El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Dissabte al vespre, el camp del Barça va acollir l’akelarre divisionista que envia claveguera avall l’ADN de Catalunya com a terra d’acollida. O així ho ha anunciat el sempre períclit, acollidor i moderat Ministre Jorge Fernández Díaz.

Al mateix lloc on el Sr. Fernández feia les declaracions en què es fonamenta el primer paràgraf d’aquest escrit, una altra persona docta en la realitat catalana, la Diputada Alícia Sánchez Camacho, esdevenia portaveu de la majoría silenciosa que no vam anar a l’esmentat cau de vici i perdició separatista.

Ambdues reflexions m’han demanat resposta.

Benvolguda Alicia, com a membre de la majoría silenciosa que no va anar al Concert, m’agradaria demanar-li que no m’utilitzi pels seus interessos personals. Si de cas, quan torni a erigir-se en portaveu de la majoría silenciosa, exclogui-m’en.

No.
Millor encara.
No m’exclogui a mi, exclogui a tots aquells que no l’han votada com a representant dels seus interessos i desitjos personals. És a dir que, enlloc de majoría silenciosa, parli dels votants del Partit Popular a Catalunya. Així, deixarà de fer el ridícul en referir-se a ciutadans i ciutadanes amb veïnatge català que ja tenen prou maldecaps com per atendre les seves pregàries col·lectives per una munió d’bastencionistes que, si ho som, és per motius molt més diversos que no pas la seva necessitat vital de posar a tothom al mateix sac.

Benvolgut Ministre, com a ésser humà trobo molt desencertades les seves paraules sobre la divisió que, aparentment, cerquen els convocants de l’acte del Camp Nou. I no pas per una ideologia espanyolista com la seva, que respecto com m’agrada que respectin les de tothom, sinó perquè han coincidit amb unes altres declaracions seves que toquen al moll de l’os de l’acollida.

I és que els veïns de les naus del Poblenou són això, veïns, no delinqüents. Igual que ho són tots els migrants que arriben a destí per les vies que tenen a l’abast. L’acollida que llenceu com a argument antiseparatista és la mateixa que negueu als immigrants, molts d’ells fugitius d’una vida que no voldrieu i que recorda, abastament, la d’altres moments de la nostra història d’acollida, aquella acollida que, repeteixo, negueu als immigrants recents i que useu, pel què sembla, per a desacraditar als que no pensen com tu.

Ministre, si realment penseu en Catalunya com a terra d’acollida, tanqueu els massa gent encara recorda aquest nom de temps passats – i ben allunyats dels demòcrates moderns que clamen per l’essència de la democràcia constituïda: votar és dret i deure, negar-ne el dret, i el deure, mostra un tarannà impropi d’un partit cristià i de govern.