Fa un parell d’anys, una antiga companya de doctorat, professora d’un institut de Girona, em va demanar que fes una xerrada als seus alumnes de batxillerat. El repte era complicat, perquè explicar l’anarquisme, i en un marc educatiu convencional no és senzill. Encara més, el primer esforç ingent a fer en aquestes circumstàncies consisteix a
Pere López Sánchez, Un verano con mil julios y otras estaciones. Barcelona: de la Reforma Interior a la Revolución de Julio de 1909, Siglo XXI, Madrid, 1993, 286 pp. Que Barcelona sempre ha estat capital de la modernitat, epicentre dels moviments socials, falla tectònica de les tensions europees és un fet més conegut arreu que
Anarquisme i independentisme són dos corrents històrics tradicionalment mal interpretats, condicionats per la polèmica i per la confusió que són capaços de generar entre els seus estudiosos. Si afegim la magnitud dels seus detractors, podem advertir que tractar ambdós temes amb un mínim de rigor, i encara més, la seva complexa interrelació, es pot considerar
En una època convulsa com l’actual, l’emergència d’opcions polítiques poc convencionals genera certa confusió entre analistes. L’aparició de fenòmens com Donald Trump, les possibilitats electorals de Marine Le Pen, el creixement de moviments com Pegida a Alemanya inspiren sentiments de temor, especialment si considerem els precedents històrics. Ara bé, i contràriament a la coneguda sentència
Per a un historiador, resulta molt difícil interpretar de manera solvent un episodi històric recent. Cal calibrar les seves conseqüències, valorar el seu impacte en la memòria col·lectiva, avaluar els seus rastres en les transformacions presents. A vegades, les interpretacions que es consideren canòniques són revisades críticament dècades després. A tall anecdòtic, deu anys després
Els historiadors sabem que una de les figures singulars del primer terç del segle XIX és Andreu Nin (El Vendrell, 1892 – Alcalá de Henares, 1937). Tanmateix, un dels problemes a l’hora d’enfocar el personatge és que la dimensió política, la transcendència del seu paper a la Revolució de 1936, també la seva intervenció com
Fa pocs anys, en tornar a casa em vaig trobar amb un cordó policial. No permetien passar a la gent del carrer. El motiu? Mentre aixecaven un bloc de pisos en un lloc on hi havia antigues hortes, havien trobat amb una bomba de 500 kg., probablement dels darrers bombardejos de la ciutat, a càrrec
Una de les paradoxes a les quals assistim és que les crítiques més agressives contra el nacionalisme provenen dels nacionalistes! En el debat Espanya-Catalunya els adversaris de l’autodeterminació fan servir l’artifici dialèctic de presentar-se com a no nacionalistes, amb la intenció de desautoritzar la independència. Als mitjans espanyols, la mediocritat del debat al voltant de la
A principis dels noranta, quan feia poc que era mestre i tutoritzava un vuitè d’EGB d’una escola de Sant Andreu, a Barcelona, vaig quedar bocabadat i indignat. M’havien explicat que el 12 d’octubre uns fatxes que, com cada Hispanitat es manifestaven per Sants, van colpejar i humiliar a dos dels meus alumnes. Alguns dels qui
És un tòpic referir-se a la coneguda frase de Georges Santayana de “els pobles que no coneixen la història, estan condemnats a repetir-la”. La història no es repeteix mai… tot i que sempre ens ofereix curioses coincidències. Del que no tinc cap dubte és que sempre resulta pedagògica, sempre i quan sapiguem extreure les seves
Hans Magnus Enzensberger, El curt estiu de l’anarquia. La vida i la mort de Buenaventura Durruti. Traducció d’Anna Soler Pont. Virus, Barcelona, 2014, 324 pp. Al principi de dedicar-me a la recerca sobre el món llibertari vaig llegir aquest llibre que hauria de considerar-se un clàssic i exemple d’assaig històric innovador. Tanmateix, potser perquè encara
Xose M. Núñez Seixas, Las utopías pendientes. Una breve historia del mundo desde 1945, Crítica, Barcelona, 2015, 383 pp. És evident que els convulsos anys en què ens pertoca viure ens obliga a replantejar la mirada al passat. Historiadors com Tony Judt ens van ajudar a rellegir globalment un món en què, ja fa un
A principis de juliol, un docent d’un institut de Barcelona em remetia una carta que havia arribat al seu centre, i pel que sembla, a la majoria dels centres catalans. El document, signat per un tal Javier Muñoz Castresana, general de divisió de l’exèrcit de l’aire, representava al “Servicio Histórico Nacional y Cultural del Ejército
Lluc Salellas, El franquisme que no marxa, Edicions Saldonar, Barcelona, 2015, 126 pp. El grup de periodistes Ramon Barnils es mereix un monument. En una conjuntura terrible on el periodisme ha estat un dels col·lectius que més els hi ha tocat el rebre, en què la dependència de la publicitat estreny el coll i les
M’ha arribat la notícia de la desaparició de Federico Arcos (Barcelona, 1920 – Toronto, 2015), un dels històrics militants llibertaris, antic revolucionari, fundador del grup d’afinitat “Els Quixots de l’Ideal”, combatent contra el feixisme a la guerra civil, en els rengles de la resistència francesa, en el maquis anarquista amb Ramon Vila (Caracremada), Sabaté i