SELF by SONIA_F
Era el dolç tacte desvetllat per la llum.
Era una veu exiliada del llenguatge.
Era un mapa d’afirmacions i un pou clos.
Era una excusa.
Era un vertigem escàs.
Era la barana d’esperança de tot pensament,
de tot silenci.
Captiu d’aquell cèrcol desèrtic,
el dubte s’afermava com l’horitzó més efímer.
DEATH by AMARIA GONZALES
Nua de somnis,
vinc de la vida
al camp fosc de la mort.
He aprés a caure de les mans
de la nit sense fi
contra els murs de l’aire
que em rosega els llavis.
Ho ha fet, la vida, tan lentament
que sembla deixar, en el trajecte de l’oblit,
el ressó de la tristesa.
És ella qui plora per mi,
la meua vida meua,
on la saba a hores d’ara és aigua
que bada la mar,
argila que l’acull,
mineral defallit,
àtoms giradors, gotims de memòria
que en realitat no empertanyen.
El tacte roig de la mort morta
arrecera la vida,
escalfa la llunyana onada de gel
que escura els ulls de l’existència.
Ara vinc, sota una llum eixuta,
cap aquesta font clivellada i buida.
Wordlecomposició
amb paraules dels meus versos
AURA by Michael Riess
Existisc.
Sóc en un racó de l’univers
imperceptible veu,
remor que
C
A
U
I
D
E
S
C
E
N
D
I
X
fins esdevindre fet
a la teua pell.
Visc de la mateixa manera que mor :
llum sobre llum,
vençuda en ocasions
pel fuet invisible
del silenci.
PERLAS AL AMANECER by JOSE HARO
Levissímes perles
són noticia en la roca
més certa, consumida
per l’aranya del silenci.
A l’abric d’un bes
i un t’estimo,
la vida apunta a l’alba.
BLUES by M. FUCHS
Ara que els
silencis pengen formant una teranyina de paraules omeses, la boira construïx
una cortina invisible i protectora. Em trobe a recer de totes les veus i totes
les mirades. Un colom sense color s’afanya a descendir fins a l’horitzó que
marquen els dits de les meues mans.
En el fons de la
línia que separa la realitat dels intents de la meua pell per ser sentida, els
remors s’aproximen com a pelegrins indecisos tot caminant per espais
invisibles, infestats de túnels on la llum
són les ombres i la foscor s’ha transformat en roselles noves.
L’aire batega. Ara és un circumstancial de temps, la
circumstància en què dormen els dies que enllacen els ponts als teus llavis. Ara
la teua veu és una ciutat llunyana sense marges prohibits, sense voreres
corruptes, sense avingudes estretes, amb dolços fanals que voregen la silueta
del meu cos. Es resistix a la visita de l’oblit i recau sobre la meua llengua,
pronunciada estrela que esgarra l’absència, destral precisa.
Ara, els teus
malucs són la serralada àmplia que encobrix l’oceà blau on no naufraguen les
preguntes.
Sé que res és
permanent, que les ciutats es buiden i es convertixen en fantasmes col·lectius
que seduïxen a les cronologies inventades per uns i per altres. Ho sé, sé que
la indecisió emmudix els llavis ferms del cor i els ablanix fins a deixar-los
àcids i escumosos, vestits amb un aire efímer i inútil.
Sé que el món no
deté el seu esdevindre concèntric i creixent: tot continua allò que el no-res va
voler un dia que tot fóra, a partir de la seua ombra ampla.
Sé que fins i tot la pell oblida les
penúltimes carícies quan el sol calfa de nou les cimes de la carn.
Malgrat que ho sé, han deixat de pesar-me els
temors, la soledat no és un amagatall i sona aquell blues que ara em
porta el ressó de la teua memòria…
IMATGE: STEPHAN GESSELL
PARAULES SOBRE LES DICTADURES INVISIBLES
L’amant sol·lícit exerceix la dictadura de la servitud
disfressada amb vestidures de seda.
El germà dialogant exerceix la dictadura del silenci
en els moments compromesos.
L’amic fidel exerceix la dictadura del favor que
s’espera.
El favor lliurat exerceix la dictadura de l’espera
cronometrada. L’espera exerceix la dictadura del xantatge.
El xantatge exerceix la dictadura de l’amenaça.
L’amenaça exerceix la dictadura subtil de l’abandó.
L’abandó exerceix la dictadura d’allò prohibit.
Allò prohibit exerceix la dictadura de l’amant
sol·lícit.
L’amant, quan deixa de ser-lo, exerceix la dictadura
de ser recordat per sempre.
Les dictadures invisibles només es fan visibles al fons de
l’ànima.
Mínim comú
múltiple.
Mínim comú denominador.
Mínima expressió.
Continguts mínims.
Valor
mínim. Mínim esforç. Reduir al mínim.
Mínims i màxims.
Mínims amb un mínim però sense màxims.
La mínima expressió, el màxim contingut.
Un mínim.
Mínims. Arguments
màxims transformats en mínims, amb els mínims mínims.
Així són els
mínims, màxims escrits amb els mínims mínims.
Dues frases, tres
frases… mínims sense màxims.
.…………………………………………………………………………………………………….
MINÍM 1
—Amb dinou paraules únicament ens quedem mínims—
va dir la dona que despatxava a la botiga d’arguments
i històries.
MINÍM 2
El silenci
és l’antònim del buit: està ple de paraules omeses, esquivades, mudes, no
pronunciades.
MINÍM 3
S’obrin com un brisall tàctil, com
s’obrin els llavis per a deixar-los sobre la pell, com s’hauria d’obrir el
desig. Així són les besades…
Si voleu llegir MÉS MÍNIMS, cliqueu “Vull llegir la resta…”
MINÍM 4
Dos acomiadaments es van trobar pel carrer. Es saludaren. No va
haver-hi més remei que apartar els adéus
i regalar-se un hola compartit.
MINÍM 5
A vegades te’n vas del meu costat
no per anar-te sinó perquè sàpiga què és la tornada.
MINÍM 6
Potser tu no ho saps, però quan em
despulles, em vesteixes amb deler. Només tu saps com descordar-lo.
MINÍM 7
Necessite tindre’t, aspirar-te,
sentir que fregues la meua pell a la intempèrie. He intentat agafar-te
amb les mans, modelar-te. He desitjat traspassar-te i que tu també ho
feres. A vegades, he volgut ser tan etèria com tu, aire.
L’AUTORA DE LA IMATGE ÉS MONTSE VIVES
Aquest és un EXPERITEXT que juga amb objectes: un parell de sabates
NOVES i unes sandàlies. Els objectes s’escodrinyen i es contemplen amb dues
mirades ben diferents, la mirada poètica i la mirada simbòlica, la fetitxista,
o potser es tracta de la mateixa?
MIRADA POÈTICA
1
PARAULES A DUES
SABATES NOVES
Si veniu amb mi, cada passa
creureu que perdeu
un tros de vida.
No sou lliures.
La llum de l’aurora
serà vostra quan torneu
amb mi pel camí
de la melangia.
No refuseu l’horitzó.
Deixeu-ho tot.
No sigueu companyia.
Mentre faig memòria
reprengueu, una a una,
les antigues petjades.
No lluiteu contra els anys
que us corben les espatlles.
La vostra pell s’afeblirà
fins a perdre’s, com la meva.
Però a l’angle dels carrers
sempre us trobaré,
assegudes i esperant
noves vigílies de festa.
MIRADA POÈTICA
2
SABATES NOVES
No us diré pas què hi ha fora.
Si ve l’instant que vegeu que el camí ’ha fet nou,
recordeu el silenci d’aquesta caixa blanca.
Prengueu la determinació de recórrer la distància com qui fulleja les pàgines
dels horitzons distants. Ara sou vida que fuig de la
quietud, branques de pell plenes de força.
A la primer passa no li caldrà ni dubte ni refús per
ser petjada.
A poc a poc n’esporgareu les distàncies i d’altres com
vosaltres sereu el manifest, la prova que el temps pot mudar el seu ritme.
Per llegir la resta del text, cliqueu “vull llegir la resta…”
MIRADA FETITXISTA
SANDÀLIES
Les teues sandàlies mostren la
insinuació de la pell nua de la part del teu cos que marca el teu camí i el
viarany que tries. Imagine els teus peus dintre, encara abans que
s’introduïsquen i perden la pudicitat al cobrir-se amb la pell que els
entretix.
Els teus dits es mostren com una
provocació que crida a la meua llengua perquè els llepe amb ritme decreixent,
es rendixen simbòlicament a la humitat orgànica de la meua saliva. Dues vetes
de pell negra tracten d’agafar-los, d’arribar a la línia de pell, una ranura
perceptible i rosenca, que els unix amb el seu naixement i em fa evocar la
imatge de l’aparença externa del teu sexe.
Després, s’estenen
per una gruta al descobert sobre la qual no hi ha cap imperfecció, cap obstacle, cap marca. La
seua empenya emergix nítidament. Sobre ella, una part de les teues sandàlies
tracta d’abraçar-la per a subjectar el teu cos a la lleugeresa amb què es
desplaça pel sòl, per les voreres de la vida, pel corredor que et du als meus
braços des que el timbre de la porta dringa.
Quan et descalce, sostinc ton peu per l’empenya i el llisque
amb el palmell de la meua mà, l’acaricie, fregue el meu desig contra la teua
pell tèbia que va prenent un color més rogenc amb cada moviment. Llavor, sent
que la planta és un astre xicotet que caldeja la meua epidermis,
que sura en l’univers simbòlic que construïsc amb tu.
Els percep desitjós i glatisc per besar-los, sent la necessitat
intensa d’entapissar la seua extensió pàl·lida amb besos sigil·losos
que pretenen si més no aconseguir el teu desig el desig i convéncer-te que l’èxtasi s’inicia
en qualsevol de les part del teu cos.
M’excita observar les dimensions
suggeridores dels tacons que subjecten les teues sandàlies, els visualitze com
si foren els intermediaris dels teus peus, i la luxúria quotidiana que em
provoquen, amb la superfície vital del planeta, de la terra, de la realitat .
Els pense sobre la pell de la meua esquena, pressionant-la amb una intensitat
precisa que m’inunda amb la sensació lleu, però agitadora, que s’acosta a l’abisme
on comença el dolor que més s’aproxima al plaer i al deliri creixent.
Recorde les teues sandàlies
negres, evoque els teus contorns. Una vegada més, sucumbisc a la imatge que emmarca l’ultima nit que vaig despullar els teus peus
per vestir-los amb l’excitació i el meu desig.