No és un adéu per sempre…
Deixa un comentari
En la mort de l’amic Santi Silvas Vergés
En Santi se n’ha anat. Ens ha deixat en plena joventut, tot just estrenada la trentena, en una d’aquelles decisions incomprensibles que pren a vegades la vida i que nosaltres, els qui formàvem part del seu paisatge afectiu, no entendríem encara que se’ns expliqués a poc a poc i amb bona lletra. Per què ell, precisament? En Santi era una persona afable, de bona pasta, que ha passat per la terra sense fer mal a ningú, i sense voler cobrar-se amb rancor el greu accident que el va deixar assegut en una cadira de rodes; tot al contrari: amic dels seus amics, no va deixar mai d’ajudar amb les seves aptituds innates per a l’organització els seus companys d’estudis -va ser president de l’Associació pro Estudiants Discapacitats de la UdG-, de feina -amb la seva impagable aportació a GERD, l’editora de L’Atípic– i d’aficions, i de manera destacada en l’esport, com a impulsor i director del torneig internacional de tennis en cadira de rodes que ell va organitzar amb un èxit rotund a Platja d’Aro, Figueres i Olot, en edicions successives, i com a responsable directe de la refundació del Club de bàsquet en cadira de rodes Basmi, de Platja d’Aro. I tot això ho va fer sense donar-se mai importància ni demanar contrapartides vanes.
Complidor com era, persona activa de mena, de tarannà positiu, de sobte el vam haver de veure condemnat a la inactivitat forçosa en un llit d’hospital, a un ostracisme absurd i injust, i finalment a un desenllaç que ens omple a tots de dolor i desconcert. Per què ell, doncs, i per què ara?
Ara que no hi és, però, se’ns fa més evident encara -i crec que puc parlar per la seva llarga colla d’amics- que l’estimàvem com germans. I com a tals crec que podem mirar d’omplir com bonament puguem el buit que ha deixat.
[Text publicat a El Punt ahir dilluns, 18 de febrer]
Aquest matí hem anat a l’enterrament d’en Santi, a l’església parroquial de Sant Esteve, a Olot. El temple té una escalinata a la part frontal, però s’hi pot accedir bé en cadira de rodes per un ascensor força ample que avui ha fet més servei que mai, perquè érem una bona colla d’usuaris d’aquest fotut vehicle, comptant la gent de l’equip de bàsquet, la de la revista i un bon grapat dels amics que va fer entre els jugadors de tennis que van participar en el campionat internacional de tennis que en Santi organitzava i que cada any tenia més ressò en el circuit mundial d’aquesta especialitat -també massa desconeguda entre el gran públic, i concretament el de Catalunya, com ens havia comentat ell en més d’una ocasió- i que cada vegada era més valorat per la Federació internacional de tennis. Un d’aquests jugadors amb qui va fer una forta amistat, en Bo -no sé si s’escriu així-, que és danès i està casat amb una terrassenca amb la qual tenen dos fills, i que parla català molt bé, per cert, ha llegit, al final de la cerimònia religiosa, unes paraules de comiat que han provocat un estremiment a les costelles de pedra del temple, que estava totalment ple, no cal ni dir-ho. En Santi era un paio que feia bon rotllo, que queia bé, simplement, i era fàcil fer-hi amistat.
De les paraules del mossèn que he salvat del rum-rum del missal, em quedo amb aquestes: que podem dir sense dubtar que el company d’Olot va deixar el món un xic millor de com l’havia trobat ell.
Santi, col·lega: A reveure, neng!
