Sento la canícula a l’espatlla
i l’esfondrament de les cames
sota un buit comparable a un cel
que no coneixerà els núvols de la tardor.
No n’espero res de la nit i els seus estels,
ni dels paisatges feréstecs de l’estiu
i no faig recompte de les hores de joia,
però em consola sentir que Déu té un pla
que em serà aproximadament revelat
quan el meu destí arribe a la fi terrenal.
Potser aleshores descansaré en pau
i la claror esdevingue la incerta marrada
que no hauré imaginat mai abans.
I a la fi tot serà un cercle perfecte i vaporós
que al cap de res es desdibuixarà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!