Era, com la nit, un cúmul de sons amagats entre la tela absurda dels núvols errants.
Era, com va ser sempre, l’empremta inesborrable amb què es vestia la pell que em cobria.
Era, com un instant, la fugaç emoció, la punxada profunda del desig per ser de les teues mans el buit de foc amb què, entre els somnis, ocupar-me.
IMATGE by Pura Maria Garcia
Aquestes parets imaginaries,
on s’acobla la vesprada
que tensa el gest per trobar-te,
dibuixen les onades
amb una llum suau
que fuig de les carenes.
Parlem del tacte,
donem-nos la plenitud secreta
fins l’esclat del deler innegociable.
Acostem-nos.
Vine i acarona la boca que ara et crida.
Juga
amb el rastre ferit
que ha deixat el teu llavi nu
sobre el mon escindit
de la meua memòria.
Sigues illa
en mi.
Juga a viure,
ara que la mar s’esberla.
Estén sense por
el buit de claror
amb què em desitges.
Als terrats,
s’amaguen les serps
sense significat
que ahir foren paraules.
Traspua, al cos de la nit,
l’atenta boira que envolta
aquest silenci ple de sons
on sóc ara, adormida.
No em cal un zenit immens
per esbrinar
la música petita de mon ànima.
LIGHT by SEBASTIAN NIMPTTSCH
Tan belles foren
les pedres desdibuixades
al color del capvespre
que un munt de somnis
restaren dormits
abans de la tempesta.
La lluna fou un miracle
engolint
les ínfimes espurnes
on la meua boca jeia.
Un fil d’aram nugà els records
amb ganivetades de llum.
FOTOGRAFIA de ANTONIO MONLEON
La passió té quelcom
de secret descobert,
única manera
d’ordenar,
desordenadament,
els retalls
d’una emoció que vibra.
Miratge,
veu
esquitxant els llavis
d’innombrables sinònims
de la humitat
i el foc.
Febril viatgera
que erra pel cos
que dorm un somni entre les mans.
Passió
que assota
els minuts que recorren la vida
quan la vida
supura terbolins de vida.
SENSE DESTÍ by Pura Maria Garcia
Ni l’esperança,
ni les belles paraules conclusives,
ni la complicitat dels desertors dels somnis:
res queda ja en en la costa buida
de l’oceà senzill
on s’encallen
els vaixells
que esperen salpar, un dia,
sense destí.
MATERIA by PURA MARIA GARCÍA
És cert.
La vida és un ull vers ella mateixa.
Contempla el temps
com un quadern d’hores enllestides
al moviment contrari a la quietud.
Observa els arrels on el pensament sura
i naix el palpitant perquè
que creua
l’emoció immensa i nua.
La vida és un signe veritable,
intens bronze que cega les pupil·les
l’endemà de l’amor,
quan l’estima acatxa el cor
i se’n va,
bromera de records contra les ones.
És cert.
Viure és també
deixar morir la vida,
fer d’allò intrigant
una mar plana,
estimar
i ser
vençuda
també pel desamor
que en el ventre de la vida
es deixa sentir com metralla.
DEAD END by GROC
Amb avidesa inventàrem hores furtives, harmonies que enfonsaven la por, nits esveltes on les ombres quedaven destruïdes només amb la paraula, amb el gest cert, percudint estrelles que omplien el camí de la nit tendra. Un llit de foc era l’arpegi on suraven les carícies. No res ens importava d’aquell mon, escorça dels altres, lluny dels nostres cossos i les nostres idees.Amb avidesa somiarem, vetllades pluges, rius d’escuma indescriptible, fons tàctils on escabellàvem els colors de la foscor nua.
Ahir inventàrem punts incommensurats, tornades i designis amb una passió irrepetible.
Amb avidesa, hui, perboca la sensació oculta d’haver perdut la bandera que ens salvaria de l’aire brut de l’oblit i la desesperança. S’ha aturat la memòria.
La paraula, esgotada, és una veu de cendra, a dins de l’ànima que no entén aquesta cançó estranya que és la vida.
ZEIT by TEWS SYLVIE
Amb agulles invisibles,
un assassí de minuts,
escrupolosament,
deixa el seu tic-tac
quan la nit
defallix.
El temps s’acaba.
FOTOGRAFIA de JOSÉ FRANCISCO GIRONA
REMORDIMENTS
Libèl·lules irades
dins la sortida
de la gola
i el pensament.
Excuses
denses,
com el refugi
d’una certesa
que arriba massa tard.
Un mur
tancat,
indiferent,
l’oïda sorda
de la veu interior,
les mans buides
de les accions que són
engolides,
a poc a poc,
pel temps de sorra.
De tan en tant,
retornen,
captius.
La raó
intenta assassinar-los,
malgrat que ells,
indòmits,
mai no s’allunyen prou
per negar-los.
LIEBE by Astree
L’amor executa
la sentència preciosa
de l’abraç,
del signe,
el do d’una llum concisa,
l’aliment
destil·lat d’un cor.
AUTUMNN BY PORCIAK
La llavor de l’amor
esdevé un espai incert
quan un gest perdut
m’encercla els llavis
i el teu nom es dit,
enlairant
aquest teixit de versos.
On ets?
Encara no he aprés a abandonar-me
només al teu record,
dolor calmat
de les vesprades mortes.
On ets?
En quina albada
la ferida de ta llengua
pronuncia
besos
de llum esquitllada
entre el fred de l’ombra.
On ets,
que mai no vens
a prendre’m la mà,
buida de mar
i de constància.
On ets, amor?
Quina llum, lentament,
et traça l’ànima?
FOTOGRAFIA DE FERRAN PETIT
Un dard
de confusió
ens llança una escala
d’escalons inexistents.
Els dubtes,
pelegrins
enfurismats
que han aprés a callar,
ascendeixen per ella,
rebolcats
en els
buits culpables
del silenci.
Gràcies, Ferran per la fotografia!
En el cel se superposen, confosos els
anhels exiliats de l’ahir i els records, les il·lusions que es
neguen a perdre el seu vestit de llum i els temors, antics
sentinelles que mai abandonen les coves del nostre silenci. Blancs,
blaus, tintats els colors de la vesprada i la nit…todos dormen en
el cel i fins a ell arriben, en vol quasi imperceptible, en vol
quiet, en vol amb les ales de la ment que somia.
Què xicoteta és
la Terra quan al cel li donem la mirada. Què distants els ulls que
ahir ens contemplaren. Com s’esborren els noms que mai no van ser
més que això…El cel és una invitació immensa a la nostàlgia.
Tot cap dins d’ell, la protesta i el perquè de la sang perduda, el
termini del crit que no cessa, el per a què de la llàgrima que
perenne descendix pel nostre rostre la galta.
Què xicotet és el
cel quan no el trobem a l’obrir els ulls!
Que amarg és el blau
quan ens falta i en la boca ens queda, únicament, eixa síl·laba
absent que mai no pronunciem!
Què fosc és el silenci quan en ell
pressentim la distància!
