DEAD END by GROC
Amb avidesa inventàrem hores furtives, harmonies que enfonsaven la por, nits esveltes on les ombres quedaven destruïdes només amb la paraula, amb el gest cert, percudint estrelles que omplien el camí de la nit tendra. Un llit de foc era l’arpegi on suraven les carícies. No res ens importava d’aquell mon, escorça dels altres, lluny dels nostres cossos i les nostres idees.Amb avidesa somiarem, vetllades pluges, rius d’escuma indescriptible, fons tàctils on escabellàvem els colors de la foscor nua.
Ahir inventàrem punts incommensurats, tornades i designis amb una passió irrepetible.
Amb avidesa, hui, perboca la sensació oculta d’haver perdut la bandera que ens salvaria de l’aire brut de l’oblit i la desesperança. S’ha aturat la memòria.
La paraula, esgotada, és una veu de cendra, a dins de l’ànima que no entén aquesta cançó estranya que és la vida.