Mas de Comú
17 d'agost de 2024
0 comentaris
Ací tancava el tio Laureano el seu ramat d’ovelles sense pagar un ral.
Ací tancava el tio Laureano el seu ramat d’ovelles sense pagar un ral.
L’hora bruixa sempre arriba. Per mi sempre arriba quan la música de la Pietat acaba i el món comença. No puc dir massa coses sobre les festasses que ens fotem a l’Ermita, a dalt de la bassa, a la serra de Godall, però tot allò em fa feliç. Parlo com a xamà, evidentment.
Feia estona que em fitava, el senyor de la nit. Sí, senyor Duc, jo sóc aquell que posa nius de fusta pels xots, no passeu pena i alegreu-vos de tenir-los a propet cada nit.
Les parets de casa, un anti molí de vi, encara se’n recorden. Recorden quan arribava el carro carregat de raïm i l‘entraven pel portell per a ser trepitjat i fer-ne most. Quina festa, quina lluita, quina embafada!
A elles els agrada travessar tot el Montsià: d’Alcanar fins a Amposta. És una excursió que faig sovint, a voltes per la banda de la Ràpita, per la font del Burgar, i altres pel camí d’Ulldecona a Mas d’en Comú. Fins ara sempre he anat acompanyat de les meues dues gosses, la Lia i la
La Lila mai ha estat una bona gossa d’atura. Massa tarambana, com jo. Tanmateix, si li dius ‘vine!’, ella ve. Si li dius ‘anem!’, ells es prepara per marxar de casa: mou la cua i comença a fer voltes sobre ells mateixa en senyal d’alegria. Amb la Lila vaig estar pasturant a Pont de Muntanyana,
A l’hort dels Arenals, a la Foia d’Ulldecona, els migdies hivernals són pura poesia. Ja us he dit que vendria la primavera i l’estiu per cinc cèntims d’euro? No us ha quedat clar, fans sacrificats del Solcades, que el sol m’esborrona, que em mortifica les neurones? Per això sóc una bèstia de la vespra i
Alguns anys he preferit trinxar la rama, però he tornat al foc com qui torna a mare.
Espectadors renaixentistes. A Tortosa, una senyora capital. M’encanten les ciutats que saben integrar l’art als seus carrers i les seues cases. Val a dir que el casc antic de Tortosa va recuperant la seua bona cara de fa unes dècades enrere. No tot són males notícies en aquesta vida.
Pericó, hipèric, herba de sant Joan. Per a fer oli de cop. Enguany el pericó no ha florit com anys abans. La sequera, el canvi climàtic, tant se val. Conten que va bé per als estats depressius, però sobretot, masserat amb oli d’oliva, és un gran remei per combatre els dolors produïts pels petits accidents.
Al racó de la bassa del Montsià cau la tarda i arriba la màgia. Això passa a l’hivern, aquells dos dies d’hivern, quan el poble fa olor de soca d’olivera cremada. Tot ve a néixer, aquells dies. L’horitzó, de blau marí, dibuixa el perfil de la serra del Montsià. La quietud de la nit i
Quan arriba el setembre cal estovar la terra i esperar que les pluges no triguen. Mai reguéssiu les bajoqueres o les faveres després de sembrar la llavor. Aquestes plantes volen saó i terra retovatada. Un cop es sembra la llavor cal esperar a que aquesta germine ben bé quatre o cinc dits. Aleshores ja està