Espai de Dissidència

En el món de la sociolingüística catalana existeixen pocs integrats i un excés d’apocalíptics. Així, en aquest panorama desolador que vaticina la desaparició imminent del català, convé de tant en tant llençar alguna provocació, a veure si som capaços d’apartar el focus de l’aparença catastròfica local, i tractem de fer una mirada global per entendre que, aquells manuals redactats durant la dècada dels vuitanta tenien data de caducitat a còpia de categories del segle XX. Saber quin serà el futur del català requereix més habilitats de tarotista que fer massa cas d’estadístiques del CEO o dels rigorosos treballs de la Plataforma per la Llengua. Sempre trobarem fenòmens nous i no controlats que impedeixen preveure quina serà la situació d’aquí vint-i-cinc o cinquanta anys.

A veure, entre el club dels pessimistes, no hi manquen arguments: si bé hem assistit a un creixement de parlants absoluts (i un suau retrocés de relatius, a partir de l’enèsima onada migratòria), és cert que retrocedeix l’ús social, especialment en àmbits informals. També és cert que la immersió educativa ha estat una entelèquia (i qualsevol que hagués treballat en instituts de secundària als anys noranta, malgrat que no se’n parlés, n’era conscient). Es constata, també, certa manca d’atractiu entre les generacions joves (on la cultura popular es reparteix entre l’anglès i l’espanyol) i que molts alerten del perill de la llatinització, és a dir, del replegament del català a espais determinats, especialment els acadèmics.

Tanmateix, si estiguéssim assistint a una evolució negativa, pròpia de les llengües en fase de dissolució o retrocés (com va passar, per exemple, amb la llengua entre els nord-catalans), per què de l’agressivitat brutal, des dels espais del nacionalisme espanyol més recalcitrant? Si realment la llengua fos en una dinàmica de dissolució, de llengua B en una realitat disglòssica, valdria la pena agitar el vesper com ha anat fent Ciutadans i els seus mariatxis en els darrers anys? Ja sabem que l’odi anticatalà d’alguns actors polítics és vocacional i irracional, i no els calen exercicis de maquiavel·lisme per atacar la llengua i l’existència del país. Tanmateix, més enllà d’alguns personatges mítics com el Ieti, les amazones, o el nen d’Olot que no parla castellà (o que, en el pitjor dels casos, el parla tan malament com Jesulín de Ubrique), l’obsessió amb què es vol desplaçar el català de l’escola i de l’espai públic ha de respondre a alguna cosa més.

I ens hauríem de fixar en com alguns acadèmics tracten de justificar intel·lectualment la supressió del sistema d’immersió. Alguns estudis fonamentats en les proves PISA de 2015 com el presentat l’any passat per Convivència Cívica Catalana arribaven a la conclusió que, pel que fa a les competències matemàtiques, el nivell baix o molt baix dels adolescents castellanoparlants era el doble que els dels catalanoparlants (20,3 % respecte al 10,1% dels catalanoparlants). Una veritable llàstima que s’oblidessin que en el mateix informe, aquest 20,3% d’alumnes catalans castellanoparlants amb nivell baix o molt baix fos un resultat millor que en les monolingües comunitats de Castella-La Manxa (21%), Extremadura (27%), Múrcia (28%), Andalusia (30%) o Canàries (36%). A veure, qualsevol dels aproximadament 90.000 experts en educació que hi ha a Catalunya (és a dir, tots els mestres i professors en actiu) saben perfectament perquè hi ha aquestes diferències internes. I es diu classe social, una condició, malauradament heretada (sovint dels mateixos grups socials que van migrar de Castella-La Manxa, Extremadura, Múrcia o Andalusia, amb la seva “motxilla” cultural” i de la qual és difícil sortir. Un dels principals mecanismes per agafar l’ascensor social s’anomena sistema educatiu, i la immersió lingüística, sense assegurar-lo, facilita les coses. Les famílies immigrants que als anys setanta a Santa Coloma de Gramenet van exigir el català com a llengua vehicular eren prou intel·ligents per saber de què va la cosa. El coneixement del català, malgrat el catastrofisme dels sociolingüistes nostrats, continua essent un instrument útil que obre portes, especialment les de sortida del gueto identitari, i més enllà de potenciar oportunitats professionals, permet ampliar el capital social.

Per contra, a molts sociolingüistes els podria esclatar el cap si contemplem la paradoxa del castellà a Catalunya. Per entendre-ho millor, viatjarem sis mil quilòmetres a l’oest per entendre els paranys del monolingüisme en una situació de llengües en contacte. Qualsevol que s’hagi passat per Nova York s’haurà adonat de la gran presència de l’espanyol. Molta gent el parla pel carrer, i hi ha diversos mitjans en aquesta llengua (moltíssimes cadenes de televisió local amb versions dels programes d’Ana Rosa Quintana). De fet, és possible viure en castellà a la ciutat que mai no dorm. Bona part dels novaiorquesos no parlen anglès i una part important d’aquests són tercera i quarta generació, per exemple, de portorriquenys que van arribar a la ciutat a les dècades de 1940 i 1950, van fer les seves vides, van prosperar (o no), i fins i tot, durant la dècada de 1980 van tenir la seva pròpia xarxa d’escoles en castellà. Tanmateix, aquesta xarxa escolar va ser un error, perquè en el fons, i més en una societat tan atomitzada com la nord-americana, això implicava reduir les seves possibilitats d’ascens social. Perquè és cert que és possible viure (i prosperar) en castellà. Tanmateix, qui vol agafar l’ascensor social, i deixar enrere els graons més baixos dels nínxols laborals ha d’aprendre i viure en anglès. I l’anglès no només resulta útil per millorar les oportunitats estrictament materials, sinó per ampliar l’horitzó, el capital social, i escapar alhora de les relacions clientelars i opressives del propi gueto identitari. En altres paraules, per barrejar-se, ampliar els horitzons i prosperar.

Ja sé que no té massa sentit comparar el català amb l’anglès. Qui, independentment de la nostra primera llengua (en el meu cas, el castellà), parla habitualment català, sap perfectament que no n’hi ha prou, i que en un món global, les diferents llengües amplien horitzons i perspectives, i eviten l’autoreclusió. De fet, les llengües petites requereixen també el domini d’altres més grans. Ho saben els danesos i els holandesos que dominen l’anglès stàndard. I de fet, les noves generacions de catalanoparlants d’un món global han incrementat espectacularment el domini de l’anglès. La qual cosa (oh!, horror!) qüestiona bona part de la utilitat de l’espanyol.

Precisament la globalització genera estranyes conseqüències. El vot clientelar socialista a Catalunya es fornia d’una immigració rural espanyola que, gràcies al franquisme, va patir baixes taxes d’escolarització. L’obsessió de tot immigrant és que la seva descendència experimentés el progrés social que el sistema els va negar. Alguns, força, el van fer. L’accés a la universitat va permetre, per posar un exemple, una veritable integració al sistema. Tanmateix, per múltiples factors i circumstàncies, no tothom va fer així, i com en les comunitats de porto-riquenys de Nova York, alguns guetos van continuar reproduint-se. Dins algunes famílies, alguns van ultrapassar-ne les portes. Altres, per contra, hi van romandre. Entre alguns d’aquests, el fracàs de les expectatives incomplertes, va generar un ressentiment que el nacionalisme espanyol ha tractat d’explotar, en algun cas, amb èxit. Ha estat aquest el paper de Ciutadans, on unes elits de residents espanyols (compost per alts funcionaris desplaçats a Catalunya, professionals, executius) han conformat una organització política que ha fet servir els antics immigrants com a peons de la seva estratègia. Dirigir la frustració personal i col·lectiva contra el català, ha estat una estratègia perversa, malgrat que amb certa eficàcia, a la qual s’ha sumat irresponsablement el PSC. El nacionalisme, sobretot quan va en contra d’algú, sol ser una important eina de cohesió entre gent descohesionada.

I a tot això, com dèiem, s’hi suma la globalització. Entre persones que han vist defraudades les seves expectatives, va i arriba una nova onada immigratòria, com totes heterogènia, complexa i no sense contradiccions. I, arribats molts d’aquests infants dels cinc continents escolaritzats en català, alguns d’ells comencen a experimentar els seus primers èxits. 

Malgrat els sociolingüistes apocalíptics, el català també serveix, com ho fa l’anglès. Com a empresari, independentment dels sentiments nacionals, és obvi que entre contractar un monolingüe militant i altre que en domini dues o més, no hi ha color possible. Més enllà dels beneficis tangibles, parlar català implica una necessària flexibilitat mental i capacitat d’adaptació que, a priori, el fa més idoni per a qualsevol tasca. I és aquí on arriba Vox, on s’estableix una competició per veure a qui s’odia més: als catalans o als estrangers (i aquí els estrangers que parlen català ja resulta el súmmum de l’heretgia).

Efectivament, el castellà, una llengua potent i útil a nivell global, juga un paper en la disglòssia que pot ser alhora llengua A i llengua B. Per als catalanoparlants, el castellà ofereix oportunitats per llegir literatura acadèmica de primer ordre i per aficionar-se al reaggetón. Per als catalanoparlants, que parlen castellà de sèrie, aprendre noves llengües resulta més fàcil. Per als castellanoparlants, ignorar el català pot perpeturar-los en la seva zona de confort, encara que els dificulta sortir del gueto identitari. En bona mesura, el monolingüisme militant els estaria abocant al parany de la portoriquenyització.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!