Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Arxiu de la categoria: Carnet

Creixement de la lectura

0
Publicat el 2 de gener de 2008

Els lectors creixen amb la lectura, diu Carmen Balcells en una de les respostes vitals i brillants a una entrevista de Rosa Mora (El País, especial "La Cataluña que viene. 25 años de la edición catalana", 7 d’octubre del 2007). […]

És en aquest mateix sentit que de vegades dic que el nostre mal –el de la societat literària, el del sistema educatiu– és que confiem poc en la lectura. I que no hi pot haver millor campanya de foment que predicar radicalment amb l’exemple.

Vull dir que potser el que caldria és menys recomanar llegir, menys prescriure lectures o amenaçar amb llibres, i més practicar la lectura, arreu. I amb més confiança: qui pugui deixar-se seduir serà seduït. I començarà a seduir llegint.

Publicat dins de Carnet | Deixa un comentari

Cultura catalana

0

Durant un sopar algú posa sobre la taula la qüestió bizantina: què és la cultura catalana? Però no com a pregunta conceptual i genèrica –tal com l’aborda, profitosament, el darrer llibre de la Gabancho, que alhora sap recórrer a bons exemples i evita l’abstracció–, sinó amb cert afany de delimitar amb precisió quines propostes es poden considerar culturalment catalanes i quines no i, per tant, han de ser excloses. […]

Trista discussió, absurda i suïcida: Picasso és cultura catalana? Es pot respondre rotundament a la pregunta? Més encara: val la pena fer-ho? No tinc cap dubte que hi ha una catalanitat de Picasso, malgrat el seu origen malagueny i malgrat la seva dimensió universal. Malgrat…

Ens hem deixat arrossegar a una discussió bizantina estèril i sense sortida. Què és, exactament, cultura catalana? Però, què és, exactament, qualsevol cultura? Què és, fins i tot, cultura?

Potser la millor rèplica, per començar, ha de ser en clau de boutade, o d’analogia… sexual. Vet-la aquí: la catalanitat no es defineix, es practica.

Publicat dins de Carnet | Deixa un comentari

Jornades i simposis

0

Assisteixo en poc temps a diverses ponències, en entorns diversos i variats. […]

I ara o després em pregunto què ho deu fer que sigui freqüent trobar-se –fins i tot entre professionals de la docència o la paraula dita– lectures literals d’uns papers exhaustivíssims i que, en canvi, més aviat raregi l’articulació d’un discurs oral, dens si cal, però amè i atractiu. Cal que un tema interessi fins a desbordar per no rendir-se davant intervencions que descuren el ritme, la dicció, la claredat expositiva, els recursos més intuïtius per capturar l’atenció de l’auditori.

Hi ha excepcions, és clar, i de tant en tant tens el plaer d’escoltar un bon orador. Però la conclusió pot ser una altra: aquí hi ha camp per córrer. Vull dir que qui sàpiga oferir –des de l’acadèmia més formal o des de la més informal– un bon ensinistrament als necessitats segur que farà un negoci rodó. I n’hi haurem de donar les gràcies.

Publicat dins de Carnet | Deixa un comentari

Tots junts

0

Assisteixo al comiat multitudinari, emotiu i contingut d’un home que se’l mereixia. El tanca un clàssic, "La vall del riu vermell". […]

S’enfila a l’estrada una dona, amb dificultats. No és la mateixa que ha dirigit la resta de cants. S’acosta al micro i diu, per tot preludi: "Aquesta la cantarem tots."

Penso que potser sí, però com s’ho farà per arrossegar-nos-hi? Tot i que som molts, durant la cerimònia la majoria hem callat, respectuosos, expectants, o potser només fatigats de tants comiats.

Entona el primer compàs de la cançó: "Trobarem a faltar el teu somriure…" I s’enfila d’una manera… es fa tan difícil de seguir… desafina en una mesura tal com si diguéssim, que sí, en efecte: la sala en ple s’afegeix al cant i hi dóna una homogeneïtat harmònica notable.

Deu ser aquest el truc, doncs, si vols fer cantar: obligar els assistents a tenir la necessitat d’ofegar amb el seu cant el teu cant. I, segur que sense adonar-se’n, ha posat el colofó més just a la vida del nostre home, que va saber posar la seva veu fràgil sempre al servei de la veu de tots.

Publicat dins de Carnet | Deixa un comentari

Bertrana

0

Celebrem els quaranta anys del Prudenci Bertrana, que tenen mèrit, i comparteixo taula amb alguns guanyadors, i de relleu, del premi. […]

Passa un fotògraf entre les taules, amunt i avall, retratant aquest o aquell, grups o
parelles. I ve que s’atura i demana als autors: "Vostès són els que
queden?" Com si fossin els últims exemplars d’una espècie en extinció…

La pregunta ha estat del tot ingènua, però un calfred ha recorregut la taula. Fins que algú reacciona: "No, home, són els que han vingut, que per sort en queden molts més…" Els altres no cal que els enterrem, encara. L’home fa les fotos i continua el seu passeig laboral, indiferent als comentaris. Els que queden, deia, com si fossin els últims supervivents d’un món que s’ensorra…

L’endemà, ara en un sopar literari, sabem que Roc Casagran s’emporta el Pin i Soler i es pot constatar, contra el pessimisme crònic, que nous autors insisteixen a expressar-se literàriament en aquesta llengua. Almenys això ho tenim.

Publicat dins de Carnet | Deixa un comentari

Grasmi

0

Després d’un acte públic prou lluït se m’adreça un home d’edat. […]

Em sotmet el seu diagnòstic de tot plegat, i l’horitzó és tan negre que, tot i compartir-ne bastants aspectes, em surt de dins -o m’hi empeny la responsabilitat institucional- un moderat optimisme esperançat. Ell no defalleix, i l’argumentació que descabdella davant meu, allí de peu dret, el du a reforçar-la amb criteris d’autoritat.

Cita Grasmi. Miro de no posar gaire sorpresa als ulls mentre deixo, expectant, que vagi dient. Sí, la cita és prou consistent i mostra que l’ha llegit, però cada vegada que en diu el nom em mossego la llengua.

Finalment afegeixo algun matís a les seves apreciacions, que és la manera més elegant que se m’acut d’escoltar-lo mostrant que sé de què parla, i renuncio a corregir-lo. Faria lleig, segur, que li fes notar, ara, que el seu Grasmi és Gramxi entre nosaltres, el vell Gramsci que feia tants de dies que no sentia anomenar.

Publicat dins de Carnet | Deixa un comentari

Unta’m la barba

0

Finalment puc sentir el recorregut que Enric Casasses i Orlando Guillén fan per la poesia catalana del segle XX, en el marc incomparable (sic) de la Pèrgola de Can Muntanya, sobre la Fundació Palau, amb Caldes d’Estrac i la mar i la lluna (sic) als peus. […]

Calmosos, amb veu contundent i dicció plena, van deixant caure la trentena de poemes que han triat de la tria de llibres que Orlando Guillén ha reescrit en llengua mexicana sota el títol Doce poetas catalanes del siglo XX con tres añadiduras y un apéndice de varia intención, dues mil pàgines que tot indica que no trigaran gaire més que uns mesos a veure la llum editats en un gros volum.

Acompanyats d’uns breus apunts musicals de cello, flauta i algunes percussions (sic: són només apunts i també són breus), saben atraure l’atenció de l’audiència durant una hora i mitja. Hi ajuda, segur, la voracitat escènica de l’Enric, el mestratge i la mestria de tots dos rapsodes, l’entitat dels quinze poetes protagonistes, els lleus apunts introductoris i alguna picada d’ullet.

I, sobretot, el fet que gairebé tots els poemes siguin llegits dues vegades. El pretext d’aquesta redundància, tan poc freqüent, és que l’espectacle presenta els poemes en la traducció que durant els darrers trenta anys n’ha anat fent Orlando Guillén. I el cas és que sentits primer una vegada i reescoltats de seguida deixen molt més senyal. I no crec equivocar-me gaire si aventuro que això seria així ni que només fossin llegits en català. Provem-ho?

Publicat dins de Carnet | Deixa un comentari

Individus i col·lectius

0

Fa uns dies ?llavors que es va presentar el programa d’activitats per a la pròxima Fira de Frankfurt i hi va haver qui volia fer-hi mullader?, em van demanar si era cert el que es deia, que les relacions entre els escriptors catalans en llengua catalana i els d’expressió castellana passen les hores més baixes. […]
Em va sortir de dins: quines relacions?, vaig contestar. I ara penso que potser val la pena aclarir una mica què vaig voler dir. Ho apunto de pressa en tres matisos.

Primer. No es pot preguntar per les relacions entre catalans i castellans com si es tractés de dos grups definits, recognoscibles i reconeguts, perquè no existeixen com a tals grups: cadascun no té en comú res més que la llengua principal d’expressió literària. Fet aquest matís, doncs, el que diria és que la pregunta inicial no es pot contestar perquè no té sentit.

Segon. Els escriptors d’expressió castellana comparteixen uns determinats circuits ?editorials, mediàtics, etc.? que faciliten que entre ells hi hagi un cert tracte, una coincidència en alguns espais i en el temps si voleu. Tradicionalment aquests circuits i els corresponents dels escriptors catalans viuen força isolats, de manera que el desconeixemenet i fins i tot la ignorància entre uns i altres és més que habitual. En aquest sentit, tornant a la pregunta, aquelles relacions no poden passar hores gaire baixes, d’entrada, perquè abans no n’han passat pas d’altes.

Tercer. Hi pot haver, i hi ha, relacions personals entre escriptors al marge de la llengua d’expressió i al marge de tota altra consideració. Són relacions d’amistat, d’interès o ben casuals, exactament com en qualsevol altre grup humà. Ignoro si, en aquest moment, hi ha tensions entre escriptors amics, coneguts o saludats per causa de Frankfurt. Suposo que alguna en trobaríem, com en trobaríem pel fet que el Barça hagi perdut la Lliga o perquè algú ha seduït el nòvio o la nòvia d’un altre. Però en cap cas, a banda dels matisos anteriors, no es deu poder generalitzar.

Ara, si resultava que la generalització tenia fonament, aleshores sí que estaríem definitivament malalts…

Publicat dins de Carnet | Deixa un comentari

Final, o principi, del compte enrere

0
Publicat el 14 de juny de 2007

Finalment s’ha fet públic el programa ?que no la llista d’autors, com gairebé tothom s’obstina a reiterar? de la cultura catalana com a convidada d’honor a la Fira de Frankfurt d’enguany. […]

Trist paper el de la premsa, i no només el de la premsa enemiga: em sembla que ningú s’està de titular a partir de l’absència d’escriptors d’expressió espanyola que són catalans o viuen a Catalunya. Com si aquest fos el fet rellevant, i no només una altra polemiqueta interessada i malvolent dels qui s’entesten a convertir les oportunitats singulars en grans problemes.

Ningú, llevat de Vilaweb, si no m’equivoco els únics que posen tot l’accent en el que és veritablement notícia: el canvi de parer del director de la Fira, que finalment sembla haver entès què és això de la cultura i la literatura dels països de parla catalana. Aviam si el corresponsal madrileny del Frankfurter Allgemeine en segueix l’exemple…

Publicat dins de Carnet | Deixa un comentari

On són els meus?

0
Publicat el 3 de maig de 2007

En acabar una presentació, se m’adreça un home gran, molt gran. […]

"Vostè és d’aquí, oi? Li volia donar les gràcies per haver-me invitat", diu. I jo que no es mereixen, que gràcies a ell per haver vingut. I continua: "Sap què passa, pensava que trobaria algú dels meus. Però no conec a ningú. M’ha sorprès, però no hi ha ningú que conegui, ningú del meu món."

Parlant, deixa anar el seu nom. Me’l miro i sí, el reconec. És una celebritat però en aquesta presentació ha passat desapercebut. I s’ha sentit sol. Dites per un home tan gran, les seves paraules ratllaven l’angoixa. I sabia greu, per bé que la situació tenia alguna cosa d’inevitable, veure ara així desconcertat un home que fa només uns mesos va ser objecte de múltiples honors. Els honors no poden ser permanents i la solitud, inevitable, abans o després ve i atenalla.

Si no som dels primers a marxar, hi haurà un dia que ens preguntarem, segur, on són els nostres. Si es dóna el cas, sabrem agrair, vells i sols, la sort d’haver viscut tant?

Publicat dins de Carnet | Deixa un comentari

Met Miravitlles i el forat de quaranta anys

0
Publicat el 29 d'abril de 2007

Em cau a les mans, arran d’un acte en què he de participar, el llibre La revolució del bon gust, un bon llibre, que ha publicat Viena amb l’Arxiu Nacional i l’Ajuntament de Figueres, sobre el Comissariat de Propaganda que Jaume Miravitlles va organitzar per encàrrec de la Generalitat durant la guerra civil. […]
Jaume, dit Met, Miravitlles va tornar de l’exili l’any que jo vaig néixer amb tot un passat al darrere. I tanmateix jo en tinc una altra imatge: l’associo al títol d’un llibre, Gent que he conegut, amb el qual recordo que va obtenir a finals dels setanta el premi Pla, i veig el seu nom, aquells anys de la tímida recuperació de la normalitat institucional, signant articles publicats aquí o allà.

Com tantes altres, la d’en Miravitlles era una icona difícil d’ubicar en aquells anys d’adolescència i de transició, perquè remetia a un passat opac, inexistent, del qual la meva generació no podia tenir memòria. Llibres com aquest ens poden ajudar a construir-la, a recuperar molt d’allò que ?ara, ja panxacontents i amb trenta anys de normalitat aparent, de tant en tant ens convindria recordar-ho? ens va ser, ens ha estat segrestat.

Hi tenim el dret, o potser l’obligació. Si voleu, com a homenatge a aquells que, ni que perdessin, van lluitar perquè poguéssim viure amb plenitud. Com a homenatge, per exemple, a en Miravitlles, ara que ha fet cent anys que va néixer.

[A la imatge, un dels cartells editats pel Comissariat de Propaganda, en una de les llengües d’ús que li eren habituals, l’esperanto.]

Publicat dins de Carnet | Deixa un comentari

Bellpuig

0
Publicat el 2 d'abril de 2007

El Rodasons de dissabte va emetre, entre d’altres directes, una versió de la pobra història del bon Pere Gallerí, o potser era aquella altra, la de la gata i el belitre. […]

Tant se val. El cas és que em vaig adonar que feia molt que no sentia, ni cantava, la cançó. L’última vegada devia ser en la versió del Súper3, per bé que em sembla que jo la vaig aprendre recuperada per Xesco Boix o els Ara va de bo.

El mateix dissabte al vespre la gent de Bellpuig va mostrar una vegada més ?i en porten 23? com de les ganes, tan escampades, de tenir el seu premi en pot sortir una bona aportació al país: els premis Valeri Serra i Boldú reconeixen, d’una banda, treballs escolars i, de l’altra, assaigs que estudien aspectes de la cultura popular. I d’aspecte en aspecte ja van fent col·lecció.

Fa tres i quatre dècades, grups com Ara va de bo van fer una feina vital per a la transmissió viva de cançons i rondalles. Com havia estat essencial, ara fa un segle mal comptat, la tasca de folkloristes d’afició, de vocació i, finalment, de professió com el Capmany, l’Amades o el mateix Serra i Boldú.

Al tombant del XIX al XX es va fer feina d’aplega i catalogació;
després, hem sabut trobar instruments, de vegades més efectius d’altres
massa minoritaris, perquè el llegat no es perdés. Però avui, enllà del Súper3 ?i encara, que em sembla que amb la jubilació del Tomàtic això es va perdre?, ¿quin camí de transmissió viva té la cultura popular, avui que amb prou feines cantem cançons i expliquem rondalles als nostres fills, si no és quan són petits petits?

Ara que s’acosten a la vint-i-cinquena edició dels premis, a la gent de Bellpuig se’ls gira feina, si creuen en el que fan. No haurien d’evitar fer-se, i fer-nos, preguntes com aquesta. I estic segur que no les evitaran. Perquè hi creuen.

Publicat dins de Carnet | Deixa un comentari

Fires de llibres

0

Demà farà una setmana que arribava a Leipzig per participar en les activitats organitzades per l’Institut Ramon Llull en ocasió de la seva Fira del Llibre. […]

El primer impacte, venint d’una país que ja no té hivern, va ser aterrar sobre el tel de neu que encara queia i entrar en una ciutat amb un pam de neu. L’altre xoc, veure les dimensions de la Fira i l’afluència de gent i gent que hi badava, hi aplegava tota mena de paperassa, hi alimentava les desenes d’actes simultanis que es proposaven a cada pavelló. Gens comparable al que solem veure en els nostres salons i líbers i fires i setmanes, ben intencionades i modestes i, massa sovint, de concurrència un pèl forçada.

Publicat dins de Carnet | Deixa un comentari

Bladé i Benissanet

0
Publicat el 3 de març de 2007

Ahir divendres, el mateix dia que hi va néixer fa cent anys, es va inaugurar el Centre Cultural Artur Bladé i Desumvila de Benissanet, amb l’exposició "Artur Bladé i Desumvila: escriptor de l’Ebre català, cronista de l’exili". […]

L’acte és un èxit. El centre és ple, amb gent dreta: una setantena de persones en una població d’un miler. L’exposició paga la pena, per la seva humilitat i la seva eficàcia: una vintena de plafons fàcilment transportables presenten un resum biogràfic de Bladé, ben il·lustrat amb fotografies, a través de textos escollidíssims del mateix autor pel seu fidel Xavier Garcia. La paraula neta de l’autor de l’Ebre dóna tot el protagonisme al paisatge, a la història, als homes, entre els quals, com un més, ell mateix i la peripècia dramàtica de l’exili.

Vet aquí una commemoració modèlica, sense faramalla, que aconseguirà segur, ja ho està aconseguint, estendre de mica en mica el coneixement de Bladé per les terres de l’Ebre i pel país, de la manera més adequada: oferint-ne una bona tria de textos, capaços de seduir els lectors d’ara mateix i de fer-ne de nous.

El mèrit, a més de la perseverança d’Artur Bladé i Font, és de l’Associació Cultural Artur Bladé i Desumvila, liderada per una colla de joves de Benissanet que, allunyats ja dels ressentiments de la gran desfeta, van descobrir temps enrere l’autor a través dels seus textos, a l’escola, de la mà d’uns mestres entusiastes. I l’han continuat llegint, fins a fer-se’l del tot seu. Ells mereixen, també, l’homenatge.

Publicat dins de Carnet | Deixa un comentari

Premonició insòlita

0

La inauguració diumenge de l’exposició "Picasso insòlit. Homenatge de Palau i Fabre", a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, serveix de pretext per engegar oficialment la celebració, el proper mes d’abril, dels noranta anys del nostre darrer Alquimista. […]

I la sorpresa, una de les nombroses que esperen el visitant atent, és descobrir, entre la cinquantena de peces ara exposades, una còpia en paper dedicada per Picasso a Palau del dibuix "La família" datat del 1905, amb un home vell al centre, vestit mig d’arlequí, que resulta sospitosament familiar.

La barba blanca, el nas, aquells ulls ara ja acalats… Sembla la imatge viva de Palau en la vellesa, pintada ara fa cent anys!

Publicat dins de Carnet | Deixa un comentari