Els Parlaments també s’han convertit en Cau d’Idiotes
Deixa un comentariAvui no havia de parlar d’aquestes coses, ans la mossa em fa tres mesos, però dimecres, en llevar-me, em vaig trobar amb una vergonya que, no per esperada, torna a sorprendre als que encara creiem viure en un veritable sistema democràtic, on el vot individual té més pes que els diners esmerçats en fer campanya i finançar el sistema de partits.
Val! Ara que uns ja heu dit que tendre amb cara de babaus, i uns altres m’heu dit el nom del porc, tot indignats, entro en matèria. I ho faig amb cinc noms propis: Ada Colau, Javier Rodríguez Pellitero, Santiago Lanzuela, José Antonio Donaire i Joan Coscubiela.
El vídeo suara encastat és una mostra més d’una realitat cada cop més evident: el divorci entre els “experts” i els “ciutadans”, entre els indicadors econòmics i els entrellats vitals, entre la fredor dels representants públics escollits, si més no de manera formal, democràticament i la contundència del dia a dia de la “gent normal”.
He dit de manera formal, ja que l’elecció d’aquests representants depèn d’unes normes tècniques que, opinió personal, faciliten la desafecció ciutadana en la política. I ho fan a través d’un sistema de dubtosa proporcionalitat que, per postres, és muntat damunt d’un mapa de circumscripcions electorals que, copiant les antigues províncies, queda obsolet i afavoreix a les grans majories territorials. Parlant clar, a PP i PSOE a nivell estatal i a CiU, PNB i companyia en regions de perfil polític diferenciat.
Però no és aquest el motiu de l’apunt… o si?
El cas és que la distància entre representants i representats és tan gran que un president de Comissió parlamentària com és el Senyor Lanzuela és capaç de mostrar una incapacitat tan gran d’entendre els problemes dels seus representats com per actuar amb absoluta fredor davant del drama dels desnonats, dels representats que, com més va més són, perden tot allò que tenien pel simple fet de confiar en un Estat i un Sistema que va fer moda el fet de disposar d’un taulat en aparent propietat.
Per mi, i la resposta única i aïllada d’en Coscubiela com a diputat m’habilita a assenyalar-ho, el Congreso de los Diputados – i crec que també el nostre Parlament i d’altres seus de representació democràtica – ha esdevingut la Casa dels Idiotes, en el sentit més antic d’aquest terme.
I a l’etimologia grega del mot em remeto. I és que, idiota, en l’antiga Grècia, feia referència a aquella persona que anteposava els seus interessos particulars als interessos generals, és a dir, aquell que posava l’economia (de oikos = casa, particular) per damunt de la política (de polis = ciutat, comú) i amb això no vull dir que només se salvi en Joan. N’estic segur que n’hi ha d’altres que s’escapen de la idiocia imperant, però les particularitats no poden desviar l’atenció del fet general i encara menys quan n’hi ha que comencen a deixar els partits polítics: I a en Donaire em refereixo.
Un fet que no queda resclosit en les seus parlamentàries, sinó que s’escapa per aquest món on vivim. Un món sotmès a l’economia i les dades i que ha perdut el nord polític, un nord que sap d’humanitats, filosofia, solidaritats, fraternitats i tendresa com a font de solucions col·lectives dels problemes reals.
Per cert, la idiotesa va passar a ser despectiva amb la crisi de la democràcia atenenca i, encara més, amb l’ensulsiada de l’Imperi Romà. No és un avís, però, si algú s’ho pren malament, que pensi si no és que ens trobem en el mateix cas i tenim l’esperança de començar a mudar vers algun sistema més polític i, per tant, més humà: