Pel gener de 2016 es va crear un conveni entre el Centre UNESCO, la Fundació Jaume Bofill la Universitat Oberta de Catalunya i l’Obra Social “La Caixa”, al costat d’altres entitats com la Fundació Jesuïtes Educació i altres vinculades al món dels negocis i la digitalització anomenat genèricament Escola Nova 21. Des d’un principi va
Rosa Cañadell, Albert Corominas, Nico Hirtt, El menosprecio del conocimiento, Icaria, Barcelona, 2020, 143 pp. En els debats educatius actuals s’ha anat imposant una estranya línia ideològica en què organismes internacionals obsessionats per l’ortodòxia econòmica (OCDE, UE, Grup de Davos, i diversos Think Tanks associats) acaben imposant un neoliberalisme disfressat amb un llenguatge progressista. És, per posar un exemple, el que ha succeït amb la Fundació Bofill,
No, rotundament no. Els canvis legislatius del Departament no serviran per frenar la segregació educativa. El Pacte contra la Segregació (PcS) és una simulació, un fer veure que es fa alguna cosa sense alterar en absolut els mecanismes subtils que fa del sistema educatiu un reproductor de diferències socials en una societat, com la catalana,
És freqüent sentir en la conversa entre professionals de l’educació, especialment a l’ensenyament secundari, que el moment més plaent del dia és quan es troben a l’aula, amb els alumnes. De fet, l’activitat lectiva, quan un servidor va iniciar-se en la professió, esdevenia el punt fonamental de l’ofici, allò que centrava els esforços dels docents.
Si l’infern és empedrat de bones intencions, en educació aquestes darreres abunden massa, especialment a partir del que molts denominen “innovació”. Moltes de les seves propostes ja fa anys que estan en marxa i tenen resultats, més que limitats, preocupants. En pocs dies hem assistit a un parell de documentals emesos en prime time a
Andreu Navarra, Devaluación continua: informe urgente sobre alumnos y profesores de secundaria. Tusquets, Barcelona, 2019, 288 pp. Aquests darrers dies he pogut llegir, finalment, aquest llibre del qual m’havien arribat bones crítiques i opinions des del món docent. Ja havia tingut de la seva publicació, i les opinions emeses en algunes entrevistes promocionals a la
Nota: Article publicat com a opinió contundent a Vilaweb Podria semblar una paradoxa. Tanmateix, el tancament de les escoles ha tingut com a irònica conseqüència l’exhibició impúdica de les fragilitats del sistema educatiu, la constatació crua del fracàs d’allò que dèiem normalitat, i que no és sinó el fracàs de la institució a l’hora de
Si em permeteu parafrasejar Tolstoi, tots els sistemes educatius feliços s’assemblen; els dissortats ho són cadascun a la seva manera. Efectivament, els primers es fonamenten en la mútua confiança dels actors educatius. Malauradament, el nostre arrossega un problema heretat de prejudicis entre famílies, docents i administracions. Normalment, la desconfiança envers l’escola és un tret comú
Nota: article publicat avui al Diari de l’Educació Una repassada a la premsa estrangera permet adonar-nos que els debats al voltant de com el Covid-19 afecta l’educació es repeteixen. Malgrat que alguns països estan més ben preparats que altres i que el professorat pot tenir cultures pedagògiques diferents, a l’hora de la veritat tothom experimenta
Considerava Friedrich Nietzsche que res hi ha més hipòcrita que l’eliminació de la hipocresia. I en el camp de la segregació educativa, un fenomen endèmic del nostre sistema educatiu, la hipocresia és norma en una societat profundament desigual. El recent Pacte contra la Segregació constatava que el nostre és un sistema disfuncional, que ja contenia
Els incondicionals de la música lleugera italiana dels anys setanta, és possible que recordin una cançó popularitzada per Mina i Alberto Lupo. Parole, parole fou un tema enregistrat el 1972 consistent en un diàleg al més pur estil Pimpinela en què una veu masculina parlava d’amor, de roses i violins, mentre que la noia, enganyada
En el món de la sociolingüística catalana existeixen pocs integrats i un excés d’apocalíptics. Així, en aquest panorama desolador que vaticina la desaparició imminent del català, convé de tant en tant llençar alguna provocació, a veure si som capaços d’apartar el focus de l’aparença catastròfica local, i tractem de fer una mirada global per entendre
L’autonomia educativa semblava una bona idea. En el cas del nostre país, els diversos moviments de renovació pedagògica consideraven, amb bon criteri, que apartar-se d’una visió centralista i estrictament regulada del sistema educatiu podria ser una opció raonable. Al cap i a la fi, tot docent sap que adaptar-se a la realitat concreta del context
Artículo que el Heraldo de Aragón no me ha publicado. Declaraba el presidente de la Comunidad de Aragón, Javier Lambán que “Buena parte de los energúmenos que estos días incendiaban Cataluña han salido de la fábrica de la escuela catalana y TV3” añadiendo acusaciones sobre el “adoctrinamiento” de estas instituciones contra su población. No lo
A principis del 1980, quan qui això escriu tenia catorze anys, vaig rebre una lliçó històrica que no he oblidat mai i que va conformar la mirada sobre aquest estat que ret homenatges al dictador més sanguinari de la seva història mentre manté desenes de presos polítics rere barrots. No tinc un record molt precís