Espai de Dissidència

Nota: article publicat avui al Diari de l’Educació

Una repassada a la premsa estrangera permet adonar-nos que els debats al voltant de com el Covid-19 afecta l’educació es repeteixen. Malgrat que alguns països estan més ben preparats que altres i que el professorat pot tenir cultures pedagògiques diferents, a l’hora de la veritat tothom experimenta desconcerts i angoixes equivalents.

Així, es coincideix que la interrupció de classes presencial ha permès posar de relleu les grans desigualtats entre alumnes, famílies i el mateix professorat. Com a segon tema recurrent, es parla de les potencialitats, i sobretot, de les limitacions de les tecnologies a l’hora d’intentar suplantar la presencialitat. També es coincideix amb la pressió psicològica i emocional que pateix la comunitat educativa, i especialment infants i adolescents. Amb més o menys gradació, tothom constata que les autoritats educatives estan desbordades per una situació que ni imaginaven, i que reaccionen sense massa coherència, amb respostes parcials i improvisades. Finalment, i potser el més preocupant de tot, és que el confinament educatiu, l’escola a casa, ha posat la comunitat educativa davant del mirall, i ens observem com a un sistema fràgil, precari, marcat per una segregació que ja fa anys que s’ha expandit exponencialment, com un virus tan incontrolable com el que aquests dies ha acabat amb el que anomenàvem normalitat.

Amb alumnes, mestres, famílies confinats a casa, i havent d’improvisar regles del joc, més enllà dels problemes pràctics o teòrics ja exposats, atrapats entre l’excepcionalitat d’una situació inesperada i la necessitat de donar resposta pràctica a problemes immediats, xoquem amb un enorme, colossal problema d’indefinició del sistema educatiu. La pandèmia, i la necessitat de mantenir l’atenció i l’activitat educativa, ens interroga sobre temes al voltant dels quals no havíem debatut prou: Quines són les finalitats d’educar? Quines són les condicions necessàries? Com hem d’administrar educativament les diferències socials, psicològiques, materials, culturals? I ens adonem ara, lluny d’escoles i instituts, lluny de les rutines diàries que ens atorguen sensació de seguretat, com eren d’inconsistents els debats educatius.

Perquè, efectivament, hem parlat massa d’una innovació impostada (més pensada per tractar de competir amb l’escola o el mestre del costat que per donar resposta a reptes concrets) i en canvi, ens hem oblidat, a la pràctica, del problema educatiu central: les desigualtats. La major part dels problemes, fins i tot ontològics de l’educació del segle XXI provenen del fet que les nostres societats, i les nostres escoles, són avui molt més desiguals i segregades que a finals del segle passat. Fent una mirada a les televisions o les xarxes socials, observem com tracten de mostrar-nos, amb un cert biaix propagandístic, imatges d’infants que aprenen al darrere d’un ordinador d’altes prestacions, on a la pantalla apareix una mestra i uns infants en videoconferència que podrien recordar els actors secundaris infantils de Big Little Lies, mentre de fons apareixen uns pares ben plantats, joves professionals que fan teletreball, en un dúplex urbà o una casa aparellada que procuren un confinament confortable.

Certament, aquesta és una imatge que existeix, tot i que si ens atenim als estudis sociològics de Marina Subirats, no creiem que representi més enllà d’un 20-25% dels estudiants de la Catalunya d’avui. No apareixen, per contra, a les pantalles, aquells infants pobres, que poden formar part d’una família monoparental, en una habitació de pis compartit sense llum, en un suburbi degradat metropolità, no només sense connexió a internet, sinó sense calefacció, i fins i tot sense electricitat i sense res a la nevera. Aquesta és una Catalunya que existeix i que, tanmateix, està invisibilitzada. És una Catalunya sovint víctima de les decisions polítiques vinculades a gestió de la darrera crisi econòmica, i de l’oblit més absolut de la societat benpensant.

L’escola pública, de fet, tenia com a un dels seus objectius fonamentals la igualació social. De fet, els edificis, la classificació per edat, uns menjadors escolars on tothom menjava el mateix, l’homogeneïtat dels textos escolars, la coherència de les etapes educatives i de mantenir currículums i metodologies més o menys homogenis servia, sobretot, per promoure una igualtat d’oportunitats que, si bé no acabava de funcionar, feia que l’escola fos apreciada pel seu paper d’ascensor social. Això, avui s’ha esvaït entre la música de promeses tecnològiques, de debats metodològics, de culte a la singularitat, d’elevar una innovació superficial a una mena de religió redemptora.

El confinament, i les desigualtats en què es viu, també sobre la base d’un evident campi-qui-pugui que fa que cada escola estigui actuant de manera diferent i descoordinada (i sovint, en plena època de prematriculació, en ferotge competència amb l’escola del costat), ha fet més sagnant aquesta diferenciació, gairebé caricatura, entre la família del dúplex amb vistes, i de l’escena dickensiana que es pot percebre a la Meridiana, Salt o Torreforta. I, efectivament, allò que havia de ser un sistema educatiu igualador, és avui un calidoscopi fragmentat de centres que fan classes en directe i enviant encàrrecs, deures i treballs com si no hi hagués demà, mentre que altres tracten de trucar a les famílies per donar-los consells que, en funció de circumstàncies adverses, moltes no estan en condicions de complir. I a tot això, s’afegeix el fet que infants, pares o mares estan patint, perquè la malaltia els està tocant de prop, o s’estan quedant sense feina, o no podran pagar el lloguer, o senten angoixa davant el futur.

A tot això s’afegeix un altre factor que té un cert component de tabú. De la mateixa manera que entre famílies hi ha desigualtats, també hi són entre el professorat i entre el personal laboral dels centres. Les decisions preses en els darrers anys han instal·lat la precarietat entre la professió. Gràcies a contractes temporals de terços de jornada, molts docents també viuen en pisos compartits sense vistes, no tenen connexió, no tenen ordinador, no han rebut cap mena de formació sobre qüestions telemàtiques i que sovint passa per situacions greus, amb problemes de conciliació, o també, amb persones pròximes que emmalalteixen i que, com tothom, estan clarament afectades per la incertesa de la situació i la pressió psicològica propiciada per demandes no sempre raonables de les direccions.

Perquè, a més, un dels fenòmens que estem detectant aquests dies és que cada escola fa la guerra pel seu compte. Alguns centres, la majoria, actuen de manera raonable, d’acord amb la realitat i les circumstàncies. Altres, per contra, s’estan extralimitant amb els alumnes, amb les famílies, i amb els docents. A tall d’exemple, s’està exigint a molts tutors que, amb el seu telèfon personal, contactin amb totes les famílies (cosa que contravé la llei de protecció de dades), o que siguin pressionats perquè, en nom de la competitivitat escolar, afusellin amb deures, activitats, encàrrecs, classes on line a uns alumnes i famílies prou preocupades i desbordades per la situació. Fins i tot, moltes ni respecten els dies de Setmana Santa, que –si mal no m’erro, perquè no s’ha derogat l’ordre de calendari escolar– no són lectius, contravenint tota normativa i el més elemental sentit comú. De fet, les primeres instruccions donades pel Departament, eren ben raonables, perquè encertava la situació i el diagnòstic: contacte amb les famílies, encàrrecs raonables, fer servir plataformes com moodle… Tanmateix, el Departament ja no sembla controlar l’educació.

El mantra de l’autonomia, l’arma del decret de plantilles, la delegació de tot el poder en nom de les direccions, ha fet que el Departament hagi abdicat de les seves responsabilitats. Aquesta situació excepcional ha posat de relleu que ja no existeix el sistema educatiu, sinó una mena de regne de taifes on cada escola interpreta (o inventa) les regles del joc a la seva manera. No necessàriament se les ha de responsabilitzar. En les diverses reunions (virtuals o no), l’administració no pren les regnes i deixa fer. I en aquest deixar fer s’estan registrant totes aquestes anomalies que no fan més que estendre el virus de la desintegració del sistema, de la competitivitat extrema, i finalment, de la segregació.

És per tot això que, en aquesta situació d’excepcionalitat, caldria suspendre els decrets d’autonomia, de perfils i provisió, i de direccions, que en aquesta situació posen molta pressió sobre el sistema i l’estan induint a errors greus. Per contra, en moments com aquests, el Departament hauria d’aplicar una de les habilitats que sempre ha reivindicat: el lideratge. El conseller i les direccions i subdireccions generals haurien de propiciar un retorn a la coherència i a la idea de sistema educatiu, fonamentat en gestionar la situació actual de manera raonable: això és, controlar que les activitats del tercer trimestre, així com la metodologia emprada o la relació amb les famílies, o les plataformes informàtiques, resultin coherents. Ajudar a tranquil·litzar tothom, en el sentit que el nou curs serveixi, no pas per compensar l’anormalitat de l’actual –cosa impossible, i més donada la situació de patiment d’aquesta època–, sinó per ajudar a superar psicològicament i anímicament els moments difícils experimentats aquestes setmanes. I sobretot, debatre sobre allò que és realment urgent, i que avui es veu més clarament que mai: les desigualtats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!