L'Hereu Riera

A vegades,
enmig de tanta duresa,
creure en Déu
no sembla debades,
sinó una blasfèmia
envers Ell.

Treu el Rei del nas vermei
entumit el cap per la finestra:
ens vol a tots uns bons minyons,
ço és, que siguem tots espanyols
i que el país (seu) sigui una festa
d’amor i de germanor
(com s’esdevé a cals Borbons).
 
Mireu, senyor monarca,
el vostre regne és d’un carca
que no es pot aguantar
(si ni sembla d’aquest món!),
Espanya és una marca
de gaiumbos cagats,
i els vostres súbdits catalans
no us entenem quan parleu,
i tampoc que estigueu tan callat
quan no us toquen la butxaca.

Sou lent de mena i feu tard:
feu, si de cas, com el vostre reial avi,
i abans això no acabi
amb un perfecte escac i mat, 
doneu-vos per exiliat.
Feu-vos, senyor, aquest servei.  

[I ara, senyor, com mana la tradició
(que ha sobreviscut a les vostres),
celebrarem les festes en pau
i amb el que ens deixi el tió
(i aquell ministre vostre tan brau) 
farem l’àpat de Nadal;
i quan siguem a les postres,
beurem pels reis que no són com vós]  
    
 

                                                                               –>
 

Un homenet que passa,
altivament parapetat
rere dos gossos de raça
que duu fermament estacats
amb llurs cordons umbilicals,
em mira de dalt a baix,
segons la seva perspectiva.
Amb els ulls li torno la invectiva
just uns segons,
el temps de perdre’l de vista.

But still the voices in my head
Are telling me that god is dead
The blood pours down
The rain turns red
I don’t believe that God is dead
God is Dead
   

L’avi dispersava
l’al·luvió de records
en capsetes de llauna,
xifres i lletres,
agulles i botons,
sons i colors,
olors del món.

A poc a poc,
com riu de lava,
l’aigua calma
sembla solidificar,
mentre escampa
ous de fertilitat
pel jaç del fons,
tresors que ningú mai
ja no rescatarà.

Aquell gest teu que tant m’agrada
no l’he compartit mai amb ningú,
me’l guardo a dins només per’ mi.
És un deliri infantil, sí, ho sé,
tancat al bagul dels teus secrets.

—¿No saps que compres només,
amb els teus infectes diners,
el cos de la noia?
—Així doncs,
si ho he ben entès,
l’afecte, l’amor,
si n’hi ha, la tendresa,
tantes estones, 
el riure, el talent,
aquella delicadesa…,
l’escalf, la comprensió,
tot això m’ho donen elles
desinteressadament…      

_{You’re the first thing
And the last thing on my mind
In your arms I feel
Sunshine}

_{On a promise
A day dream yet to come
Time is upon us
Oh but the night is young}

_{Flowers blossom
In the winter time
In your arms I feel
Sunshine}

_{Give up yourself unto the moment
The time is now
Give up yourself unto the moment
Let’s make this moment last}

_{You may find yourself
Out on a limb for me
Could you expect it as
A part of your destiny}

_{I give all I have
But it’s not enough
And my patience is shot
So I’m calling your bluff}

_{Give up yourself unto the moment
The time is now
Give up yourself unto the moment
Let’s make this moment last}

_{Give up yourself unto the moment
The time is now
Give up yourself unto the moment
Let’s make this moment … last}

_{And we gave it time
All eyes are on the clock
time takes too much time
Please make the waiting stop}

_{And the atmosphere is charged.
And In you I trust.
And I feel no fear as I
Do as I must.}

_{Give up yourself unto the moment
The time is now
Give up yourself unto the moment
Let’s make this moment last.}

_{Tempted by fear
And I won’t hesitate
The time is now
not enought}

_{Give up yourself unto the moment
The time is now
Give up yourself unto the moment
Let’s make this moment … last.}

           ♠

El futur s’escriu
sense desmai
en cada fus horari,
a cada hora que passa
hi ha canvi de cartes.

            ♣

Impertorbables,
el consell d’avis
se’l juguen al canari
al bar de l’ateneu.

             ♥

El desig atrau l’objecte,
l’objecte modela el desig;
el temps s’ho mira amb displicència,
veient-ho tot sense ser vist.

             ♦

“Qui sap si els conflictes
de parella”,
va dir ella, indolent,
“són un disseny
creatiu,
una real meravella,
contra l’avorriment…”

_{Ales per volar…
Aire per respirar…
Ara un lloc on no fingir…
Una nova vida…
on res..
No és casualitat}

_{Et veurem sobre l’aigua caminar…
I t’obrirem les portes d’aquest món
També les venes i les artèries
Del nostre cor, del nostre cos…}

_{Ales per volar…
Aire per respirar…
Ara un lloc on no fingir…
en una nova vida…}

_{/////////cor/////////}

_{ara una nova vida.., en una nova vida…,((((}
__________________________________

_{[Lletra Xavi VIdal
Música Xavi VIdal/ Jean P.Dupeyron/ Marc Martín/ Nat Compte
Àlbum _aquí control}

Postal de Lisboa

En la suportable lleugeresa del cafè,
esfilagarsat en el fum del cigarret,
es lamenta i es delecta
el notari i el poeta,
ombrívol sota el barret,
nostàlgia de vides no viscudes…
La badia, inusitadament quieta,
es banya sota la pluja
amb tota la seva bellesa.
Entra majestuós, lentament,
un veler sense fer escuma,
a la mitja llum del capvespre.
El capità, llassat,
salta a terra
i enfila el passeig,
camí del cafè
i d’un llit calent.

Pel que fa al gran Lou, “el poeta urbà del rock”, aquests dies se n’han escrit un munt de ressenyes, i s’han tret a passejar tots els tòpics sobre la seva figura: la Velvet, en Warhol, la Factory i les cuques que hi pul·lulaven, el glam-rock i el rock a seques, Nova York, les drogues dures, etc, etc…, i els seus referents literaris.
En relació amb el seu interès indiscutible com a poeta i l’interès que tenia ell per altres poesies, hom ha recordat la descoberta, relativament recent, que va fer d’alguns autors catalans, en un viatge literari que el va portar a Barcelona (vid. “El profeta salvatge”, de David Castillo) en unes condicions molt diferents de les de la seva primera aproximació a la ciutat, els anys 70, en un accidentat concert al Palau d’Esports de Montjuïc (jo hi era, i encara veig aquella muntanya de cadires de fusta plegables que van formar al mig de la pista la gent del públic al final del concert, emprenyats per la brevetat de la seva aparició a l’escenari). El viatge, val a dir-ho, va ser d’anada i tornada, com testimoniava aquest dia Vicent Partal en aquest article: “Reed llegint Estellés”.
No sé quin abast va tenir el seu gest de recitar en públic, juntament amb la seva dona, Laurie Anderson, i amb la Patti Smith, fragments de l’obra de poetes catalans, vull dir si la seva complicitat haurà ajudat gaire a divulgar l’existència de la literatura catalana (tan gelosament guardada per la gelosa Espanya), però en tot cas, per aquesta i tantes altres raons (com la de formar part de la banda sonora de la meva vida, però aquesta volgudament), la figura i la música de Lou Reed ja no baixaran mai de l’altar de les meves veneracions, particulars i públiques.
  

[Deixo plantada aquí la cançó que tanca l’àlbum Berlin, l’estremidora història de dos jonquis que no podia tenir altre final que aquest. A l’altra plana, en quatre talls, el documental Rock and Roll Heart, que ja ens havia ofert sencer l’Sputnik del 33 i que explica la llarga història d’aquest fenomen de la poesia, que ens va recitar / cantar / xiuxiuejar les seves composicions acompanyant-se amb unes melodies sensacionals i amb la seva personalíssima guitarra].

____________________________________

PS: Una altra persona que se n’ha anat mentre nosaltres érem fora, a l’altra banda de la bassa, no és coneguda del gran públic, però sí molt estimada pels que la van conèixer. És la Maria, la iaia de Badalona, que se n’ha anat amb la discreció amb què va viure i deixant un rastre de records agradables. Descansi en pau.

Sota el volcà.
Un lloc sota el cel,
a l’ombra del sol
i a recés de la serena.
Però quin?!
Què hi fan aquestes imatges esborrades
vigilant botiguetes sense clients?
Quin sentit té tanta arrel sense terra?
Per què aquests arbres tan bonics
tapen el bosc i els llops que hi erren? 

_{Now
October
This time you won’t be needing me}

<sub>To run along the freeway
To weigh one’s heart against the oncoming dark
You left me with the pills
We had plans but you couldn’t make it
Through the trees
What took you so long
The high grass
What took you so long

Translate the fire
The venom’s rush inside your heart
How long can winter
Colour your every word
And the skyline
Past the houses and the cities
Hyperopia
Carmine red</sub>

_{Now
This river
This time I will}

_{To run along the freeway
To weigh one’s heart against the oncoming dark
You left me with the pills
We had plans but you couldn’t make it
Through the trees
What took you so long
The high grass
What took you so long}

Com un gos afamat,
persistent,
el dolor em clava les dents
una i altra vegada.

¿Que no representava
que eres Misericordiós?
Oh, potser ho és Al·là,
ara que hi penso…!
(No sé quin rotllo us porteu,
vosaltres dos).

A la pròxima fira
de les cuines del món
demanaré un tríptic
explicatiu
sobre el particular,
a veure què hi diu.

Qui sap si formem part
de la carta,
em demano, 
o tan sols del modest plat
d’un menú
de la seva Taula,
més o menys sofisticada.
(Els amos del món,
divins o humans,
sempre tenen coartada).

Tots els sàtrapes masteguen
a mandíbula batent,
els servidors fidels
són servils i eunucs,
cap moral pot censurar
semblant orgia de sang,
i per condemnar
ja no queda ningú. 

En el mateix moment
que sortien excitats
els heavies a grapats
de la pelu de senyores,
tots tenyits i crepats,
les cabelleres rosses,
amb metxes o roges 
com la Bonny Ryatt,
et van brillar ulls i dents, 
vaig sorprendre’t buscant
el teu millor perfil,
comparant el teu estil
amb el d’aquells 4 friquis.

Impecable l’aspecte
dins la nova americana
del teu sastre tan ric,
el tallat de navalla
i l’infern calent de l’armilla,
és normal que te’n riguis
i que facis barrila,
normal com ets
per naixement
i, com aquell qui diu,
perfecte per defecte.

Perfum de foc d’encenalls,
però, al capdavall, 
perquè et graten amb un dit
i a sota no hi ha res.   

I jo, artista reciclat,
objectivament una desferra,
assegut al vestíbul
de l’Estació Central
puc sentir compassió
per les vides que passen
just davant dels meus ulls.

“Què hi ha pitjor que no tenir Ideals?”,
bramula ell, impacient,
amb trèmolo de nicotina.
“Potser tenir-ne”,
li etziba l’altre, amb aire absent
i sense manies,
“si han de ser el teu pedestal”…
On hi ha un convers no hi ha conversa,
ni diàleg, ni dialèctica.
“Com que sóc tan de guais,
faré boicot a la Nestlé”,
fa ell amb energia elèctrica,
“apagaré el llum de 6 a 7,
aniré a peu a tot arreu
–o amb bicicleta,
a fe de Déu!–,
donaré el 0,7 per cent
a qualsevol oenagé,
i em sentiré tan bé
que faré una tassa de te
amb un nuvolet de llet,
marcaré amb un dit els dolents
al debat del cine-fòrum,
i jo que mai no m’escoro
cap a la dreta
(tot i tenir un roc a la faixa
pel dia de demà),
el dia més impensat
em menjaré amb mongetes
l’edifici de la Caixa,
i quan el capital, espantat,
fugi finalment per cames,
jo hi aniré tot darrere
amb un flabiol sonant.
I tots i totes somiant,
farem un himne flamant
amb tantes presses com pauses,
i traurem del fons de l’armari
un nou ordre planetari”.