Bellpuig
El Rodasons de dissabte va emetre, entre d’altres directes, una versió de la pobra història del bon Pere Gallerí, o potser era aquella altra, la de la gata i el belitre. […]
Tant se val. El cas és que em vaig adonar que feia molt que no sentia, ni cantava, la cançó. L’última vegada devia ser en la versió del Súper3, per bé que em sembla que jo la vaig aprendre recuperada per Xesco Boix o els Ara va de bo.
El mateix dissabte al vespre la gent de Bellpuig va mostrar una vegada més ?i en porten 23? com de les ganes, tan escampades, de tenir el seu premi en pot sortir una bona aportació al país: els premis Valeri Serra i Boldú reconeixen, d’una banda, treballs escolars i, de l’altra, assaigs que estudien aspectes de la cultura popular. I d’aspecte en aspecte ja van fent col·lecció.
Fa tres i quatre dècades, grups com Ara va de bo van fer una feina vital per a la transmissió viva de cançons i rondalles. Com havia estat essencial, ara fa un segle mal comptat, la tasca de folkloristes d’afició, de vocació i, finalment, de professió com el Capmany, l’Amades o el mateix Serra i Boldú.
Al tombant del XIX al XX es va fer feina d’aplega i catalogació;
després, hem sabut trobar instruments, de vegades més efectius d’altres
massa minoritaris, perquè el llegat no es perdés. Però avui, enllà del Súper3 ?i encara, que em sembla que amb la jubilació del Tomàtic això es va perdre?, ¿quin camí de transmissió viva té la cultura popular, avui que amb prou feines cantem cançons i expliquem rondalles als nostres fills, si no és quan són petits petits?
Ara que s’acosten a la vint-i-cinquena edició dels premis, a la gent de Bellpuig se’ls gira feina, si creuen en el que fan. No haurien d’evitar fer-se, i fer-nos, preguntes com aquesta. I estic segur que no les evitaran. Perquè hi creuen.