L'Hereu Riera

He estat uns dies absent, fent un tomb per Amèrica Central amb una colla de companys (i malgrat tot amics, com deia aquell fent conyeta), i en aquest ínterim han desaparegut dos personatges de l’escena musical realment peculiars, però de característiques radicalment diferents. Per estricte ordre d’aparició (i també de desaparició), parlo de Manolo Escobar i de Lou Reed.
Del primer no tinc gran cosa a dir-ne, excepte que les seves cançonetes, que interpretava juntament amb els seus germans, ja sonaven per la ràdio en la meva més tendra infància, diguéssim, i que per això les associo a una època per tants motius detestable i que friso per deixar enrere d’una vegada i per sempre. Espero que aquest bon home (que en el seu moment es veu que també va cantar alguna coseta en català, ha recordat algú) hagi trobat finalment el seu carro allà dalt, i que descansi en pau; però també que l’Espanya que tant el feia sospirar ens deixi en pau a nosaltres i que no ens emprenyi mai més.

Pel que fa al gran Lou, “el poeta urbà del rock”, aquests dies se n’han escrit un munt de ressenyes, i s’han tret a passejar tots els tòpics sobre la seva figura: la Velvet, en Warhol, la Factory i les cuques que hi pul·lulaven, el glam-rock i el rock a seques, Nova York, les drogues dures, etc, etc…, i els seus referents literaris.
En relació amb el seu interès indiscutible com a poeta i l’interès que tenia ell per altres poesies, hom ha recordat la descoberta, relativament recent, que va fer d’alguns autors catalans, en un viatge literari que el va portar a Barcelona (vid. “El profeta salvatge”, de David Castillo) en unes condicions molt diferents de les de la seva primera aproximació a la ciutat, els anys 70, en un accidentat concert al Palau d’Esports de Montjuïc (jo hi era, i encara veig aquella muntanya de cadires de fusta plegables que van formar al mig de la pista la gent del públic al final del concert, emprenyats per la brevetat de la seva aparició a l’escenari). El viatge, val a dir-ho, va ser d’anada i tornada, com testimoniava aquest dia Vicent Partal en aquest article: “Reed llegint Estellés”.
No sé quin abast va tenir el seu gest de recitar en públic, juntament amb la seva dona, Laurie Anderson, i amb la Patti Smith, fragments de l’obra de poetes catalans, vull dir si la seva complicitat haurà ajudat gaire a divulgar l’existència de la literatura catalana (tan gelosament guardada per la gelosa Espanya), però en tot cas, per aquesta i tantes altres raons (com la de formar part de la banda sonora de la meva vida, però aquesta volgudament), la figura i la música de Lou Reed ja no baixaran mai de l’altar de les meves veneracions, particulars i públiques.
  

[Deixo plantada aquí la cançó que tanca l’àlbum Berlin, l’estremidora història de dos jonquis que no podia tenir altre final que aquest. A l’altra plana, en quatre talls, el documental Rock and Roll Heart, que ja ens havia ofert sencer l’Sputnik del 33 i que explica la llarga història d’aquest fenomen de la poesia, que ens va recitar / cantar / xiuxiuejar les seves composicions acompanyant-se amb unes melodies sensacionals i amb la seva personalíssima guitarra].

____________________________________

PS: Una altra persona que se n’ha anat mentre nosaltres érem fora, a l’altra banda de la bassa, no és coneguda del gran públic, però sí molt estimada pels que la van conèixer. És la Maria, la iaia de Badalona, que se n’ha anat amb la discreció amb què va viure i deixant un rastre de records agradables. Descansi en pau.