Espai de Dissidència

Lluc Salellas, El franquisme que no marxa, Edicions Saldonar, Barcelona, 2015, 126 pp.

El grup de periodistes Ramon Barnils es mereix un monument. En una conjuntura terrible on el periodisme ha estat un dels col·lectius que més els hi ha tocat el rebre, en què la dependència de la publicitat estreny el coll i les parts baixes dels mitjans per tal que no gosin qüestionar l’stablishement, té mèrit continuar fent recerca i indagar sobre les raons profundes d’allò que un públic hiperventilat amb armes de desinformació massiva pràcticament desconeix.

És en el marc d’aquest col·lectiu que s’inscriu la recerca elaborada pel periodista i politòleg Lluc Salellas (Girona, 1984), destinada a indagar i reflexionar al voltant de l’ombra projectada pel franquisme en l’Espanya i la Catalunya actual. I com en el cas de la novel·la de Josep Maria Gironella, aquesta és allargada… i profunda, especialment en aquells espais que han quedat al marge de la democràcia, com és el cas dels aparells repressius, les clavegueres de l’estat o el llòbrec entramat empresarial espanyol, per no dir bona part de les elits polítiques del bipartidisme institucional (i més enllà).

El llibre, debut bibliogràfic del gironí, es dedica a fer un seguiment d’una bona mostra de ministres i alts càrrecs franquistes, i com aquests han continuat ocupant espais estratègics dins l’organigrama del poder real espanyol. Això vol dir una arrelada praxi de portes giratòries en què els antics monopolis privatitzats (especialment a l’era Aznar), els consells d’administració dels principals contractistes, i les vaques sagrades de l’empresariat representen un contínuum on dictadura i democràcia es diferencien per matisos i estètica, i on les continuïtats s’imposen als canvis. Els cognoms, les nissagues franquistes, tant a escala global com local, esdevenen clara mostra que el poders fàctics, l’Espanya profunda, mantenen el seu control des d’unes dues mil famílies. O, per expressar-ho en altres termes, tot parafrassejant von Clausewicz, la democràcia anomenada com a constitucional és la continuïtat del franquisme per altres mitjans.

Nota: ressenya publicada al Setmanari La Directa

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!