El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Passejant per l’Indymedia Barcelona em trobo amb uns bocins d’una entrevista feta al catedràtic Bernat Muniesa que no té desperdici.

El periclit historiador que, als seus 70 anys poc té a amagar, analitza la transició amb un argumentari senzill, però contundent.

Segons Muniesa, la Transició fou una Transacció enginyada, liderada i conduïda per l’ala més intel·ligent del franquisme, aquella que liderada per l’Areilza i en Fernández Miranda, va apadrinar la UCD d’en Suárez i va acabar parint l’Alianza Popular que avui ens governa.

Coneixedors de les dificultats de mantenir una dictadura en sentit estricte, aquests prohoms van cercar la millor sortida possible per a canviar-ho tot sense canviar res i, d’aquesta manera, va néixer el “Borbón y cuenta nueva” que va comptar com a màxims col·laboradors en el magma antifranquista amb el PSOE felipista i el PCE carrillista.

Ambdues faccions de l’antifranquisme van créixer amb el pacte, anorreant les forces que, com en d’altres països sorgits de règims dictatorials, maldaven per una democràcia veritable.

De la transacció en sorgeix una democràcia falsejada per la Llei d’Hondt i la impunitat dels crims comesos.

Aquesta brutal i contundent anàlisi clou amb quatre notes sobre el procés sobiranista. Bé, més que pel procés sobiranista, pels dubtes generats pel lideratge convergent en el procés.

Segons Muniesa, el lideratge és un farol útil per tapar els casos de corrupció que té oberts l’esmentat catch-all party amb la justícia.

En la seva anàlisi, Esquerra aguanta unida pel referendum, tot i haver de pervertir els seus principis socials i republicans amb l’objectiu d’apuntalar una governabilitat que faciliti un procés que es va dilatant massa per bona part de la seva militància.

El PSC intenta a la desesperada federalitzar un PSOE que, hereu del felipisme pactista, segueix pensant que el sistema parit amb la Transacció encara els és útil. Per què canviar-lo?

I, malauradament, no esmenta el paper de l’Esquerra Plural, Ciutadans o la CUP en aquesta transició neodemocràtica catalana.

L’encerta en Muniesa amb l’anàlisi?

Part de raó en té. Si més no, per a mostrar-nos els perills d’un procés transversal que pot acabar, com ell assenyala, amb “una Catalunya independent en mans de corruptes i capitalistes” o, per dir-ho de manera més acurada, en mans de corruptors i corruptes.

I amb això no m’estic posicionant, i crec que ell tampoc, en contra del procés, ni defensant el manteniment de la unitat d’Espanya, una Espanya, la de la transacció, que ja li vas bé la batalla per amagar les seves vergonyes pròpies rere conceptes tan abstractes com el de la Roja o la Marca España.

Per tot plegat, fora interessant que algun equip de recerca elaborés un estudi de prospectiva política del nivell del què, en referència a la transició, feu Josep Maria Colomer cap a finals dels 80, sinó em falla la memòria.

L’aplicació de la teoria de jocs podria, d’aquesta manera, il·luminar els interessos ocults dins del sobiranisme i, d’aquesta manera, enfortir-lo davant dels hereus de la Transacció i dels nous unionismes sorgits a l’empara de les seves crisis. Recordem, en especial, la variant més nostrada de l’unionisme, el Partido de la Cuidadania (Ciutadans en parlar pla) que té la moma en l’entorn d’Alfonso Guerra, un dels pares intel·lectuals de la traïció als demòcrates que maldaven per una democràcia real i no orgànica.