Oi?

Bé, sembla ser que Esquerra i Junts, i fins i tot la CUP, han trobat finalment, gairebé en extremis, la manera de conciliar les diverses estratègies en alguna mena de síntesi. Potser el gest de força d’aquest diumenge per part de l’ANC, i el brillant sermó de la setmana passada de Jordi Cuixart, han servit per tornar a posar a rega els partits, o els ha pogut sols solets el vertigen de la perspectiva d’unes noves eleccions. Ara, aviam si tots plegats serem veritablement capaços d’aplegar d’una vegada les forces, malgrat totes les discordances, o tornarem a deixar-nos embriagar per l’enfrontament intern. Aquesta absurda agonia m’ha recordat com van anar les anades i vingudes que van dur, entre el 1919 i el 1948, Irlanda des del Regne Unit fins a la república independent. I així ho he recollit en l’últim mail obert, mirant d’extreure’n alguna lliçó.

Es pot evitar una guerra civil?

El 6 de desembre del 1921 Arthur Griffith i Michael Collins van signar el tractat anglo-irlandès que els proposava el govern britànic de David Lloyd George. Es posava així fi a prop de tres anys d’enfrontaments entre la guerrilla de l’IRA i les forces armades britàniques, que reprimien la declaració d’independència proclamada el 21 de gener del 1919 pel parlament revolucionari creat pels 73 diputats del Sinn Fein, que, tot i haver estat elegits en les eleccions generals britàniques del 1918, havien refusat d’anar a Westminster. 

El tractat del 1921 concedia la creació d’un “estat lliure” d’Irlanda amb una àmplia autonomia però que renunciava als comtats del nord, que continuarien essent britànics. No tots els independentistes irlandesos ho van veure bé. Eamon de Valera, aleshores president no oficial de la República d’Irlanda, va considerar-lo un gest de submissió a la metròpoli de què pretenien emancipar-se. Griffith i Collins van establir un govern provisional que havia de conduir a la creació de l’estat lliure, però de Valera va dimitir i va decidir oposar-s’hi amb la seva gent. 

El 22 d’abril del 1922 de Valera ocupa amb dos-cents homes Four Courts a Dublín, disposats a plantar cara al govern provisional i a reprendre la guerra contra els britànics. Per defensar aquella autonomia incipient, que el primer ministre britànic Lloyd Georges amenaça de suspendre, el 28 de juny Collins va bombardejar els homes de Valera amb els canons que Anglaterra li havia deixat a mà. Els contraris al tractat mantindran les seves posicions durant prop d’un any, fins que el 30 d’abril del 1923 de Valera ordena l’alto el foc i finalment deposa les armes el 24 de maig del 1924.

Durant prop de dos anys de guerra civil van morir quatre mil irlandesos i dotze mil republicans van ser empresonats. Aquell primer “estat lliure” creat el 1922, presidit per un governador general que representava sa majestat, va ser finalment superat gràcies a la constitució del 1937. La va impulsar el govern d’Eamon de Valera, guanyador de les eleccions del 1932. Es posava fi així al procés que havia començat amb la proclamació unilateral de la independència del 1919, amb la concessió de l’autonomia el 1921 i la creació de l’estat lliure d’Irlanda el 1922. Aquella república d’Éire va esdevenir, finalment, el 1948 l’actual República d’Irlanda. De Valera va presidir-la des del 1959 fins al 1973.

Hauríem d’evitar sempre les temptacions de caure en mistificacions històriques. Però és que de vegades sembla que algú s’hagi entestat a repetir la història un segle després i tot desplaçant-la de l’illa d’Irlanda a aquesta banda del Pirineu. Afortunadament, si als anys 20 del segle passat es pretenia resoldre-ho tot amb quatre pistoles i alguns canons, ara més aviat simulem trets a cop de tweet.

Però a què anàvem: es pot evitar una guerra civil? Vull creure que sí. Sempre que cadascun dels contendents hi estigui disposat. És a dir, que s’esforci per ser capaç de reconèixer l’altre. I reconèixer-lo vol dir deixar d’assenyalar els seus errors i concentrar-se a admetre els propis. Vol dir oblidar per un moment les raons de què ens hem carregat i descobrir algun bri de raó en la posició de l’altre. Vol dir entendre que només cedint i reconeixent les cessions de l’altre es fressarà el camí per on tots, plegats, podrem avançar. 

No és gens fàcil, segur. Però encara sol ser més difícil i costós haver-ho de fer després d’haver-se estat matant pels carrers, com es van matar aquells irlandesos d’ara fa un segle. O d’haver-se dit de tot, com fem nosaltres, avui, per premsa, mar i twitter.