Qualsevol usuari de l’Institut Vicens Vives de Girona, coneix la seva adreça: Isabel la Catòlica, 17. El nom porta cua. La reina de Castella esdevingué un símbol de la unió d’Espanya, utilitzat a bastament pel franquisme i el nacionalisme espanyol, i enaltida per una historiografia que la considerava una figura providencial, d’aquí que hi hagi
Una xiulada pública contra uns símbols, diguem que es tracta d’un acte poc elegant, amb un punt de desagradable. Tanmateix, la reacció forassenyada de les institucions de l’estat i d’alguns representants polítics espanyols serien mereixedors d’una visita al psicoanalista, i segons qui, a un exorcista. Anem a pams. És una falsedat escandalosa que xiular la
Sostenia Santayana que els pobles que no coneixen la seva història estan condemnats a repetir-la. El cert és que els historiadors que s’aventuren a fer pronòstics de futur semblen condemnats a equivocar-se. Això no exclou que el camp de coneixement que representa la història esdevingui una excel·lent eina d’anàlisi. Al cap i a la fi,
Resposta a l’article publicat a Crític “El Color de la Llibertat. Lerrouxisme i catalanisme abans i avui“, per Xavier Domènech Des del punt de vista històric, l’article és molt correcte, amb una encertada visió sobre la relliscosa història del catalanisme, i les grans paradoxes i contradiccions en el que podríem anomenar “el procés de modernització
Devia ser cap al 1981. Llavors tenia 15 anys, i escoltava sovint la ràdio. Vull recordar que aleshores era molt difícil informar-se, hi havia encara un pràctic monopoli estatal als mitjans audiovisuals, i teníem la sensació certa que ens explicaven allò que a la classe política més els convenia. Recordo especialment que un locutor d’una
Nota: Ressenya de Ferran Aisa publicada al Suplement Cultural de El Punt Avui, divendres, 20 de març Xavier Díez (Barcelona, 1965), llicenciat en filosofia i lletres per la UAB i doctor en història Contemporània per la UdG, s’ha especialitzat en la història intel·lectual i cultural del moviment llibertari i en l’estudi de la Transició. Fins ara ha publicat mitja dotzena de
El 1969 el cineasta Costa-Gavras rodà un thriller polític en què indagava sobre els antecedents polítics de l’anomenada “dictadura dels coronels”. Provocativament, en els crèdits inicials del film s’anunciava que tota coincidència amb la realitat era deliberada. El guió, escrit a quatre mans entre el mateix director i l’escriptor francès d’origen espanyol Jorge Semprún, reconstruïa
Enric Pujol (Coord.), estudi introductori d’Òscar Jané, Antologia de memòries i dietaris personals catalans sobre la Guerra de Successió, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2014 Un dels errors més comuns (i descomunal) en la historiografia catalana és el concepte de Decadència per definir el període comprès entre els segles XVI i XVII. La suposada contracció
Imagino que és fora de tota discussió la transcendència de la figura de Josep Fontana, un dels historiadors europeus més rellevants del segle passat, i que en els darrers anys està publicant les, al meu entendre, obres més significatives de la seva extensa carrera. Quan llegeixo a Fontana tinc una sensació similar a la que
Josep Antoni Pimentel Clavijo, Una història de la Barcelona revolucionària. Centre d’Estudis Llibertaris Federica Montseny, Badalona, 2014, 99 pp. A vegades hi ha llibres, en aparença modestos, que actuen com a emissor del canvi, com a baròmetre que permet visualitzar els canvis significatius que es detecten a l’hora de tractar una determinada temàtica. Aquest és
Maria del Carmen Agulló Díaz i Pilar Molina Beneyto, Antonia Maymón, Anarquista, maestra, naturista, Virus, Barcelona, 2014, 287 pp. Devia ser cap a finals de 2007 quan em vaig trobar amb Pilar Molina. Va ser al domicili barceloní del nostre amic i col·lega comú, l’historiador triestí Claudio Venza. Em va explicar aleshores que estava
Com a ciutadà, pren consciència de viure un moment d’acceleració de la història. El primer que constato amb nitidesa, dècades després de contemplar la Transició quan no tenia prou edat i no disposàvem de prou informació per analitzar allò que succeïa amb prou rigor. Tanmateix, el meu defecte d’historiador –aquesta dèria de pretendre sotmetre qualsevol
Malgrat que es commemora el centenari de la Primera Guerra Mundial, l’efemèride no ha suscitat massa debat públic sobre els motius que portaren Europa a la seva temptativa de suïcidi. I tanmateix, el 1914 manté inquietants paral·lelismes amb la situació actual. Llavors, el continent estava compost majoritàriament per estats que es disputaven l’hegemonia regional i
Aquest matí la Mònica Terribas m’ha entrevistat per demanar-me l’opinió sobre la detenció d’onze persones i el registre de la Kasa de la Muntanya. També, amb bon criteri professional, m’ha preguntat sobre la situació actual de l’anarquisme a Catalunya, i sobre el rerefons de la dissidència política i social que el moviment representa. Us passo
Carme Molinero, Pere Ysàs, La cuestión catalana. Cataluña en la transición española, Crítica, Barcelona, 2014, 374 pp. En els darrers anys, amb l’enèsima col·lisió Espanya-Catalunya, sembla que descobrim la sopa d’all. Tanmateix, i malgrat la història, les societats tendeixen a autoenganyar-se amb gran facilitat. El relat triomfant de la Transició, capaç d’anestesiar al llarg de