El populisme és l’alternativa?
Deixa un comentariEn aquest apunt, publicat per l’expert en extremisme i democràcia Xavier Casals, s’ubiquen dins del mateix sac opcions tant dispars com Compromís, la CUP, Plataforma per Catalunya o Ciutadans, tot posant-les dins l’estela de moviments personalistes com els de Ruiz-Mateos, Mario Conde o Jesús Gil.
En aquest altre, publicat pel mateix expert, es titlla de populistes a la Teresa Forcades i a en Baltasar Garzón.
De fet, ambdós apunts són una transcripció literal de dos articles publicats a La Vanguardia, l’argumentació dels quals beu directament del darrer llibre d’en Xavier. Un llibre que porta per nom El pueblo contra el parlamento: el nuevo populismo en España 1989-2013
A mi, si més no m’ha sobtat aquest aiguabarreig d’opcions i m’ha mogut a reflexionar sobre la meva concepció, clarament negativa, del mot populisme i sobre les intencions del mitjà que, utilitzant el treball d’en Xavier Casals, posa en el mateix sac qualsevol opció que pugui captivar al 43% de votants del PP i al 33% de votants del PSOE que, segons les enquestes del CIS, no repetiran opció política en les properes eleccions generals.
Per això, cerco el terme populisme a la viquipèdia i, el que hi llegeixo, em gira un xic la percepció negativa que en tenia.
De fet, la càrrega negativa justament sembla donada per la neoparla de les elits polítiques i socials de torn, per aquells que, ben travats a la poltrona, malden per mantenir llurs privilegis i allunyar qualsevol opció de canvi que desprofessionalitzi la política i l’apropi al carrer.
De fet, el populisme no és més que tornar la veu al poble davant el segrest de la paraula que exerceixen uns parlaments on la discrepància o la opinió pròpia xoca frontalment amb les directrius dels partits a través dels quals s’ha obtingut representació. Ja sia la opinió partidista, la que es reflexa en el seu programa electoral o no.
En aquest sentit, és populista tot aquell que posa el diàleg per davant de l’estabilitat governamental, que dóna més pes al poder legislatiu que a l’executiu i, en aquesta direcció, cal aprofundir en el missatge que el populisme és l’alternativa, si més no per aquestes terres, al segrest econòmic dels principals partits sorgits de la Transició.
Dit això, caldria endinsar-se en el finançament de les esmentades forces populistes per acabar de discriminar quines són totalment lliures per a esdevenir veritablement populars i quines utilitzen el populisme com a argument per al manteniment d’un sistema de dominadors i dominats o, com va sorgir en les places no fa pas gaire, quines de les forces, definides com a populistes per l’autor, són al servei de l’1% que acapara els recursos globals i quines malden per a posar la riquesa global en mans del 99% que hem de suar la carcanada per a viure en aquest món divers i plural com l’aire.
Dit això, mirarem de buscar la resposta en el llibre d’en Xavier tan bon punt en disposi en alguna de les biblioteques populars, que un no té recursos suficients per comprar tot el què llegeix.