Més amples, més oberts, los camps, i més verds i més blau lo cel i al cel, la lluna blanca que pareix que estiga a tocar, ací al costat, però la lluna és només una presència més en aquest estat immòbil, ingràvid, estàtic de la matèria. Doneu-me l’aire del desert abans no caigue en l’angoixa
Hem dinat peus de porc i en acabat he fet allò que feia ma iaia Ramoneta, allò de sense dir res prendre unes tisores i un cabasset i tornar somrient amb uns brotets de romaní i farigola que col•locava sobre les brases del foc a terra amb un cert ordre, no de qualsevol manera. I