L'Hereu Riera

Molt Senyor meu,

Per què no vas venir el segle XX,
en lloc del temps dels pergamins?
Com és que els fills de puta
cremen més llenya,
lliguen més i tenen més fusta?
Per quins set sous
heretar el cel, i no la terra?
Per què el teu regne
no és d’aquest món?
No hi ets mai quan et demanen,
i sembla que a tu no t’importa
la por d’un infant,
ni els que es perden a la jungla
de dins el seu cap,
ni els que parlen a les parets,
els que passen el rosari,
els que prediquen al desert,
els que s’abriguen amb diaris,
els que venen el seu cos,
els que lloguen el seu braç
als cabrons i als seus sicaris
que passen dalt d’un elefant
pel forat d’una agulla.
L’autopista dels malvats
els duu de dret al desastre,
trist consol de tots els sants
quan pugen plegats al Calvari
pels teus camins inescrutables.

See the stone set in your eyes
See the thorn twist in your side
I wait for you

Sleight of hand and twist of fate
On a bed of nails she makes me wait
And I wait without you

With or without you

Through the storm we reach the shore
You give it all but I want more
And I'm waiting for you

With or without you
I can't live
With or without you

And you give yourself away
And you give
And you give yourself away

My hands are tied
My body bruised, she's got me with
Nothing to win and
Nothing left to lose

And you give yourself away
And you give
And you give yourself away

With or without you
I can't live
With or without you

With or without you
I can't live
With or without you
_________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: The blurred man, by Uber Chezzgrater}]

Oh, quin matí més bonic!,
exclamen les dues nines,
somrients, dels teus ulls
des de la seva finestra,
mig alçant-ne les parpelles.
El món, sí, s’inunda de llum
i jo, tocat d’aquesta bella nimfa,
tinc la sort de ser-hi a dins.

Em segueix el record
del teu cos espigat
escapçat per la dalla,
ajaçat sota el sol,
confonent-se amb la pols
de la dura era,
barrejat amb la palla
de l’altíssim paller
de l’obscessiva Dama.
Anoto amb dolor
la intempestiva cita,
i esquivo la mirada
de les planes tan blanques,
ossos pelats pel voltor,
del seu llibre de visites.

_{Ni un adéu volíem dir-nos sense creure
que mai més ens tornaríem a trobar,
ni que el vent d´altres terres
ens podria separar.
I, tancant els ulls,
el món girava
al nostre voltant
i ja en teníem prou,
ens era igual,
no volíem fer-nos grans,
érem amics,
jo i els meus amics.}

_{Vàrem néixer amb la incertesa dels
seixanta
i he tornat a veure allà on els vam
deixar}.
_{Què n´hem fet d´aquells dies que,
només en un instant,
tancant els ulls
el món girava
al nostre voltant
i ja en teníem prou,
estàvem junts,
no volíem fer-nos grans..
Érem amics,
jo i els meus amics},
_{ens hem fet grans.}

No m’agraden els espinacs!
(va dir en Xin-xan)

“No m’agrada parlar de mi”,
descriu el poeta, peti qui peti,
amb la vella, entranyable Olivetti
aquell prodigi, quasi infantil,
que la vida t’estigui amiga.
I tot seguit, satisfet, encén la pipa:
tal dia en farà mil.

_{Day after day
They tell me I can go
They tell me I can blow
To the far side of town
Where it’s pointless to be high
‘Cause it’s such a long way down}

_{So I tell them that
I can fly, I will scream, I will break my arm
I will do me harm
Here I stand, foot in hand, talking to my wall
I’m not quite right at all…am I?}

_{Don’t set me free, I’m as heavy as can be
Just my librium and me
And my E.S.T. makes three}

_{‘Cause I’d rather stay here
With all the madmen
Than perish with the sadmen roaming free
And I’d rather play here
With all the madmen
For I’m quite content they’re all as sane
As me}

_{(Where can the horizon lie
When a nation hides
Its organic minds
In a cellar…dark and grim
They must be very dim)}

_{Day after day
They take some brain away
Then turn my face around
To the far side of town
And tell me that it’s real
Then ask me how I feel}

_{Here I stand, foot in hand, talking to my wall
I’m not quite right at all}

_{Don’t set me free, I’m as helpless as can be
My libido’s split on me
Gimme some good ‘ole lobotomy}

_{‘Cause I’d rather stay here
With all the madmen
Than perish with the sadmen
Roaming free
And I’d rather play here
With all the madmen
For I’m quite content
They’re all as sane as me}

_{Zane, Zane, Zane
Ouvre le Chien}

After all

Totes les cares dures,
tots els pals de cec
clavats contra la foscor…
Tant de dolor
davallant en recs,
torrents, rieres i rius
fins a perdre’s en el mar…

Tanta roba bruta
que ningú mai rentarà,
tanta sang, tant d’alcohol,
tants de dubtes, tanta por,
paraules i fets donant-se l’esquena,
xifres i lletres donant zero infinit,
i el buit omplint-lo a balquena…!
Que algú llanci un salvavides!
Una estona per dormir
de cent anys, o potser mil,
una arrel on agafar-me,
un savi molt singular
que sàpiga com expressar-se,
l’antídot contra aquest verí,
un simple punt de fuga de vista,
uns personatges irreverents
d’atents companys de viatge,
uns ulls de dona clavats als meus,
una mà de tacte amable.
I un déu que no més cregui
en el signe de la creu.

_{As we lay back and stared into cloudless skies
And the stars up there
The wires are singing our song
The wires are singing our song}

_{Your face, now so plain, once was so lovely
A beautiful refrain, dust with stars
But your smile now in disguise became a flat line
And to never love again like you did before
Was all}

_{Why go on with it, why go on with it?
Why, to let it flow, like water on snow?}

_{I know what you want, what you are thinking
To drift beyond the pain and out of reach
To sit, be safe and warm inside your sorrow
And listen to the slow, slow morse tapping of the rain
But it says:}

_{Why go on with it? Why go on with it?
Why to let it flow like water on snow?}

Des astres

Nit i dia s’acaronen
el mar i la platja
(la sorra són les roques
que l’aigua esmicola),
es troben i es retroben
en l’espai d’una ratlla,
però mai no es fonen.
Les ratlles del poeta
em repiquen al cap,
mentre cerco un cop i un altre
en els plecs de la memòria
el fatídic punt exacte
en què la dura distància
et va fondre en blanc.

[_{nb: Algú, un tal o una tal Coqkee, s’ha molestat a traduir la lletra de totes les cançons (gràcies, Coqkee) per als dominats per l’anglès}]

El rellotge de la processó
de Verges

Sense busques, sense corda,
no hi busquis pas mai l’hora
de veres
de la teva muda mort,
el punt just de la volta
que trepitgen tots
cada dia dos cops.
Ets a dins?, ets a fora?
El teu cos de plom
és un suro que flota,
recremat pel sol,
a l’horitzó de la mar Morta.

…Is real

Horació

[Gràcies, gràcies, oh senyor!
(senyor dels romans,
tant li fot, tant se val),
perquè vas inventar el dolor…
Perquè, si no fos per ‘xò,
¿en què passaríem el temps?,
¿com entretindríem, els humans,
els temps morts
entre passió i passió?
–totes elles, per cert, il·legals]

face to face

«—És al capdavall la mort
el necessari passaport
per a l’Eternitat»,
vaig sentir que deia
abans de disparar.

Si som, tu i jo,
germans d’armes,
de qui som fills
nosaltres dos?,
quina dona ens va parir?,
en què pensava el nostre pare
mentre li feia l’amor?
¿Qui va triar els colors
dels foscos fils
que van cosir
la nostra història?
¿Com cuidar-nos del rebost,
si érem al camp de batalla?
¿Qui beneïa els canons?,
qui planyia aquell carnatge?
¿Feia Mart, el déu guerrer,
el desentès per la cara,
com fa encara ara
cada dia que passa
el déu vertader,
que sembla que dorm?

1.
En la penombra d’un bar
de dubtoses columnes gregues,
dues boges d’origen francès
es busquen la boca,
frenètics,
i fan de la bola
del món un solar
nu, cru i estèril.

2.
En la calitja
de mitja tarda,
regira tots els calaixos,
rebusca dins els armaris
de la cofurna de sa mare
el passatge precís,
en la bíblia enquadernada,
on Déu es va equivocar.

3.
Sota el sol ardent
de la plaça de Sant Pere,
el ministre del senyor
veu la llum i es regodea
–és que ell és espanyol–;
però del món no desespera,
perquè per ell vetlla, amatent,
la seva secta.
I ell i els seus celebren,
en sana congregació
de vots i sotanes,
que la via del Cel
no sigui sempre
la via més recta.

4.
I es fan passar després la fam
del seu bord apetit ocult
de la forma més infamant,
fent de l’amor un insult,
tacant les ànimes infants.

Tenen Menelau i Paris
entre ells l’odi més fort
que els separi:
s’odien a mort.
I tanmateix, oh destí tràgic!,
comparteixen l’amor
per la mateixa noia,
cremen tots dos pel bell foc
de l’Helena de Troia.

Abatut per tots els vents
de la discòrdia,
desconcertat,
amb un fort mal de queixal
del seny,
aquell home sol,
petit, insignifIcan’t,
ja no prega com solia.
Emprenyat, tocat de l’ala,
l’eco de les muntanyes
rebot el seu blasfemar:
—Els déus grecs,
si més no,
eren més elegants!!

"There must be some kind of way out of here",
Said the joker to the thief,
"There's too much confusion,
I can't get no relief.
Businessman they drink my wine,
Plowman dig my earth
None will level on the line, nobody offered his word, hey"

"No reason to get excited,"
The thief, he kindly spoke
"There are many here among us
Who feel that life is but a joke
But you and I, we've been through that
And this is not our fate
So let us not talk falsely now, the hour is getting late"

All along the watchtower
Princes kept the view
While all the women came and went
Barefoot servants, too

Outside in the cold distance
A wildcat did growl
Two riders were approaching
And the wind began to howl
business man there, drink my wine,
Come and take my herb

♦

Quina meravella
de la mare Natura,
haver parit ella sola
aquestes criatures
que la pareixen a ella!

♥

…

Poison. Alice Cooper lyrics

La vella góndola
de negra baquelita,
antany fidel missatger,
reposa ara de tanta fatiga
en un silenci anguniós,
sense trobar mai el moment
de ficar-se al fil de la conversa.
Temps moderns.
Sense pantalla, sense botons,
lligada a la terra amb cordons,
dringa poc i sota sospita:
—Qui cony deu ser que truca,
a aquestes hores?
La gent intrusa
va matar,
sense deixar d’entremetre’s,
el geni de les campanetes.
Ningú parlava per parlar,
però la parla es féu difusa,
com més mòbil més confusa;
tothom parla alt i clar
i tot és un gran xivarri.
—Servidor a l’aparell…
Silenci a l’altre costat.
No hi ha marge, no hi ha temps,
no hi ha ningú que s’hi escarrassi.

I've come to talk with you again 
Because a vision softly creeping 
Left its seeds while I was sleeping 
And the vision that was planted in my brain 
Still remains 
Within the sound of silence 

In restless dreams I walked alone 
Narrow streets of cobblestone 
'Neath the halo of a street lamp 
I turn my collar to the cold and damp 
When my eyes were stabbed by the flash of a neon light 
That split the night 
And touched the sound of silence 

And in the naked light I saw 
Ten thousand people maybe more 
People talking without speaking 
People hearing without listening 
People writing songs that voices never shared 
No one dared 
Disturb the sound of silence 

"Fools," said I, "you do not know 
Silence like a cancer grows 
Hear my words that I might teach you 
Take my arms that I might reach you" 
But my words like silent raindrops fell 
And echoed in the wells of silence 

And the people bowed and prayed 
To the neon god they made 
And the sign flashed out its warning 
In the words that it was forming 
And the sign said "The words of the prophets are written on the subway walls 
And tenement halls 
And whispered in the sound of silence"

[Paul Simon, 1964]