Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Generació Cavall Fort

50 anys de Cavall Fort | Xavier Roca | barcelona | Cultura | El Punt Avui

Diu que va ser si fa no fa tal dia com avui fa 60 anys que va aparèixer el primer número de la revista Cavall Fort. Fa una quinzena d’anys, el 6 d’abril del 2004, quan se’n va publicar el número 1.000, vaig escriure un article a La Vanguardia proclamant-me membre d’una suposada “generació Cavall Fort”. El tradueixo ara al català per celebrar l’aniversari. I perquè tornaria a escriure el mateix.

Generació CF

S’acaba de publicar el número 1.000 de la revista Cavall Fort, uns quants anys després que se’n celebrés el quaranta aniversari. Cavall Fort, revista quinzenal creada el 1961 per a joves a partir dels nou anys, va ser dirigida durant les primeres dècades per Albert Jané, i després per Mercè Canela. Canela ha hagut d’afrontar el repte difícil de mantenir viva i desperta en l’era d’internet i la nintendo una proposta d’entreteniment juvenil basada en la lectura i en uns valors humans que semblen en regressió permanent. Jo crec que ho aconsegueix, tot i la dificultat afegida de mantenir el tracte amb els lectors per subscripció, cosa que pot fidelitzar el públic però també en dificulta la renovació, i això és imprescindible atès que el que el defineix és un segment d’edat.

No sé si és exagerat afirmar que hi ha una generació de Cavall Fort, una generació que es va fer amb les primeres aventures de “Quina trepa!”, dels Castors, de Jep i Fidel, de tants personatges creats per Joaquim Carbó, de tants còmics traduïts al català, mentre sonaven cançons del Grup de Folk i apareixien els primers llibres d’“Els grumets de la Galera”, llibres que van ser un nexe d’unió amb els qui, una mica més joves, vam començar llegint l’Infantil i aprenent La història de Catalunya en cançons, de la mà de Jaume Picas, Antoni Ros Marbà i Guillermina Motta. No sé si és exagerat afirmar que existeix aquesta generació de Cavall Fort, però he d’acceptar que jo m’hi reconec.

I si ho reconec no és per proclamar un bocí d’anècdota personal, sinó per alguna cosa que potser va més enllà, fins a esdevenir categoria. Tinc la impressió que Cavall Fort ha complert, per a molts dels qui vam néixer durant la dictadura franquista, tant en el que és personal com en el que és col·lectiu, el rol vertebrador que abans havia tingut, ara ja fa un segle, la revista En Patufet. Amb la democràcia altres han tingut aquest mateix rol, i de tots és clar que destaca el Club Súper 3, amb una capacitat d’impacte simplement incomparable. Cada revista, cada plataforma, té el seu context, el seu públic, el seu moment. Però el que em crida l’atenció, més enllà de cap possible temptació nostàlgica, és la impaciència amb què, encara ara, els nois de casa esperen l’arribada cada dues setmanes d’un nou número de la revista. I com els brillen els ulls quan descobreixen, i passa cada vegada, els volums on hi ha els exemplars enquadernats de fa deu i vint anys, que rellegeixen amb avidesa, amb la mateixa avidesa amb què nosaltres, amb què jo, els vam descobrir.

El Cavall Fort no és per als joves d’ara, és clar, el mateix que va ser per a nosaltres (i potser n’és una mostra la titularitat de la revista, els “Secretariats catequístics de Girona, Vic i Solsona” que aleshores hi constaven i que avui tenen més aviat aire de relíquia). Quin fenomen que són, els anys de formació i la imprevista persistència dels seus instruments. Instruments que parlen del fet diferencial de la nostra societat, un fet diferencial que ens ha fet com som i que, per ara, persisteix. Instruments de temps inclements de censures eclesiàstiques i polítiques, i que de vegades han aconseguit perdurar, bé que no sense dificultats. Cavall Fort no és l’únic. Mireu si no la sort, què sé jo, d’aquell Grup de Folk que ha ressorgit contra pronòstic per vaticinar, i no és broma, que Els temps encara estan canviant. Però això deu ser matèria d’un altre article.



  1. Ostres, doncs sí.
    Cavall Fort per a mi va ser una publicació poc al meu abast, però altament gratificant quan m’arribava. Coses de l’entorn.
    Jo vaig tenir un professor al col·legi que, quan van reeditar en Patufet als anys 68-69… ens explicava a classe, emocionat (jo encara no ho comprenia), com l’havia alegrat la vida la reedició del Partufet.
    País de ressistents, de sentimentals… ¿quan aprendrem a guanyar guerres!!!?
    Israel ha de ser el nostre exemple, sense complexos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.