Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Unta’m la barba

Finalment puc sentir el recorregut que Enric Casasses i Orlando Guillén fan per la poesia catalana del segle XX, en el marc incomparable (sic) de la Pèrgola de Can Muntanya, sobre la Fundació Palau, amb Caldes d’Estrac i la mar i la lluna (sic) als peus. […]

Calmosos, amb veu contundent i dicció plena, van deixant caure la trentena de poemes que han triat de la tria de llibres que Orlando Guillén ha reescrit en llengua mexicana sota el títol Doce poetas catalanes del siglo XX con tres añadiduras y un apéndice de varia intención, dues mil pàgines que tot indica que no trigaran gaire més que uns mesos a veure la llum editats en un gros volum.

Acompanyats d’uns breus apunts musicals de cello, flauta i algunes percussions (sic: són només apunts i també són breus), saben atraure l’atenció de l’audiència durant una hora i mitja. Hi ajuda, segur, la voracitat escènica de l’Enric, el mestratge i la mestria de tots dos rapsodes, l’entitat dels quinze poetes protagonistes, els lleus apunts introductoris i alguna picada d’ullet.

I, sobretot, el fet que gairebé tots els poemes siguin llegits dues vegades. El pretext d’aquesta redundància, tan poc freqüent, és que l’espectacle presenta els poemes en la traducció que durant els darrers trenta anys n’ha anat fent Orlando Guillén. I el cas és que sentits primer una vegada i reescoltats de seguida deixen molt més senyal. I no crec equivocar-me gaire si aventuro que això seria així ni que només fossin llegits en català. Provem-ho?



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent