El Cau de l'Ós Bru de Taradell

En llevar-me cada matí, tinc per costum fer un repàs a un parell d’edicions digitals de premsa escrita, al correu i a mes xarxes socials. No ho sè. Crec que es tracta d’una bona dutxa de percepció pública de la realitat per acabar de desvetllar-me dels somnis més privats i de la vetlla per cobrir les humanes febleses que tota mare té quan la menuda filla té malsons i es neguiteja.

Poques vegades surto de l’oníric món que tant m’agrada. Aquesta nit, l’he gaudit a plaer, però en un estat de semivigilia per una filla que ha acabat amb les defenses físiques de la supermama que l’esguarda.

El fet és que, en fer el repàs de l’actualitat, m’he trobat una abundosa dutxa de sobres i diners lligats amb el poder públic i una determinada força política que, per més inri, és la que governa l’Estat que compartim amb la resta de pobles de la Península, lusitans a banda.

Acompanyant aquesta noticia, una sola cita a la trobada del President Mas amb Sa Majestat El Rei, una referència a les campanyes antifracking catalanes i andaluses i un vídeo amb el David Fernández del Polònia fent de les seves i una anotació sobre el desallotjament d’un Casal, el de Gràcia, que actua de cobertor de les mancances d’un Districte que, com molts indrets, necessita de la bona jeia d’aquests emprenedors d’estar per casa. I, a excepció de la primera, perquè miro d’altres premses.

Destaco, en aquesta nota de divendres, el principal distractor emprat pels il·lusionistes del món actual: el Caso Bárcenas.

És greu la impunitat amb què han actuat i em fan pudor les fons per on s’ha destapat el cas. No confio ni en El Mundo ni en El País. Ho sento, però no hi puc fer més. Oi més quan la denúncia, en un entorn on l’esperit crític no s’ha volgut desenvolupar, fa un dany sistèmic a la idea de democràcia i del bon fi de la majoria de cabals públics que, diguin el que diguin, encara serveixen per a sostenir el desgavell provocat pels mercats. En la situació actual, correm el perill de la simplicitat, del tot està podrit, del necessitem un salvapàtries.

Esperem que la ciutadania sigui digne del seu nom i que sàpiga escatir entre el Servei Públic i els mafiosos que s’aprofiten d’un sistema de partits que els ajuda a perpetuar-se.