SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Pura Maria Garcia

Arxiu de la categoria: EXPERITEXTS

TOT PER CONFESSAR

0

CONFESSIONS by I.MaKharadze

He perdut

el paisatge de les teories.

En qualsevol mur

trobe un respir

per a continuar vivint.

Distingisc,

en la carrosseria del planeta,

la porta de metall

que em conduïx a l’altre.

He perdut

la joventut,

el títol dels anys

que s’escriuen amb títol

sense data.

Visc,

sovint,

en la sala d’espera de l’espera.

Visc

un tot per confessar.

 

PATRIA

3

 

 

 

 







Estic asseguda enfront d’ella.

Ara sóc una veu que no tem
anomenar-la,

que anhela reposar en el seu silenci.

Han passat per la seua pell de terra i
sols,

hòmens i dones que, parlant les
llengües més distintes,

compartien el rerefons d’un únic
idioma.

Feta de gotes de passat i flors absents

que mai van estar marcides,

ella és el replec dels camins
comuns

que s’inunden d’un nosaltres

que s’alça sense cap covardia.

Espera les nostres mans,

les nostres empremtes,

les armes sense gallet

que són versos i frases

creades per aquells que ahir ens
precediren.

Indefinible,

víctima de la repressió
quan van cobrir-li la gola

amb la cinta negra de la intensa
hipocresia,

alliberada amb morts que van avivar la
seua força,

injustament calibrada amb adjectius
trencats.

menuda i, no obstant això, tan
immensa…

 

 


ELS DERVIXOS DEL PODER

1

 

 

DERVICHE REVE by PAOLA SANDINI

 

 

Oda a la podridura d’aquells que
exercixen la necessitat d’exercir el poder

 

 

Maleïxen les boques menudes

amb una veu robada.

Jutgen els cors vilans

mentres inclinen amb un dit

el costat més injust de la seua
balança.

Trenquen els ànims els ulls

que mai no van saber contemplar en
silenci

i penetrar en l’interior de l’emoció.

Pronuncien els seus dogmes els que
secretament

saben que res és veritat

en la seua mentida.

Corren amb els peus dels altres els
manipuladors,

malgrat que exigixen amb l’ombra de
gasa

dels seus punys

que siguen les seues empremtes les que
marquen

estampades

els marges del CAMÍ,

amb majúscules.

Pensen, per tu i per mi,

per un nosaltres fos en el granit

de la hipocresia,

les ments buides d’idees,

els que no recorden la gratitud

ni el primer gest

de la Terra.

Són peüngles d’un cavall sense crin

aquells que s’encaboten

a alçar l’estendard pel qual

hem de lluitar, en nom seu,

i perdre fins a l’ombra de la nostra
esquena.

Espenten les seues arrels de plàstic i
acer

els soldats que mai no van ser a la
guerra,

però van obrir el front per nosaltres,

escudats no en les seues mans

sinó en els nostres polzes.

Juren els que corren rere la paraula

que els fuig

i renega dels seus llavis.

Preguen i ploren els que dupliquen

el matí

perquè el Sol els odie

i puguen continuar amb la seua
somnolència,

criminal i esmorteïda.

Esculpixen l’amistat

els que mai no van saber

quantes síl·labes tenen

les fulles caigudes d’un abraç.

Giren,

dansen,

envien els seus signes al signes de la
multitud,

pretenen anomenar-se com ella,

construir el miratge de la llibertat

que ells segresten

amb cada abús,

cada puny,

cada tortura,

cada presó,

cada colp

cada mirada podrida.

Giren els dervixos del poder,

vestits amb les seues túniques de
rovell

i encara esperen

que les teues mans

i les meues

no obliden aplaudir la seua dansa
buida.

 

 


BARCASSA TRISTA EN LA MAR

0


AFERRADA A LA VIDA by FERRAN PETIT

De la costa dormida,

on el silenci és arena

i  somnàmbula existència,

en les hores més fosques,

la fosca nit va salpar,

espentada pel vent,

desenterrada la lluna.

Sense veu, en el firmament

es van pentinar els laments

amb un pinta de sal,

aferrats a la llum

que fóra estrela en la terra.

Va aparéixer

la llibertat

en els braços rebels

de l’antiga marea.

Barcassa trista en la mar.

Barca de fusta de l’alba.

Verd,

blau,

color de l’aigua

que en la  mar ha de morir

perquè les onades nasquen.

Agraïments a Ferra Petit per compartir la seua fotografia

EXILI

0

 


Paraules als cossos exiliats que mai no van acceptar

exiliar el seu cor ni les seues
conviccions,

com Cipriano Mera i els seus companys i companyes de lluita.

EXILI

Una soga.

L’oscil·lant final.

Lentament, la mort.

 

 

 

 

 

PARAULES ASSASSINADES

5



NO ME HAGAS DAÑO by MARCE DE LAS MUELAS


Ha caigut una gota més del metall assassí de
l’assassina espasa. Hi ha mil perquès ballant una litúrgia de laments, una llum
segada a deshora, donant nom a la crueltat i a l’egoisme. Ara és moment de
deixar caure les paraules de les dones maltractades, les paraules que cada dia
són paraules assassinades:


No sóc la teua propietat, sóc una dona. No et pertanc. De ningú sóc part total
ni tan sols fracció obligatòria. No sóc els teus peus ni les seues empremtes.

Ets tu qui agafa l’espasa de l’ira i el furor
per penetrar-me l’ànima que es nega a agenollar-se. Ets tu l’home que em mira
de reüll, sense atrevir-se a creuar la mirada en la claredat d’una intersecció
en què no hi ha vençuts ni sotmesos sinó dos iguals en la seua distinta
essència.

No sóc de tu. Mai no em sentiràs com la teua
pertinença.

Em forçaràs. Em forçaràs la boca, extirparàs
dels meus llavis esgotats un mínim bes gèlid i inútil; retorceràs els meus braços
simulant que els cobrixes amb l’imant de l’amor o el costum; violaràs
l’entrada, ja trencada, del meu sexe, alegrant-te en cada moviment perquè amb
cada un d’ells t’enganyes les entranyes i en elles fas ressonar les paraules
manar, amo, força. Em veuràs callar fins i tot la síl·laba tònica del silenci.
La pell del meu rostre engolirà l’aigua maculada de les llàgrimes que no
s’atrevixen a descendir de la meua consciència a la meua intenció, anestesiada
per l’horror.

Davant dels fills que van ocupar el meu ventre,
aquells sobre qui intentes prolongar-te i fer-los tentacles sense voluntat de
les teues imperatives reaccions, davant d’ells, deslligaràs la corda gruixuda
de la teua violència i el teu humiliant idioma.

Em veuràs derrotada, amb la son partida en les
meitats exactes de les nits en què fuig de tu, de la teua veu, del palmell de
la teua mà, del puny que intenta afirmar la teua pobresa guanyant-me, a colps,
la puresa de la carn del meu cos.

Deslligaràs tota la teua venjança quan et diga
que, asfixiada, únicament tinc forces per voler anar-me de tu, fugir a
qualsevol lloc que no tinga el teu nom, la teua veu,  la teua silueta, quan ja no recorde en absolut
la paraula amor que tant vaig pronunciar quan no eres l’esquena del meu
assassí.

No acceptaràs que trenque el meu temor i
preferisca la soledat a la soledat de tu, que m’atrevisca a mirar-te les
vísceres i et diga: “Mai més, ni un sol instant. No sóc la teua propietat. No
et pertanc”

Tal vegada, triaràs acabar amb la bromera de
la por que ocupa la meua gola, retallar el meu coll, segar-me la vida a colps
nocturns i astuts.

Tal vegada, m’assassinaràs amb les mans que
haurien d’haver-me acaronat sense violència. M’assassinaràs, malgrat que, amb
fil de veu, els meus llavis et repetiran que no sóc teua, que no et pertanc,
que mai em deixaré engolir per les ombres per a ser la teua eterna, submisa i
pobra ombra.

 

 

 

 

LA PARAULA VIVA D’ESTELLÉS

5

PROPIETATS DE LA PENA

 

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
          (…)
V.A. Estellés
PARAULES INDEMNES

A la paraula d’Estellés

La paraula és indemne al rovell
del silenci imposat per l’odi
o l’arrogància.
Paraules com a poble romanen
inesborrables,
bategant,
originant arrels que no necessiten
de més aigua que  sentir-se part d’una terra.
És eixa la consciència que ens anomena,
és eixa, ens fa ser veu en un cantó,
en algun vers,
ens fa recordar, per sempre, que abans de nosaltres
els poetes ens van deixar sense abandonar  els somnis
i fins i tot alguns, els que van parlar amb els llavis de l’ànima,
van assumir ser cada dia la veu del poble.

Pura María García

SOBRE LA MISÈRIA

0


 

WAR by SINIGUAL

Va arribar un dia l’ambició. Va xafar amb els seus
dos peus la polleguera de la porta. La picaporta va colpejar fins a tres
vegades la fusta silent. Un eco va semblar ser la crida en l’escoltar-se
darrere del bosc, la mar, la muntanya i les ombres que quedaven sota els set
continents.

Durant llargues hores, la pressa va devorar
l’espera.

L’ambició va caminar amb pas ferm. Van ser
insuficients els corredors imaginaris que conduïen al TOT i a la seua
possessió.

Va avançar per la terra i va descobrir, prop de
l’horitzó, a centenars de pobles, acabats de construir per eixams de mans
suades. Despertaven els domicilis, a un costat i uns altres dels carrers
prenyats. Les finestres rebutjaven al paisatge.

L’ambició va assolar, cantant les seues mentides,
pedra a pedra, les voreres creïbles, els replecs, els senzills cantons, els
parcs amb el seu sol i els seus ancians. L’ambició va engolir als pobles i va
prendre llar entre les ruïnes de la seua fúria. No va haver-hi deïtats aparegudes
per a protegir a hòmens i dones. Ni una creu es va divisar en les parets
assassinades pel voler més i més, sense mesura ni justícia. Van tremolar els
cranis i les idees, els genolls es van clavar en el sòl.

L’ambició va menjar de tot els plats de la Terra i
va engolir la voluntat dels fatus, els idiotes, els descoratjats, els
prepotents, els profetes del demà, els que es miraven de reüll en els espills.

Arribaren a la casa dels febles. Les seues mentides
disfressades de progrés i de regal van prendre forma de granadura i oripells.
Van obrir la seua boca de sorpresa. Van niar en el seu cor les falses
esperances.

L’ambició era una ballarina que no negava la seua
dansa a cap parella.

-Veniu, emporteu-me amb vosaltres. Proclamar-me als
aires, dient que qui m’estime tindrà el més del seu més, robat a l’altre.

Dictadors i missioners, sacerdots d’immoral moral,
fills que furten el llegat dels seus pares a la vida, mans colpejant en cares
que no podien rebel·lar-se, imperis verinosos coberts amb la mel de la moneda
falsa. Tots en el TOT van acudir a sostindre’s en la vora de l’ambició, en la
seua mà poderosa.

Els indígenes van morir la pitjor mort de les morts,
la mort de la comprensió, la soledat i la desesperança. Les aldees van sucumbir
a la vora progressiva de les ciutats que retallava els camins. Van créixer els
espais poblats d’espais i rostres sense gestos. Els poderosos van omplir el seu
cor amb mentides, van deixar el pobre en les despulles, en nom de la idea, en
nom de qualsevol doctrina, d’un déu xicotet, hipòcrita i tirà.

L’ambició va parir el monstre més cruel dels averns,
la misèria. Amb ella va cobrir com la pluja fina, les terres de la Terra, les
mans de les mans, l’ànima de qui poc tenia per a donar, només la seua sang. La
misèria i l’ambició van quedar darrere del Tot de les coses, adherides de tal
forma a la carn de la vida que encara hui només uns pocs distingixen la veritat
de la seua mentida.


 

 

LA FUGIDA DEL SOL

1
Publicat el 28 d'agost de 2010

LOW TIDE by RAIMÓ

Fuig,

corsecat per la
nit.

La seua pell
ardent

s’ha anat
despullant

en l’endins
d’aquest cel inundat,

llargs
cabells de llum,

herència
retrobada

en el temps que
davalla. 

Naix,

pel dia proclamat,

davant de cada
dia,

com ell, abandonat.

Coneix la seua mort
mentre fa camí

al mig dels
emmelats braços dels astres.

Sap que quan la
foscor

ultrapasse la
fatiga planetària,

caurà abatut,

serà un guerrer
quasi extingit

dins d’un taüt
iridiscent,

cobert d’ombres
inclinades a la vida.

Naix,

el Sol,

navegant i roent

els ulls efímers
del firmament.

Naix,

tot i sabent

que el seu escalf
penetrant

s’ocultarà,

aprimat i
indefens,

per habitar
darrere de la nit.

Només ell pot
assajar

el gest absent

de nàixer per
morir

i ressorgir

com un somni
inextingible.

 

 

 

 

CREURE

1
Publicat el 19 d'agost de 2010

Mechanics by K.HEINZ OMET

Creure
em genera una sensació
semblant a un terratrèmol.
La idea
repta els passadissos
del pensament,
imaginat mirall,
causalitat acaçada per la raó,
projectada
sobre l’esquena
dels dubtes circulars.
Un fanal
il·lumina
el racó
on dormia la resposta,
un perquè que es fon
vençut
pel diàleg de la veritat
i la seua penombra,
la mentida.
Creure
aniquila el batec
de la vigília.
Em fa deure’t la paraula
i compartir-la,
obrir la nansa
invisible,
sentir l’aixopluc on viu
la meua ment,
pendent de satisfer
la prova
de la creença.
Creure
és la ferida secreta
que retalla
la dictadura
de les hores i els límits.