Oi?

Aviat arribarem al cap del carrer. Després d’haver hagut de sentir tantes fal·làcies jurídiques sobre el nostre desig de decidir, després de les muntanyes de discursos de polítics del país carregats de trampes –i no pas poques d’aquelles que se’n diu de solitari–, ha hagut de ser la incomparable Alicia Sánchez-Camacho, una veritable artista de la fal·làcia i de la trampa, qui ens ho recordés.

I ho recordava amb la contundència temerària que la sol caracteritzar en una entrevista apareguda el darrer diumenge d’octubre al diari Ara: «Catalunya no és ni ha estat mai una nació», deia. I pretenia argumentar la seva proposició amb suposades raons històriques –sorprenentment tramposes si ens pogués sorprendre res del que diu– i apel·lant –fal·laciosament, no caldria sinó– a la sagrada Constitució. Però és que aquesta és la qüestió…

Si no ho recordo malament, els anys de la transició es cridava allò de «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia» i també, o de seguida després, allò altre de «Som una nació». Eren crits transversals, gairebé unànimes, o simplement unànimes entre demòcrates, capitalitzats sense excepció per les forces polítiques i els moviments socials de tradició antifranquista. I anteriors a la sacralitzada Constitució. Que es va redactar, en bona part, per mirar de canalitzar aquella pulsió col·lectiva. Canalitzar-la per contenir-la i evitar que tot plegat descarrilés. Per bé que per a alguns contenir-la volia dir llavors, ara és inqüestionablement clar, mirar de dissoldre-la per sempre més…

Com és sabut, d’aquí surt el joc de malabarisme terminològic que porta a fer de l’adjectiu nacionalitat un nou substantiu per designar una mena de realitat amfíbia a mig camí entre les regions i la suposada nació única i indivisible. La intenció devia ser bona, concedim-ho, però el resultat no. Perquè aleshores, com ara, érem una nació. Digués el que digués llavors, i digui el que digui ara en les seves interpretacions successivament restrictives, la considerada llei immutable dels espanyols postconstitucionals. Som una nació. Ens en sentim. I això, com s’ha demostrat posem-hi –ni que sigui només per molestar– en aviat farà tres-cents anys d’història, no hi ha hagut llei ni repressió que ho hagi pogut canviar.

I és perquè avui encara ens en sentim i, per tant, en som, que reclamem el dret a decidir i ens hem decidit a exercir-lo. I contra aquest desig col·lectiu, contra aquesta proposta constructiva, no hi ha constrenyiments jurídics que valguin ni prohibició política legítima. Són uns quants els partits i els líders polítics que ho han entès: cal reconèixer-ho i aplaudir-ne el coratge. De la mateixa manera que sorprèn que altres partits i alguns altres líders s’entestin a sortir amb ciris trencats juridicistes, carregats una vegada més de fal·làcies i de trampes polítiques.

No els citarem a tots. Només l’ínclit Pere Navarro, que si ha de ser del tot conseqüent amb les fal·làcies del seu discurs –i no n’hem de dubtar: segur que benintencionadíssim– aviat dirà, com ho diu sense immutar-se Alicia Sánchez-Camacho, que no és veritat que siguem una nació. Potser alguns se’l creuran. D’altres, no. Perquè això seria com admetre que Catalunya viu condemnada a ser només una província. D’ultramar, segur que hi afegirà algú amb ganes de sorna.

I, per aquelles coses, em va tocar fer-hi de mestre de cerimònies. Aquest vídeo fa un resum de tot plegat:

Sota el lema “Intel·lectuals i política, una cultura d’Estat”, la sala Prat de la Riba va acollir una taula rodona amb ponències de Jordi Casassas, Mercè Vidal, Jordi Serra i Norbert Bilbeny, sota la moderació de Marta Montmany. S’hi van dir moltes coses. Jordi Casassas, per exemple, va descriure el noucentisme com un component constitutiu de la nostra cultura contemporània. I Bilbeny va acabar citant unes paraules de Folch, no gaire reconfortants: “Resta per escriure el manual de l’art de fer museus en un país on interessen poc”.

Abans, m’havia tocat obrir l’acte al costat del president de l’Institut, Joandomènec Ros. Hi vaig recordar el context d’aquella taula: enguany es commemoren els 50 anys de la mort de Joaquim Folch i Torres, historiador, crític d’art i museòleg, i per aquest motiu la Fundació Folch i Torres ha endegat un ampli programa d’activitats, sota la coordinació i l’entusiasme de Mercè Vidal i Marta Montmany, i amb la col·laboració de les principals institucions amb què Folch va treballar. Vaig agrair la complicitat de l’IEC, que en acollir l’acte es feia també seu, que ho és, el nom de Joaquim Folch i Torres.

No sé si el tema de la jornada podia semblar sorprenent, però em sembla que no ho és si es valora l’aportació de Joaquim Folch, i encara més la dels cinc germans Folch i Torres: Manuel, advocat i escriptor, va ser dotze anys director de la trevista Cu-cut! Lluís, crític d’art i pedagog, va impulsar la Junta de Protecció de la Infància (dedicada a la rehabilitació de menors delinqüents) i va fundar l’Institut Torremar a Vilassar de Dalt per a deficients mentals. Del pes específic d’en Josep M., novel·lista, narrador, autor teatral, encara en deuen donar idea uns pocs noms: la Biblioteca Gentil, el Patufet, en Massagran, els Pastorets. Ignasi, escriptor i periodista va fundar l’Associació d’Amics de la Música, va ser redactor de la Revista Musical Catalana i director de D’Ací d’Allà. Joaquim, escriptor, pintor, museòleg, historiador i crític d’art, va ser director general dels Museus d’Art de Barcelona en el període turbulent de 1920-1939.

En resum, els Folch i Torres van ser una família –i després una nissaga– d'”intel·lectuals”, en bona mesura fets ells mateixos, compromesos amb el seu temps i amb el país. La Fundació va ser creada per recordar-los i estudiar-los, amb la convicció que té sentit, avui, encara i especialment avui, un segle després, mantenir-ne viu l’exemple.

La veritat és que desconcerta i cansa una mica aquesta reivindicació en un cert sentit altiva del concepte de federalisme que sentim dia sí dia també, i com més va amb més freqüència, de boca de dirigents dels partits socialistes, una mica el d’allà, sobretot el d’aquí. I cansa i desconcerta i dic que és altiva perquè l’empren com si se’n pogués donar per descomptat el sentit, és a dir, el significat que té i el que ells li donen.

I crec que si una cosa no es pot fer és justament aquesta, donar per descomptat què és i com es vol entendre el federalisme. Entre altres coses perquè, si fessin l’esforç de preguntar-s’ho i explicar-lo, i tinguessin l’honestedat de respectar-ne el sentit en comptes de buidar-lo de significat per fer tombarelles nominalistes, i així i tot encara el defensessin, es trobarien amb la sorpresa que no estan sols, i que som una immensa majoria els independentistes que abracem el concepte i la seva aplicació amb entusiasme i convicció. M’explico.

Jo sóc català. I aspiro que el meu país pugui decidir lliurement, i des de la majoria d’edat política, el seu futur. Entenc que aquest reconeixement de la pròpia sobirania (que no deixa de ser la conseqüència lògica, històrica i inevitable del clam que ha encapçalat tantes vegades i des de fa tantes dècades i sense gaires discussions, que jo recordi, les reivindicacions catalanistes, des de les més suaus fins a les més radicals, a saber: som una nació), el reconeixement si més no de la possibilitat d’exercir la sobirania, queda fora de discussió per a qualsevol demòcrata desacomplexat. I per a qualsevol federalista que hagi consultat el diccionari. I confio que participant d’aquest exercici, el del dret d’autodeterminació, una majoria folgada dels meus conciutadans apostaran, com jo mateix, per la independència del nostre país. Que vol dir tenir la valentia de jugar amb cartes pròpies en el taulell de les interdependències d’avui.

Jo sóc català, deia. Català de Catalunya. I em sento a casa també quan sóc en un país germà com ho són el País Valencià o les Illes. És a dir, sento com una realitat viscuda, d’una manera natural i ben poc problemàtica, la unitat dels països catalans. I és quan ho constato que la meva ànima alça la veu i diu sí, sóc federalista. Perquè espero que un dia els ciutadans del País Valencià i de les Illes, els ciutadans de totes les terres que compartim història, llengua, cultura i sentiments de pertinença, un dia ells també, com ben aviat nosaltres, podran decidir sobre el seu futur. I aspiro que també ells vulguin ser independents.

I que ho siguin efectivament perquè, acte seguit, en un exercici inqüestionable de sobirania, tots els ciutadans dels països catalans puguem decidir i decidim federar-nos lliurement en els Països Catalans. Doncs, sí, sóc federalista. O no és això, el federalisme?

Ara que comença un nou curs escolar, m’ha vingut al cap una pregunta que feia fa uns mesos Pere Martí Bertran, quan preparava una reflexió sobre la importància de les anomenades «biblioteques personals» per a la revista Faristol del Consell Català del Llibre per a Infants i Joves. Anomenem així aquella selecció particular de llibres que cada criatura va construint per a ell mateix, físicament, durant els anys de formació lectora. Un hàbit que el discurs pretesament igualitarista per la gratuïtat dels llibres de text, o la seva eradicació tout court –aquesta era la posició bèstia d’un metge que volia combatre el pes inhumà de les motxilles dels escolars–, ja ha aconseguit convertir en marginal. Per bé que no ens hi hauríem de resignar.

L’experiència del lector no és abstracta sinó del tot concreta, materialment concreta. Tots els que ens reconeixem lectors podem explicar anècdotes relacionades amb el naixement d’aquesta vocació, passió o malaltia, que gairebé sempre estan relacionades amb objectes-llibre concrets. Llibres que ens van regalar, que vam heretar, que vam trobar poc o molt atzarosament, que ens van deixar i mai més no hem trobat, o que ens van deixar i mai no vam tornar, i això potser encara ens pesa a la consciència…

Què indica això? Que els lectors tenim una biografia lectora en què la mesura temporal són els llibres de què ens hem apropiat a través de la lectura. I també, d’una manera molt singular, els exemplars dels llibres que hem anat incorporant al nostre bagatge d’objectes personals. Això ha estat especialment important quan érem infants. Per una raó en què estic segur que tots els lectors coincidirem: perquè ens hem fet no només llegint –de vegades molt, de vegades a pertot, de vegades qualsevol text–, sinó també i d’una manera molt significativa rellegint. Jo –com tu, com ell– puc parlar d’una manera del tot íntima dels llibres que vaig llegir quatre, vuit, vint vegades, quan era criatura, quan era adolescent, i de com trobava plaer a retornar sobre un text que ja coneixia, meravellant-me que encara em captivés tornar-lo a resseguir paraula per paraula.

Crec que això explica la importància que té per al lector en formació posar les bases d’una biblioteca personal. Aquesta biblioteca no pot ser només virtual o feta de referències de llibres que quan els vulgui retrobar haurà de localitzar en una biblioteca o llibreria, si els hi troba. La biblioteca personal ha de ser física, material, feta de llibres, i d’edicions concretes d’aquells llibres, amb els seus subratllats i rebrecs, que incorporen valor sentimental a l’experiència de la lectura.

Una de les qüestions sobre què encara hem de començar a pensar és en com modificarà la manera de fer-se i de ser del lector la progressiva, inevitable, substitució general del llibre en paper pel llibre electrònic. Però si l’escola continua ajudant a no posar en valor el llibre en comptes de motivar els joves a descobrir-se lectors, potser ja no caldrà que hi perdem el temps.

(La foto, de Jordi Play, inèdita, recull un moment de la conversa a l’estudi del Màrius.) […]

Però el mèrit no és meu, sinó de la Fundació Amics Joan Petit Nens amb Càncer, nascuda a Blanes, que, després d’una pila d’edicions de la festa de Sant Joan que aplega grans i petits per sentir-ne explicar, ara impulsa un premi de contes infantils. I amb aquest pretext a Anna Parés i a mi ens han convidat a integrar-nos al jurat dels Recvll. Cosa que fem amb il·lusió.

Voldria recordar un dels moments de comunió que es van produir en el transcurs del magne Concert per la Llibertat del passat 29 de juny. Això va ser durant una de les pauses entre actuacions, quan les pantalles disposades per tot el Camp Nou retransmetien adhesions de personalitats ja fos internacionals o no presents en persona en l’acte, i s’hi va donar pas a Carles Flavià.

Amb el posat més seriós que, com a bon humorista que és, sap fer, Flavià va afirmar que és segur i no hi ha cap mena de dubte que Espanya està a favor del dret a decidir. Pausa. El dret a decidir… dels ciutadans de Gibraltar.

La reacció, almenys entre els que hi paràvem atenció, va ser esclatar en una sonora riallada. I és que l’analogia està molt ben trobada, i té força. Potser més i tot que no es pensa el seu autor. Segur que molts, com jo mateix, vam pensar de seguida que l’argument que contenia era incontestable. I que el podríem engaltar entre cap i coll de tots els unionistes per desarmar-los de raons.

Però així que ho intentes o hi penses una mica t’adones que no, que no és aquesta la seva força. Perquè, no ens enganyem: Espanya no acceptarà mai de sotmetre l’elecció de la ciutadania a referèndum, ni tan sols en el cas dels gibraltarencs. Simplement, ras i curt, perquè des de la perspectiva d’un espanyol Gibraltar és Espanya. I això cau fora de tota discussió.

Diria que massa sovint ens encega la nostra passió cartesiana i raonadora, la convicció que la política és diàleg i pacte, i la certesa que la raó històrica és al nostre costat i que al capdavall, com la veritat mateixa, no s’imposarà per la força sinó pel seu propi pes. Ens enceguen, doncs, fins al punt d’oblidar que la qüestió clau, el veritable xoc de legitimitats, és l’oposició entre la raó democràtica i les essències patriòtiques.

A nosaltres no ens fa por la democràcia, sobretot perquè entenem que res no pot estar per damunt de la lliure voluntat dels ciutadans. Per a Espanya i els espanyols –i ja em perdonaran la generalització si finalment n’hi ha algun d’extraviat–, res no està ni pot estar per damunt de la seva realitat essencial. I per això, davant l’analogia de Flavià, com davant la nostra reivindicació del dret a decidir, només poden mostrar perplexitat i repetir, com un mantra etern, que Gibraltar és Espanya, que Catalunya és Espanya, que Espanya és Espanya. Vet-ho aquí.

I vet aquí com, potser sense saber-ho, amb la seva analogia Flavià va mostrar de la manera més succinta l’arrel del problema. I la seva insolubilitat. Carreguem-nos de raons davant el món, doncs, d’acord. Però preparem-nos per fer sols i valents el pas definitiu. Que no és altre que gosar dir, i provocar-ne les conseqüències, que no som espanyols. Perquè no en volem ser. Per incomprensible que això resulti als que se’n senten.

Una bona taula parada fa venir gana. Recordo que una de les sorpreses més esperades pels convidats a la celebració dels premis literaris de Mollerussa era la taula del restaurant on es celebrava el sopar posterior a la concessió dels guardons. Vaig tenir el privilegi de comprovar-ho any rere any les set vegades que vaig ser membre del jurat del premi Rovelló d’assaig de literatura infantil i juvenil, des de la seva creació el 2002 fins al 2007.

Després d’una gala oberta a la sala d’actes del centre cultural, en què els jurats valoraven els treballs presentats a la convocatòria i els premiats mussitaven paraules d’agraïment, una veritable celebració col·lectiva amb il·lustracions sonores a càrrec d’alumnes de l’escola de música i el discurs final, esperadíssim, de Josep Vallverdú, padrí literari de la festa, després de tot això, la comitiva d’organitzadors i autoritats, jurats i guardonats, fèiem el gest de sortir de Mollerussa camí de Bellpuig fins que trobàvem, de seguida a mà esquerra, el complex del Big Ben.

Allí, en un dels menjadors, ens esperava una taula parada expressament per a l’ocasió i, gairebé sempre, un menú de cuina d’autor que posava el seu cuiner a l’alçada dels de més renom del país. Quan dic que la taula estava expressament parada per a l’ocasió vull dir exactament això, i hi he de posar l’accent: entre el bé de déu de plats i platets i coberts, de gots i copes, enmig de tot el que compon una taula correctament parada, destacaven amb veu pròpia diversos elements decoratius que construïen una composició al·lusiva a la lectura i el fet literari, ja fos a base de formes i colors, muntada sobre pedres o evocada a partir de motius florals. I hi va haver un any, potser l’últim que hi vaig assistir, que el que componia aquell excepcional poema objectual era una corrua de llibres vells, amb les tapes gastades per l’ús i amb la capacitat de suggestió que té la memòria feta cosa… I semblaven escollits en funció dels comensals!

Després del 2007 no he tingut ocasió de tornar a Mollerussa ni d’entaular-me altra vegada al Big Ben. Però no puc evitar d’associar la biblioteca Jaume Vila de Mollerussa amb els bons àpats. Perquè tinc molt bon record de les vetllades que seguien la proclamació dels premis literaris. I, sobretot, perquè hi ha biblioteques i hi ha bibliotecaris que, com aquella taula parada, obren la gana de llegir. I a Mollerussa ara fa quinze anys que teniu l’oportunitat de descobrir-ne una.

Amb molt d’humor i unes quantes cançons, Teatre al Detall fa un exercici d’educació en alimentació saludable que no és gens lluny del que es proposa, també, la nostra Sopa de Lletres. Per això aquesta setmana que hem fet el primer mes hem obsequiat els nostres clients amb vals de descompte per anar al teatre. I ara en parlo aquí i urbi et orbe. Perquè val la pena.

El Petit Grec ha programat l’obra només fins diumenge. Però aquí trobareu l’agenda de representacions, que després continuaran!

Un dels llocs comuns que ha arrelat amb més força és que la cosa pública va de mal borràs perquè és en mans d’una casta especialment nociva per a la societat. Els polítics. Però la simple observació del dia a dia hauria de dur el ciutadà de bona fe a deconstruir aquest tòpic. I a afirmar, amb rotunditat: No és la política, estúpids: és la burocràcia!

De polítics, com de persones, n’hi ha de tota mena: d’espavilats, d’aprofitats, d’interessats i algun d’interessant; mandrosos, penques i algun que treballa o es desviu; corruptes, corruptors i fins i tot algun d’íntegre; i en les mateixes proporcions, segur, que es donen entre el conjunt dels mortals. De buròcrates, en canvi, no. N’he conegut algun que era persona, però tot indica que, com se sol dir, era ben bé l’excepció que confirma tota regla.

Dos fets viscuts el mateix dia, simples anècdotes, m’ajudaran a explicar-me. Això era al consell de districte d’Horta-Guinardó, a la ciutat de Barcelona, on havia de fer unes gestions. D’aquestes gestions ara no en parlarem –per bé que fer-ho ens cabussaria de ple en el deliri burocràtic–, perquè les dues anècdotes em semblen prou eloqüents per il·lustrar el principi general que volia presentar.

El cas és que, per procedir amb ordre i reduir tant com sigui possible les fatigoses esperes, l’administració s’ha dotat de sofisticats sistemes per repartir el torn. I els ciutadans ho agraïm. La tecnologia, però, de tant en tant cau i aquell dia la sofisticació havia estat substituïda per la imatge grotesca d’un funcionari assegut en una cadira a l’ampit de la porta que dóna pas a les taules d’atenció, que anava cridant no gaire melodiosament «un altre!» cada vegada que avançava el torn. Fins que, tot d’un plegat, es va il.luminar el marcador i l’automatisme va tornar a estar al servei de l’home.

O a la inversa. Perquè aleshores es va produir el fet curiós. Em tocava a mi i hi havia dues persones més a la cua. Érem els últims de la fila. El marcador cridava un absent A032 mentre que a mi m’havia tocat el G004. Els buròcrates pacients em van retenir esperant que sortís, després d’unes quantes A, alguna B, una o dues C i potser una D i tot, la meva trista G. ¿No hauria estat més simple donar pas als tres contribuents que érem a la cua i deixar la regularització del torn electrònic per a un moment menys inoportú? No: aquesta és la mentalitat del buròcrata. Si el marcador funciona, no podem ignorar-lo. I no hi fa res que ell, pobre, s’hagi descomptat: la realitat ja acabarà adaptant-s’hi…

Aleshores, un cop vaig poder obeir el torn, va venir la segona anècdota. M’assec i em trobo la taula només un pam sota la barbeta. La cadira que m’oferien estava esfondrada? No, i ara. És que la taula rere la qual t’atenen els funcionaris està muntada sobre una estrada de vint centímetres. L’efecte no enganya: el ciutadà se sent agenollat, literalment prostrat, davant l’administració que teòricament és al seu servei.

¿És així per mala idea de l’arquitecte corresponent o va ser una demanda expressa d’algun funcionari amb ínfules de superioritat? Tant se val: el resultat és el mateix. Si feu alguna gestió a Horta-Guinardó gaudireu la sensació de palpar la pura burocràcia en la distància que us amorra a la taula i us allunya del buròcrata displicent.

SEXTINA DE LLÀTZER, DESCALÇ I SOL, QUAN DE CAMÍ, DESSOTA UN PONT, DESPRÉS DE DORMIR LA FAM, DECIDÍ CUINAR-SE UN XIC DE QUELCOM QUE LA SALIVERA POGUÉS ESTOVAR PER ASSERENAR ELS ESGÜELLS IRATS D’AQUELL SEU BUDELLAM QUE HAVIA D’OBLIDAR, ARA SÍ, ARA TAMBÉ, SI ET PLAU PER FORÇA

No m’asseuré, les mans sobre la taula!
El ventre és buit i no tinc ni una poma
per esmorzar. Dels ous només la closca
farfollejant en la brossa amb un mànec
he replegat. Si venia una vaca
prop del meu pont… En delejo la cua.

Prou de laments! Surto a cercar la cua
que en el tupí que avui em fa de taula
ha de bullir. Si enlloc no hi ha cap vaca
tant se valdrà; la raba d’una poma
farà prou suc. Si no la puc, el mànec
escaldaré, tot remenant la closca.

Per tant, no em moc, que ja la tinc, la closca.
Alço el perol. Carat! Veig una cua
de llangardaix. No caldrà, doncs, que el mànec
esperi el bull. Enfonso al riu la taula.
Si per atzar una petita poma
topa amb el pot… Sento bramuls de vaca.

Ho deixo tot. He de caçar la vaca.
Jeu sobre un prat. Cop de roc a la closca
li etzibo, llest. Si l’ull és una poma
sóc Guillem Tell! S’alça d’un bot, la cua
tesa, i em fot cop de banyam. S’entaula
quin breu combat. Si fos a prop d’un mànec!

En aterrar, sota el meu pont, el mànec
m’escampa el seny. Maleeixo la vaca.
Ho aplego tot i en va cerco la taula.
És riu avall! Foll, trepitjo la closca
i, amb poca sort, l’esmicolo, i la cua.
I tant plorar pel fruit promès, la poma!

Desesperat, somnio aquella poma.
Reprenc el nord, a la mà dreta el mànec.
Si aquest camí té caps jo en só la cua.
Encara veig, al lluny, com dorm la vaca.
Adolorit, em palpo de la closca
el trenc obert. Demà cercaré taula.

Ja no tinc res: ni taula, ni la cua;
la closca, coi, xafada quan la vaca…
El mànec, prou. I un gran desig de poma.

(La imatge és de Stefano Puddu.)