Grasmi
Després d’un acte públic prou lluït se m’adreça un home d’edat. […]
Em sotmet el seu diagnòstic de tot plegat, i l’horitzó és tan negre que, tot i compartir-ne bastants aspectes, em surt de dins -o m’hi empeny la responsabilitat institucional- un moderat optimisme esperançat. Ell no defalleix, i l’argumentació que descabdella davant meu, allí de peu dret, el du a reforçar-la amb criteris d’autoritat.
Cita Grasmi. Miro de no posar gaire sorpresa als ulls mentre deixo, expectant, que vagi dient. Sí, la cita és prou consistent i mostra que l’ha llegit, però cada vegada que en diu el nom em mossego la llengua.
Finalment afegeixo algun matís a les seves apreciacions, que és la manera més elegant que se m’acut d’escoltar-lo mostrant que sé de què parla, i renuncio a corregir-lo. Faria lleig, segur, que li fes notar, ara, que el seu Grasmi és Gramxi entre nosaltres, el vell Gramsci que feia tants de dies que no sentia anomenar.