El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La setmana passada va començar amb dues informacions allunyades i aparentment inconnexes, però que mostren, al meu parer, com d’important n’és comptar amb la gent per a fer les coses. I que em perdonin aquells que treballen amb mi i que massa sovint es veuen entaforats en un atzucac de constrenyiments temporals i necessitats dels que manen que em fa actuar de manera un xic executiva i autoritària.

Però no fugim d’estudi i tornem a prendre el sender iniciat a l’inici del relat amb la idea de comptar amb la gent per a fer rutllar les coses o, en paraules polides, la democràcia.

Els principis d’Abril reloaded

El fet més proper es va esdevenir al Congreso de los Diputados, indret on, un partit que es mostrava díscol, es va mostrar un xic més fidel al seu electorat i, segons com es miri, als principis fundacionals que el van parir.

Parlo del PSC que, trencant la disciplina de vot, podria acabar posant en una compromesa situació a una Convergència – i una Iniciativa, si es vol – que, amb la seva proposta a Madrid, traïa la mateixa Declaració Sobiranista presentada al Parlament.

Allà, a Madrid, Catalunya va deixar de ser subjecte sobirà i el procés sobiranista era negociat amb el Govern de l’Estat. Per això, el PSC s’ha jugat la relació amb el PSOE ha tornat als seus principis i ha jugat a l’estratègia de fer cas a bona part del seu electorat tradicional. I és que ara la derrota de les propostes que van votar allà, rebota cap a Barcelona i…

… com s’ho faran els convergents quan es discuteixi la proposta a Barcelona? Votaran en contra adduint que a Madrid no ens escolten i acceleraran així la ruptura d’un Estat que ja és ben estripat? O votaran a favor, com han fet a Madrid, i tiraran un xic enllà la tan prostituïda consulta?

Stamattina mi sono alzatto

Algú que es creu molt savi, i fa creure a massa gent que ho és, imposa un govern a l’Estat que aplega calcio, pizzes i cosa nostra, a la República de repúbliques, al país del amore i, per tant, del pluralisme i el caos.

I els vol fer creure que la gestió ès cosa de números, xifres i quadrar balanços i comptes de resultats. Però ai làs! la cosa pública, la gestiô dels afers comuns, és com un iceberg on la part que treu el coll pot semblar senzilla pels idiotes, i a un apunt anterior em remeto, als idiotes que obliden les tres quartes parts ocultes, les parts de la humanitat, la lletra i les persones que tenen la capacitat de remoure als que viuen en aquest puntal que sura per damunt de l’oceà.

La imposició de Mario Monti, només ha servit per tornar a la realitat plural d’un territori divers i ric com el de la península dels Apenins i les, repeteixo, repúblques dispars. I en Monti ha desaparegut, malgrat l’abstenció de bona part d’aquells que no creuen en la representativitat del model per a la gestió de la cosa pública i d’aquells, cada cop mès, se n’han desencantat.

I, mentres tant, a Portugal…

… un clavell va rebrotant!