Individus i col·lectius
Fa uns dies ?llavors que es va presentar el programa d’activitats per a la pròxima Fira de Frankfurt i hi va haver qui volia fer-hi mullader?, em van demanar si era cert el que es deia, que les relacions entre els escriptors catalans en llengua catalana i els d’expressió castellana passen les hores més baixes. […]
Em va sortir de dins: quines relacions?, vaig contestar. I ara penso que potser val la pena aclarir una mica què vaig voler dir. Ho apunto de pressa en tres matisos.
Primer. No es pot preguntar per les relacions entre catalans i castellans com si es tractés de dos grups definits, recognoscibles i reconeguts, perquè no existeixen com a tals grups: cadascun no té en comú res més que la llengua principal d’expressió literària. Fet aquest matís, doncs, el que diria és que la pregunta inicial no es pot contestar perquè no té sentit.
Segon. Els escriptors d’expressió castellana comparteixen uns determinats circuits ?editorials, mediàtics, etc.? que faciliten que entre ells hi hagi un cert tracte, una coincidència en alguns espais i en el temps si voleu. Tradicionalment aquests circuits i els corresponents dels escriptors catalans viuen força isolats, de manera que el desconeixemenet i fins i tot la ignorància entre uns i altres és més que habitual. En aquest sentit, tornant a la pregunta, aquelles relacions no poden passar hores gaire baixes, d’entrada, perquè abans no n’han passat pas d’altes.
Tercer. Hi pot haver, i hi ha, relacions personals entre escriptors al marge de la llengua d’expressió i al marge de tota altra consideració. Són relacions d’amistat, d’interès o ben casuals, exactament com en qualsevol altre grup humà. Ignoro si, en aquest moment, hi ha tensions entre escriptors amics, coneguts o saludats per causa de Frankfurt. Suposo que alguna en trobaríem, com en trobaríem pel fet que el Barça hagi perdut la Lliga o perquè algú ha seduït el nòvio o la nòvia d’un altre. Però en cap cas, a banda dels matisos anteriors, no es deu poder generalitzar.
Ara, si resultava que la generalització tenia fonament, aleshores sí que estaríem definitivament malalts…