On són els meus?
En acabar una presentació, se m’adreça un home gran, molt gran. […]
"Vostè és d’aquí, oi? Li volia donar les gràcies per haver-me invitat", diu. I jo que no es mereixen, que gràcies a ell per haver vingut. I continua: "Sap què passa, pensava que trobaria algú dels meus. Però no conec a ningú. M’ha sorprès, però no hi ha ningú que conegui, ningú del meu món."
Parlant, deixa anar el seu nom. Me’l miro i sí, el reconec. És una celebritat però en aquesta presentació ha passat desapercebut. I s’ha sentit sol. Dites per un home tan gran, les seves paraules ratllaven l’angoixa. I sabia greu, per bé que la situació tenia alguna cosa d’inevitable, veure ara així desconcertat un home que fa només uns mesos va ser objecte de múltiples honors. Els honors no poden ser permanents i la solitud, inevitable, abans o després ve i atenalla.
Si no som dels primers a marxar, hi haurà un dia que ens preguntarem, segur, on són els nostres. Si es dóna el cas, sabrem agrair, vells i sols, la sort d’haver viscut tant?