Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

3 de març de 2020
0 comentaris

Maquillar la segregació

Considerava Friedrich Nietzsche que res hi ha més hipòcrita que l’eliminació de la hipocresia. I en el camp de la segregació educativa, un fenomen endèmic del nostre sistema educatiu, la hipocresia és norma en una societat profundament desigual.  El recent Pacte contra la Segregació constatava que el nostre és un sistema disfuncional, que ja contenia el pecat original d’una doble xarxa entre centres públics i privats que, des de feia dècades, dibuixava una creixent polarització educativa, veritable  hipoteca que hauran de pagar les noves generacions.  En altres paraules, el nostre sistema escolar actual, fonamentat en la segregació entre pobres i rics, entre famílies amb desigual capital social i educatiu, és, ras i curt, una eina de reproducció de les desigualtats.

Ara fa catorze anys, quan encara la crisi-estafa de 2010 no havia devastat la societat catalana, el Pacte Nacional d’Educació també partia de la consciència que el nostre era un sistema profundament inequitatiu. Ja es constatava aleshores que determinats col·lectius es concentraven en determinats centres, o que, per exemple, el 85% d’alumnat nouvingut anava a la pública (proporció pràcticament inalterada avui). El PNE, amb retòriques bones intencions -i unes dosis importants d’hipocresia- proposava solucions com ara incrementar el traspàs de diners públics a la concertada per tal que accedís a matricular infants de classes desafavorides de famílies que no podien pagar quotes, d’altra banda, il·legals. Això eren els contractes programa, acompanyats d’uns plans d’entorn organitzats per municipis sovint més pendents d’establir xarxes clientelars que de fer l’única política contra la segregació possible: el repartiment equitatiu de l’alumnat, la universalització dels ajuts i les polítiques contra la pobresa i la precarietat, i la reducció de ràtios.

El cert és que, de la mateixa manera que l’especulació immobiliària o la precarietat laboral, la segregació educativa és un fenomen global i vinculat a una globalització neoliberal que ha devastat les societats occidentals en les darreres dècades. La segregació escolar, és a dir, l’especialització del sistema educatiu en funció de les classes socials, és un mecanisme al servei del creixement exponencial de les desigualtats. És per això que resulta ingenu creure que es puguin resoldre els problemes exclusivament des de l’àmbit educatiu. Ara bé, que sigui difícil no vol dir que les administracions no hagin d’emprendre polítiques ambicioses, cosa que ara i aquí, no és el cas.

I no només no passa, sinó que la segregació que tothom lamenta ha estat promoguda activament per les polítiques educatives dels darrers anys. El nostre Departament ha inoculat el virus de la competitivitat entre centres, sovint amb la innovació com a excusa. De manera que, en base a una visió esbiaixada de l’autonomia, s’ha arribat a bastir una triple xarxa educativa, on a la divisió entre pública i concertada, s’afegeix una creixent atomització en què molts centres públics, a la recerca de famílies amb capital educatiu, busquen singularitzar-se en bombolles “innovadores” centrant la seva acció en l’autopromoció que porta a crear una mena de mercat educatiu, tot potenciant la publicitat, l’exhibicionisme en les xarxes socials, la professionalització del màrqueting i que sovint fa de les jornades de portes obertes una mena circ propagandístic. Polítiques de reforç de direccions i de tria del professorat a dit acaben d’articular aquest panorama caracteritzat per aquesta polarització, complementada per una creixent segregació residencial.

I és aquí on el Departament tracta de fer veure que fa alguna cosa. Aquests dies està preparant un Decret de programació d’oferta educativa i de procediment d’admissió. Es tractaria de posar fil a l’agulla en les bones intencions subscrites pel Pacte contra la Segregació que l’administració va signar la tardor de 2018, en base a corresponsabilitzar tots els centres del Servei d’Educació de Catalunya (un eufemisme per evitar parlar de públics i privats) en una escolarització equilibrada. Això vol dir, a la pràctica, un repartiment més equitatiu d’alumnat amb necessitats educatives específiques (tal com se suggereix al decret d’escola Inclusiva), la regulació de la programació de l’oferta, l’obligatorietat de la coeducació, la potenciació del paper de les oficines municipals d’escolarització així com de les comissions de garanties, i el reforçament del paper dels ajuntaments, així com la promoció de la participació de l’alumnat socioeconòmicament desafavorit en activitats complementàries i extraescolars (en base a la resurrecció dels Plans d’Entorn i els Contractes Programa, elements ja fracassats durant el Pacte Nacional d’Educació).

En resum, es tracta de mesures cosmètiques i no sinceres. Malgrat que el sector de l’escola privada s’hi ha mobilitzat en contra, la realitat és que, malauradament, el Departament no planteja la supressió dels concerts. Educació no vol fer front a l’emergència segregacional, perquè en el fons, respon als hipòcrites interessos d’uns grups benestants que es beneficien de la separació de classes. I tanmateix, som en un moment en què la lliure elecció de les famílies hauria d’estar supeditada a la necessitat de cohesionar socialment el nostre país. Hauríem d’entendre l’elevat cost d’educar segregadament les noves generacions. Les famílies haurien de ser conscients que allò que els pot beneficiar individualment (triar companys de classe “convenients” per als seus fills) representa una catàstrofe col·lectiva.

D’altra banda, el Decret no contempla la mesura més eficaç de totes, corroborada pels pocs estudis científics que es fan a les facultats de pedagogia: la reducció de ràtios. Tampoc no entra a fons en el control de les mesures que indueixen els centres a competir. I molt menys planteja aquells elements més essencials per revertir la segregació, aquelles mesures com ara la gratuïtat universal de tots aquells serveis educatius importants, com ara el lleure, els menjadors escolars, les sortides pedagògiques, el material escolar o l’educació postobligatòria.

En altres paraules, aquest decret és una declaració d’intencions destinada a fracassar que pretén maquillar una hipocresia nietzscheana, i que obeeix a l’absència de voluntat d’acabar amb un problema gravíssim: el de la bomba de rellotgeria de la segregació escolar.

 

 

Nota: Article publicat al suplement educatiu L’Aula, del Diari de Girona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!