fugiria. I finalment va triar, per escenificar el moment de la detenció, atrinxerar-se al rectorat de la Universitat de Lleida. La policia l’hi va anar a trobar i, després d’haver d’arrencar cebes, el va custodiar fins al cotxe que el conduiria a la garjola. Mentrestant, el rector de la Universitat, el doctor Jaume Puy i Llorens, atenia els mitjans de comunicació. Per lamentar que li desendreçaven taules i cadires, i potser que alguna es trencaria i tot… No li vaig sentir ni una sola al·lusió a la llibertat d’expressió ni tampoc cap referència a l’elecció d’aquell escenari, segur que intencionada, per part de Hasél. 

Potser sobreinterpreto aquests silencis, però em semblen significatius de la deriva que ha viscut la institució universitària si més no a casa nostra. Una deriva que l’ha transformada, passeu-me els termes grandiloqüents, de ser el temple del saber a esdevenir una xarxa de centres de formació quasiprofessional al servei dels interessos de les empreses disposades a finançar-la. Ho exagero una mica, però potser així s’entén què vull dir. I tampoc no exagero tant.

Després han vingut les manifestacions. Marcades des del primer moment pels aldarulls i, ja ho hem dit, per la desmesura policial. Després de tants anys de demostracions de força radicalment pacífiques i cíviques, de la sentència del Primer d’Octubre ençà ens hem hagut d’anar acostumant a les reaccions defensives d’autoprotecció, a la crema de contenidors i altres destrosses i, cada dia n’hi haurà més, a brots de violència activa. En parlava Vicent Partal fa uns dies i jo no hi podria afegir gaire res més.

Però hi ha un episodi concret que mereix que ens hi aturem: les destrosses contra la redacció del diari El Periódico. Segur que és significatiu que els incendiaris sempre hagin sentit predilecció per les entitats bancàries i algunes franquícies nord-americanes i grans cadenes comercials. Perquè l’elecció dels objectius, sigui més o menys volguda, també expressa el caire del malestar latent en els atacs. I, en aquest cas, costa no relacionar-la amb la dependència econòmica i política de molts mitjans de comunicació. Que ja no exerceixen aquell paper de quart poder que els convertia en ull crític de la societat, sinó que han esdevingut ells mateixos, fins i tot mentint si calia, agents servils de l’ordre establert. I és contra això, ni que sigui amb mètodes que puguin ser-nos repugnants, que la revolta pren forma.