El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Per fi ha arribat el moment de deconstruir un dels conceptes que han aprofitat el #15m per a fer fortuna. Parlo de la democràcia lúqida. Un concepte que m’ensumo que ha anat força aparellat amb el referèndum del 15 d’octubre que va ser desemmascarat ja uns quants dies.

Aquí miraré de despullar-lo i apartar-lo de les bases, si més no conceptuals, del #15m, és a dir, de la democràcia real que s’hi propugna.

El concepte de liquidesa – referit a la política i a la societat actual – és obra de Zygmunt Bauman. Sociòleg i influent pensador afincat
a la Gran Bretanya que l’utilitza per explicar l’estructtura relacional de la nostra
societat. Una societat basada en el consum i la pèrdua de ferms
llaços relacionals, en contraposició a la societat més sòlida, productiva i de forts llaços relacionals
que, en la seva obra, anomena modernitat sòlida.

La seva visió sobre
els temps que corren traspua més crítica que no pas acord i, en el tema
que ens ocupa – el de la política i el sistema democràtic -, el seu
rebuig a la democràcia a través de mitjans electrònics i digitals ens
permet titllar-lo de ciberpessimista sense tenir gaire por a equivocar-nos. Sobretot si atenem a la seva
opinió sobre la participació a través de mitjans digitals. Una
participació que, segons ell, només serveix per distreure les propostes
que caldria fer en la política real i que, la participació a través
d’eines digitals, no té cap mena d’influència en aquesta.

Com pot ser que, per parlar d’un sistema
alternatiu i basat en la participació digital, s’utilitzi el nom de
democràcia líquida? Oi més, tenint coneixement d’aquesta paternitat com
n’han de tenir els seus formuladors? No seria més lògic parlar de democràcia en xarxa o, si es vol un nom més comercial i de moda, democràcia quàntica?

Entro a la pàgina del grup que promou la democràcia líquida, l’anomenat Partido de Internet, i arrufo el nas. Només d’entrada ja em parla d’un dels components de la modernitat sòlida: la
Constitució d’un Estat i el document nacional d’identitat d’aquest
mateix Estat constituït. De tot plegat, n’ensumo
un aprofitament del moviment del #15m per a finalitats que em resulten
més properes al populisme que a la construcció d’una democràcia més
digne i real.

Cerco enllaços sobre democràcia líquida i em trobo que, a l’Amèrica Llatina, s’utilitza per denunciar les mancances democràtiques del continent i que, en el món anglosaxó, fa referència a la delegació del vot, un concepte que encara me’ls fa més sòlids i
tradicionals, ja que la delegació del vot suposa l’elecció d’un
representant i això només serveix per adormir consciències i amagar la
necessària pedagogia, veritable pedra angular de qualsevol règim
democràtic.

El seu sistema, el que defineixen com a democràcia líquida, no se’m dibuixa gaire diferent del proposat i implementat pel Partit Pirata, però, en la mateixa estructura de les pàgines d’ambdues
associacions veig que el segon beu directament de les fonts de la
participació, la pedagogia i la filosofia del compartir, pròpies
d’aquesta modernitat més líquida, mentres que el primer segueix unes estructures massa sòlides i jerarquitzades. A més a més, l’aposta pirata presenta una ben tramada xarxa transnacional, cosa que no mostren els “pares” de la democràcia líquida. Acabo, doncs, per qüestionar-me si la democràcia líquida
que propugnen, no és una via de reforç d’una nacionalitat determinada,
si darrere de la modernitat del seu llenguatge no s’hi troba un retorn
a un passat que no hauria de tornar.

Personalment, i amb el bagatge cultural
de les lectures realitzades, demanaria que el nom del projecte de
democratització del sistema fos el de democràcia quàntica o democràcia
de les menudes partícules. Un sistema on ens puguem agrupar i desagrupar,
delegar el vot o no delegar-lo, informar-nos més o menys, però treure
les cotilles que veig tant en la democràcia representativa d’avui, com
en la democràcia líquida d’aquells que volen mantenir les cledes d’un
Estat, però disfressant-les de democràcia real.

La meva democràcia serà transnacional o no serà.
La meva democràcia serà participativa o no serà.
La meva democràcia necessita de grans dosis de pedagogia per trencar
les cadenes que encara no hem trencat. Cadenes que només tenim
allotjades dins dels nostres caps.

En el camí per escatir el rerefons del concepte de democràcia líquida, topo –com no podia ser d’una altra manera- amb Zygmunt Bauman, el pare del concepte modernitat líquida i de les seves derivades societat líquida i temps líquids, entre d’altres.

I justament a Temps líquids hi trobo un dels fils que donen llum al concepte objecte dels meus maldecaps: La por.

La por com a resposta individual als temps d’incertesa on vivim, i la manera com, aquesta por, és atiada com a estratègia per a trinxar la fraternitat social i anorrear els serveis bàsics i l’ajuda mútua, tot deixant als individus com a única garantia de la seva pròpia subsistència.

El resultat és un estat de solitud que encara engreixa més la por a la incertesa pròpia d’aquesta estratègia. Es genera així una situació de peix que es mossega la cua, una espiral negativa que els mateixos Estats, descapitalitzats de la seva funció social, alimenten i atien, ja sigui magnificant les accions terroristes de quatre eixelebrats sense armes de destrucció massiva, o posant l’accent en el refugiat –gran concepte enfront de l’excloent immigrant que està de moda – com a ase dels cops o, i aquí anem al títol, bruixa del segle XXI.

Avui tots els mals de l’univers són provocats pel refugiat, per l’individu que s’ha vist obligat a fugir del seu país per salvar la vida i que, per aquest sol fet, arriba a un nou territori on no se’l vol rebre, car, essent com és pobre, se’l considera un perill a exterminar.

Les bruixes del segle XXI, els refugiats, els mal anomenats immigrants, es veuen abocats a no-ésser, a exercir tan sols com a excusa governamental per a no solucionar els problemes quotidians, per atiar les pors i, d’aquesta manera, seguir generant desconfiança social, tot fracturant i individualitzant les societats més desenvolupades i… qui dia passa any empeny!

L’estratègia contra el foraster, divideix. L’estratègia contra el foraster fa que s’avoquin més recursos a la protecció que a la provisió de serveis bàsics que ajudin a fraternitzar les societats, enlloc de fragmentar-les.

Fracturat el món en Estats, fracturada la societat en individualitats, aquells individus (que no col·lectivitats) que disposen d’accés als recursos (= poder) són els amos i la derivada sembla clara: sense fraternitat, la por persisteix i el peix es segueix mossegant la cua, mentre tots, porucs, mirem de mantenir les comoditats d’unes llars construïdes sobre la fam d’uns altres.

Mentre segueixo informant-me sobre l’embolcall de la proposta de democràcia líquida que verbalitza la gent del Partido de Internet i executen, d’alguna manera, les diverses agrupacions que conformen el Partit Pirata arreu del món. És a dir, mentre llegeixo les bases de la modernitat líquida de Zygmunt Bauman, faig parada i fonda intel·lectual en un llibre imprescindible per saber com funciona el món actual i les maneres d’actuar per a no morir-se de gana.

Como triunfar en la globalización. Manual para vendedores callejeros explica la història empresarial del planeta, però d’una manera força innovadora.

La novetat és la claredat en l’exposició i l’ús de les vinyetes com a suport. El seu autor és el mexicà Rafael Barajas, alies El Fisgón i, de les seves pàgines, se n’extreuen lliçons tan importants com que ara ens apliquen a nosaltres les receptes que van menjar-se la classe mitjana a l’Amèrica Llatina. De nosaltres, depèn mantenir el pernil ben engreixat.

Però, per fer-ho, com diu el reputat ninotaire mexicà cal:

1.- Crear organitzacions mundials de treballadors, xarxes de solidaritat i una organització internacional que coordini aquests esforços. – personalment, substituiria el terme treballadors pel de ciutadans.

2.- Crear una internacional per a la pau i contra un lliure comerç que necessita la guerra per a mantenir-se.

3.- Aprendre a utilitzar la tecnologia per a organitzar-nos contra la dictadura econòmica global.

4.- Eliminar totes les lleis migratòries que discriminen a treballadors (ciutadans, en la meva visió de les coses) i organitzar sindicats (agrupacions, plataformes) mundials, ja que el model neoliberal exigeix que s’obrin les fronteres al comerç, als diners i a les mercaderies, però no a la gent.

5.- Renegociar els tractats de lliure comerç que estableixen desigualtats brutals entre dos països, per tal d’afavorir al màxim de gent i no al màxim de capital.

6.- Establir una severa regulació dels capitals i castigar exemplarment als grans delinqüents de coll blanc, des d’Enron fins al corralito. (I jo hi afegiria als especuladors que han trinxat les variables macroeconòmiques d’Europa i estan jugant amb les economies de Grècia, Irlanda, Portugal o Espanya, per posar-ne tres exemples).

7.- Ni una privatització més, en tant en quant això ha fet néixer monopolis privats construïts en base a l’esforç col·lectiu dels països que van construir negocis en serveis bàsics -sota la premisa d’arribar a tothom-. Uns serveis que, per la lògica del capital, no arriben arreu en peu d’igualtat. I,

8.- Moratòria immediata a tots els deutes externs del tercer món, ja que són impagables. Degut a la usura d’uns desmesurats interessos que superen i, amb escreix, els diners demanats per aquestes economies, aquests països es van escanyan i les seves poblacions són els esclaus d’una economia munidal posada al servei d’una part molt ínfima de la humanitat.

No sé perquè, però aquestes iniciatives – i la història més recent que s’hi explica – em recorden força a les motivacions i demandes del #15m, tot i que el còmic del Charro Machorro i la Beba Toloache és escrit l’any 2005.

“La societat ja ha canviat i ara li toca a la política. Veiem recargolaments de canvi (…. els partits polítics) han de reconnectar-se amb la societat o ens desconnectarem del tot d’ells”. Michel Wieworka

Aquest cap de setmana he viscut l’amor certificat d’una parella que ha decidit compartir vaixell per anar navegant pels mars de la realitat.

Aquest cap de setmana he posat rostre i veu a persones que, de tant sentir-ne a parlar, ja eren com de la família.

Aquest cap de setmana, la bona conversa sobre diverses percepcions de la realitat m’ha impedit manifestar-me contra un sistema que s’està quedant antiquat.

Jo he viscut un #19J diferent al que tenia previst, però d’una riquesa descomunal. Fora dels carrers, la gent opina i creu, i escolta i… Hi havia molta gent als carrers i, en part, em fa ràbia no haver-hi estat. Però el fet de no ser-hi, m’ha permès veure que el què es mou, supera les demostracions ciutadanes i està construït per consciències compartides, per percepcions que no són exclusives dels quinzemagistes. I és que tenim la consciència que tot ha canviat. Tot, menys el sistema democràtic. Un sistema que va néixer amb la revolució industrial, però que no s’ha adaptat al món actual, al món que va sorgir com a reacció a la barbàries de les dues guerres mundials. Un món més líquid, més ràpid, més reticular, més relatiu, més obert, més educat i, sobretot, molt més autoorganitzat i horitzontalitzat.

Els arguments de fons que permetien mantenir les velles estructures democràtiques van perdent el seu sentit. Ara, es pot fer activisme accionarial i cantar-li les quaranta a qualsevol senyor neofeudal. Ara, les bases dels partits poden saltar-se les cotilles de les direccions i aplegar consciències per canviar la verticalitat del instruments polítics on són afiliats. Ara, qualsevol persona pot fiscalitzar al seu govern i pot participar en la pressa de decisions d’una manera que no s’havia imaginat mai. I, fins i tot, els Estats no tenen el poder què tenien, i es veuen negociant amb diplomàcies d’altres estructures –empresarials, sobre tot, però no només – que els han llevat quotes de poder. Fins i tot, les capitals estatals han perdut la capacitat llançadora internacional que tenien, i et trobes amb empresaris que, centrats a Barcelona, produeixen a la Índia, cerquen diners a Londres i venen arreu del món sense passar per Madrid. Eps! Impostos a banda, és clar.

Crec que estem vivint un esclat de ciutadanisme, de republicanisme, d’una manera de reforçar la democràcia i, potser també de canviar-li el nom. Cap on anem? Jo crec que anem cap al diàleg global, cap a l’entesa neuronal, cap a un sistema molt més natural i horitzontal. Però, per arribar-hi, caldrà rebaixar molts egos, caldrà que tots siguem molt més modestos, que tots aprenguem que tenim quelcom per compartir i que, la nostra força individual, està justament en compartir en peu d’igualtat.

Veus, ho rellegeixo i em dóna la sensació de discurs polític, però… que carai! Que no som tots uns animals socials? I, per tant, polítics, en tant que ens relacionem?

Bé, deixem-nos de filosofades i reconeixem modestament que “escoltant, la gent s’entén”. Comencem a fer collita de les lliçons sembrades a les places de les nostres ciutats? I fem una altra demostració pacífica i democràtica per al canvi real: REFERENDUM 15 DE OCTUBRE

“Crear és transgredir” – Manuel de Pedrolo

Arribo cansat a casa, després d’una dura jornada de treball. El dia de l’emprenedor, en la seva nova dimensió de Saló i activitats diverses, és una jornada esgotadora per a qui hi està treballant. Sobretot el primer dia i quan ets una peça mínima d’un engranatge cada cop més gran.

Malgrat la feinada, no puc deixar d’estar amb una orella posada al què passa a les portes del Parlament. La Ciutadella torna ha estar tancada, com en temps de Felip V.

No crec en la violència, però si en el canvi social, en perdre la por
a la incertesa i en lluitar contra el poltronament de la nostra
societat. A Montjuïc i a la Ciutadella hi ha aquest esperit representat. L’esperit de qui arrisca per a millorar la societat.

I és que els diputats han pres massa distància dels problemes
del veïnat i només ara, quan els esclata, se’n preocupen i s’indignen i se senten descol·locats. La gent no participa, però a ells els és igual i, amb menys
de la meitat del cens votant pels partits que hi són representats, es
creuen la representació d’un poble que, mut, se’ls ha girat.

Qui ajuda a crear empreses? Qui s’arrisca de veritat? Els emprenedors
reclamen visió i empenta per un veritable canvi social. Perquè la gent perdi la
por i s’accepti el fracàs, com el d’aquest matí a la Ciutadella on, per
quatre esbojarrats, es malbarata un moviment, que amb ètica emprenedora,
ha decidit actuar. I és que, emprenedors i indignats, són dues cares
d’un mateix vinil, del vinil del cant a la llibertat.

A Montjuïc escoltem la cara A d’aquest LP flipat. Un seguit de temes
melòdics, positius i animats. Aquí es donen instruments, experiències i
estratègia, per qui vol muntar-s’ho sol, i caminar amb independència.
Els emprenedors, arriscats aventurers que la gent es mira com a sonats, se salten així les cotilles de la feina
fixa i precària sota la direcció d’un cap.

“- directius i + emprenedors” és el lema més escoltat.

A la Ciutadella, la cara B d’aquest mateix LP es compon d’un seguit de
tonades que mostren la crítica ràbia contra un mal govern segrestat. Segrestat tot per la banca
i l’especulació internacional. Ells fan escac al sistema i als que, ben
arrepapats, s’amaguen rere estructures que, amb el temps, els van
elevant. Els indignats són emprenedors, com els que avui he tingut al
meu voltant. Ells evidencien la fal·làcia d’una democràcia que la banca
ha lligat amb la fermesa del General.

“- policia i + educació” és el cant dels que protesten.

Ahir i avui tothom s’indigna i s’exclama per un moviment arrauxat: Antidemòcrates! – els
anomenen. Però, com hi hem arribat? Si n’hi ha que criden i escupen
potser és perquè no els hem escoltat. I n’hi ha que són a casa, perquè
estan massa atavalats. Escolteu-los d’una vegada! Porteu-los al
Parlament! Que expressin les seves propostes i que vehiculin els seus
arguments!

Si a Montjuïc els emprenedors agonitzen per falta d’inversions, car
aquestes fugen encara pels camins de l’especulació; a la Ciutadella, els
seus germans, que estan molt més indignats, malden per a què s’integri als
que del sistema van marxant.

I és que, diguin el que diguin els que manen per allà dalt,
emprenedors i indignats, són dues cares d’una mateixa realitat: la
realitat de la utopia per un demà en fraternitat.

Encara no he parat de riure. I no és només per la felicitat dels aniversaris viscuts i concentrats en un sol cap de setmana que ha pendulat entre el Puig de la Bauma de Mura, i La devesa de Rupit, no. Que el meu atac de riure és fruit de l’actualitat.

I és que, aquest cap de setmana, va començar divendres al matí. En aquelles hores, la Policia tuitejava la detenció de la cúpula inexistent. I la xarxa no trigava en trencar-se de riure. I és que la policia anunciava que un Univers decapitava per detenir tres pobres elements inexperts, possiblement. Es van perdre el capítol de Barrio Sésamo que diferenciava horitzontal de vertical. Massa segles de seguir un amo per entendre un moviment de nodes ben enxarxats. Com es pot dir que es para la pluja per detenir tres gotes d’aigua?

L’endemà, cap al migdia, es constituïen els nostres Ajuntaments. I, si a Seva, enterraven al cardenal Richelieu, aquest, amb les seves paraules, mostrava una imperdonable manca de coneixements. I això que, de la democràcia, era un dirigent!

A Taradell qui fallava i protagonitzava el Ple Constituent, era, de nou, el Secretari que la vara de l’alcaldia la volia només per ell. Però ja és una tradició, què caram hi podem fer, si l’home porta tants anys que ja oblida el què ha de fer?

I diumenge eren les acampades les que entraven en desgavell. Els indignats que es barallaven per deixar de dormir al carrer. Ves que n’hi hagi sense casa, o amb la hipoteca caducada. Però el fet del desacord és la imatge més mostrada d’una revolució que té volada i que no s’atura, car és silenciosa, democràtica i festiva, malgrat la reivindicació.

Mentrestant a Westmintser, els tossuts que no obliden hi portaven un document per mirar que la vergonya dels britànics es vagi fonent. 

I dilluns el vodevil continua al més alt dels tribunals. El Constitucional fa figa i ja no ho poden amagar. Tres magistrats el volen abandonar, car no hi haurien de ser, però la presó bipolar de socialistes i populars no es trenca en quatre dies i hi hauran de continuar.

I ara venen les agències que qualifiquen les economies. Una altra broma macabra, la d’arbitrar i ser part interessada d’allò que es qualifica per a treure beneficis i fer trontollar economies.

Sort en tenim d’Itàlia, on referenden amb criteri i sembla que Il Cavaliere comença a fer les maletes.

I, per postres, ja fa un any que a Bèlgica es governa des dels governs regionals, car l’estatal no existeix.

La revolució no s’atura, però no és com les d’abans. A qui s’horitzontalitzaran les estructures, tot rient amb la rialla dels que s’han fixat l’objectiu de manar, quan mani tothom i també obeeixi tot Déu.

Aquesta setmana ha estat un xic dura. No ho ha estat pas per mi, sinó per la societat que m’envolta i on intento integrar-me tan bé com puc. La clau de volta d’aquest estat l’han donada:

1.- l’imperdible Iaqui d’un dels periodistes més sincers i propers del panorama comunicatiu català, en @CarlesCapde,

2.- el més que informat i notable Polígon Arrova d’en @jsmuns,  

4.- l’incombustible i sempre afinat Nació Digital d’en @QuicoSalles; i, sobretot,

3.- la Crítica Xarxesde la Silvia Barroso.

I és que, en aquesta gloriosa setmana, ens hem trobat moltes veus cridant i poques orelles escoltant. Escoltant i assimilant els crits individuals dels enxarxats virtuals, però també dels reals. Balcanitzats rere les seves barricades pròpies i interpel·lant amb crits, consignes i MAJÚSCULES de major o menor volum.

Entre els integrats, continua la sordesa que fa que els pactes i acords es facin a esquenes de la gent i per uns interessos propis que queden molt ben retratats pel Quico de la Plana. Certament es fan pactes i acords, però amb les seves queixes, es pixen en les urnes, tot demostrant que hi ha vots nuls que poden ser vàlids i d’altres que no.

L’afegit a tot plegat és el nou vodevil republicà, amb un Carod que fa dies que crida en solitari, però que no troba orelles que l’escoltin ni tan sols quan estripa el carnet del partit. Enlloc d’escoltar les queixes dels carodistes derrotats, els acusa de ser els culpables màxims de la crisi de l’independentisme català. I no culpo ni els uns ni els altres, perquè tots criden tant que jo ja no sé qui pot estar més a prop de la realitat.

En el mateix col·lectiu dels integrats, ens trobem les desavinences entre els partits representats. La sordesa màxima de l’Albiol pren l’alcaldia de Badalona, la ciutat on el color de la pell ha vençut la necessitat d’escoltar al diferent i intentar comprendre’l. Comprendre’l i actuar per seguir fent allò que hem fet sempre: acollir i integrar per enriquir-nos com a humans. I el mateix passa a El Vendrell, a Vic o a Taradell, viles on els xenòfobs són representats amb suficiència. Però, qui en té la culpa de tot plegat? ¿Quants xenòfobs tenim per aquestes terres i són fills d’immigrants? Tampoc els culpo per fer-ho, ¿per què a quants d’ells hem deixat d’escoltar i s’han vist obligats a cridar més fort, sobre aquelles petites coses que els molesten del seu veïnat? Convergents i socialistes sordegen com els que més i, si uns imposen retallades i lleis que s’ho emporten tot, els altres busquen l’alternativa amb un canvi de rumb parit per les elits que han fracassat i que no escolten a les bases que, potser, resulten ser més a prop dels indignats. I, per postres, la compareixença d’en Felip al Parlament. Pura tàctica i poca orella que avorria als presents i encara indignava més als que pul·lulen per les places i carrers.

Però és que, fins i tot entre aquests últims, hi trobem picabaralles i s’acaben imposant les majories minoritàries. Tan difícil és escoltar? Tan complicat entendre l’altre? Tan difícil és conservar el carinyu dels que respiràvem? Cal comprendre els arguments de qui és a les antípodes i pensar que l’univers fou col·lisió de partícules.

Si les acampades comencen a fer figa, mal seria que no ho entenguessin els que hi són ben acampats. Impliqueu-vos, canvieu l’estratègia, cerqueu les escletxes d’un sistema empantanat, pressioneu amb imaginació als integrats que no us volen ni escoltar. Ells tenen por de perdre, tot allò que han guanyat, cal diàleg amb grosses orelles per demostrar-nos tots plegats que els canvis són la única via per seguir tenir governs públics i no deixar-ho tot en mans dels privats.

I és que aquesta és la gran sordesa, la més imperdonable de tot plegat. Cadascú va a la seva! Tots d’esquena i enrocats, serven la joia oculta que sembla que tenen amagada. Potser uns en tenen un tros i els altres tenen l’altre. La clau entre per les orelles, parleu, doncs, sense amagar que el resultat és un sistema amb més pau i bona voluntat.

I no m’estendre massa més, perquè ja he participat prou en la cridòria global. I és que n’estic fart d’escoltar als uns i als altres i de veure les seves proximitats.

Thanks a lot a l’Explorando… d’ @annamarcilla per piular-me aquest imperdible!!!

Divendres em llevo amb picor als ulls i mucositat al nas. Constipat? Al•lèrgic? No ho sé, però tossut com sóc, m’aixeco i em deixo portar a la feina. Allà, no trigaré gaire a omplir-me de ràbia i incomprensió. I és que el Twitter bull amb informacions i indignacions per una decisió mal presa i fruït de la incomprensió, però d’aquella que és ben diferent de la que tinc jo. La meva és reactiva i des de baix, la seva proactiva i des de dalt.

A la tarda no me’n puc estar de deixar les ínfules horitzontals per mirar de curar el refredat (o alèrgia o malestar) i m’apropo a una #acampadabcn en reconstrucció. A les 4, a la plaça, hi ha els indignats més implicats, la gent que participa en les comissions ara que són a plaça i que es mouen, possiblement i així em sembla a mi, en aquell àmbit organitzatiu que formalment s’ha classificat com de tercer sector.

Cap a les cinc – quarts de sis, alguns desenganyats – mira l’apunt de dilluns per a veure les definicions – comencen a treure el nas per la plaça. N’hi ha que demanen als indignats què volen aconseguir, d’altres firmen a favor de l’acampada i per la dimissió d’un dels més integrats i que, possiblement, per aquest motiu no sigui capaç d’entendre la necessitat dels indignats i d’integrar les propostes que es fan a peu de plaça i acampada.

A les 7 no hi cap ni una agulla, la plaça brama contra els mossos i en Felip Puig i es coreja allò de “menys policia i més educació”. Sessió de gimnàstica per una foto que no devia sortir bé. La plaça s’ha vist desbordada i les declaracions d’en Felip Puig encara han ajudat a encendre-la més. L’assemblea de la tarda es retarda, les comissions no poden passar a presentar els resultats de la seva feina i, un cop s’aconsegueix, s’informa de l’estat greu d’un manifestant amb la melsa rebentada per una pilota de goma. L’endemà els mitjans jugaran al fet i l’amagada amb aquesta dada i, els tafaners, veurem com un nano pot aparèixer i desaparèixer segons els vents que bufen en aquests mitjans.

En qualsevol cas es prepara una demanda col•lectiva. Com deia dilluns els indignats tenen estudis i estan sobradament preparats. En Felip dels Mossos té mala peça al teler i comença a rumiar la manera de sortir-se’n d’una d’aquelles situacions que tant havia criticat en temps d’un altre dels integrats –conseller del mateix ram, però d’un partit un xic més petit-.

Després d’una cassolada històrica, intento servar el cos en dansa. Però ara, sense ser a una plaça que ha reprès la normalitat, tot s’esfondra i el nas raja amb tota la força que els nervis i la ràbia havien parat.

Avui em fa por que la tossuderia dels integrats no atengui la revolta dels indignats i que tot acabi amb un increment dels desenganyats. Dels desenganyats que es quedin a casa i dels turistes de bona voluntat que, com en una d’aquestes Christianies europees, vagin a Plaça Catalunya a viure el record d’un bell passat.

Avui tenia previst d’escriure sobre les vivències d’un divendres a Plaça Catalunya. Volia mostrar el què hi vaig viure des que vaig arribar a les 4 de la tarda fins que en vaig sortir cap a les 10 de la nit.

Hi vaig anar malgrat un constipat de cavall que em tenia més a prop del llit que de qualsevol altre lloc. Però la indignació de viure per Internet (bàsicament twitter) la “neteja” d’aquell indret al matí, em va fer deixar les intencions horitzontals per anar a conèixer de primera mà el què allà podia haver passat.

Però no ho faré.

El cap de setmana ha estat més dur que un mes de feina. I necessito aire, prendre distància, intentar comprendre les raons de l’esvoranc que separa indignats, integrats i desencisats (o desenganyats). Un esvoranc que, suposo que sóc innocent i un xic burro, em costa d’entendre i em fa deixar aquest apunt per dimecres. Divendres, si tot va bé, parlarem de la nit de dissabte, la nit que va començar al migdia i que va acabar gaudint dels móns, dels planetes interiors d’una cosmopolita basca, un broker palestí i un fotògraf suís en un centre de Barcelona farcit d’estrangers vestits de culers i… bé, encara no puc percebre una nit tan calidoscòpica i estranya com aquella.

Avui tan sols aprofitaré per seguir amb la simplificació de tres definicions que em volten pel cervell. A saber:

Indignat
Persona amb un nivell educatiu per damunt de la mitjana –universitari, se més no – que ha respost a la crida dels intel•lectuals i els emprenedors de referència, i ha copsat la proximitat amb l’altra riba de la mediterrània. El seu lema seria “- Policia i + educació”.

Integrat
Persona amb un nivell educatiu similar al de l’indignat, però que ha decidit dedicar la seva vida al servei d’un partit polític. Milita en el mateix i ha decidit que no hi ha millor manera d’actuar que seguir la vida del partit i aprofitar les oportunitats del sistema per a fer-se la vida.

Desencisat (o desenganyat)
Persona amb nivell educatiu variat, que ha deixat d’entendre res, perquè durant molt de temps ha fet cas a tothom i ara malda per tenir feina, mantenir la hipoteca i lluitar aferrissadament per no malvendre un cotxe que encara està pagant. Aquest, el desencisat, ja no es creu res de res i tan se li en fot si li apugen els impostos, si li retallen els serveis o si … la vida és prou difícil i la màniga s’ha quedat tan curta que no hi ha temps per dedicar-lo a cercar solucions. I la seva opció és el silenci, el mut silenci de quedar-se a casa i no piular per res de res.

I ara, quatre enllaços força interessants:

Gregor Luri a El cafe de Ocata.

Enrique Dans a El blog de Enrique Dans.

Entrevista a Javier de la Cueva

Esther Vivas a Canal Solidari.

Les demandes de la gent acampada a Barcelona.

Almudena Grandes a El País.

A veure si em centro per dimecres. Ara sóc del tot incapaç d’entendre perquè no s’inclouen les demandes dels indignats als debats dels integrats per tal d’iniciar un acostament que permeti anar recuperant desencisats (o desenganyats) al sistema democràtic i, entre tots, anar avançant en aquesta llarga revolució sociològica, les arrels de la qual cal cercar-les en la barbàrie del segle que acabem de deixar ara fa tot just deu anys.

Hi ha gent que diu que no escriu – o no participa en les xarxes socials – perquè no té res a dir – o la seva vida és massa normal -. Quantes vivències perdudes! Quin greu que em sap!

Divendres a la tarda, mentre rumiava sobre la bellesa del meu veïnat, al cap m’hi van florir les idees que tot just he esbossat. Després, cap a les vuit del vespre, la mandra em va fer prendre el cotxe per apropar-me a Can Costa i Font, a rodejar-me dels ulls somrients dels companys de viatge en un trajecte emocionant i ferm. I és que, divendres, era un gran dia. El dia en què ens mostràvem a la gent, presentàvem ganes i rostres als nostres convilatans de Taradell.

Vint-i-tres cares i vint-i-tres vivències van anar passant per la pantalla, vint-i-tres vivències parides per un poble que ens té el cor robat i no ens fuig del cap. Les ganes hi traspuen, i també la voluntat. La voluntat de retornar al nostre poble tot allò que ens ha dat.

En Jordi Freixas (@jordifree pels tuitaires) i els seus dotze afortunats van ocupar l’estrada davant d’una sala on n’hi havia d’aixecats. Les cadires eren ben plenes i les orelles, de bat a bat, seguien la proximitat del nostre candidat.

“Taradell ens ha fet de la manera que som. Som, com vosaltres, gent de Taradell (i tenim la intenció) de millorar la qualitat de vida de tots els taradallencs”.

Volem escoltar les persones i retornar-los-hi tot allò que ens han donat, amb les orelles ben obertes, perquè tothom pot aportar una part de les seves vivències i de llurs necessitats. Amb les mans també obertes, seguim amb la voluntat de sumar per aquesta vila nostra de la que estem enamorats. Si ens féu, avui confiança per entrar a l’Ajuntament, obrirem portes i finestres, per a què se sàpiga tot el què fem. I si, d’aquí a quatre anys, no us agrada el servei que us hem donat, ja podreu tornar a votar als que han manat els darrers vint-i-quatre anys.

Diàleg + sentiments + arrels + ànima + il•lusions + compromís = Esquerra + independents.

Dissabte em llevo d’hora i, passant l’estona tot rient, refermem que som una pinya que vol servir els taradallencs, aconseguint d’aquesta manera servir-nos a nosaltres que, com que som gent del poble, som egoistes d’allò més. I sabem que, servint els altres, ens servim a nosaltres també.

Amb aquesta lliçó apresa, me’n torno a casa, tot somrient, faig el dinar, rento els plats i faig dissabte com sol fer la gent eficient. Al vespre miro el futbol i m’emociono jo també amb les jugades d’un humil Barça que, de la modèstia, n’ha fet estil i del bon joc, admiració.

Acabat el partit, m’estiro al llit, i el desperto el diumenge per rebre uns parents i ensenyar-los les calçotades, un àpat que, per les seves contrades, no és gens habitual. Amb els pares i els parents que, pujats d’Andalusia, venen a sumar vivències com fa el comú de la gent, passem un jorn agradable i refermem un compromís que ens corprèn.

Il·luminat per un bri de follia, m’enterro entre els llibres que viuen reclosos pels racons més obscurs del Can Pepitu de Taradell. Fa dies que tiro de Biblioteca Pública i tinc ànsia de prendre un bany en la piscina de les lletres que, al llarg d’una vida, m’han captivat fins al deliri de propietat.

Empès, doncs, per aquesta bogeria, en surto amb el Premi Just Manuel Casero del 2004 i en començo la relectura intentant treure’m l’acolorida memòria que em va seduir fa uns anys:

“En Tortiola havia estat reptat a batre’s en duel”.

I jo em veig reptat des d’aquesta primera sentència a rellegir un dels llibres que conformen el meu corpus d’amics de paper. Llenguatge planer, argument encisador, estructura molt ben treballada, i una llargada justa i precisa per transmetre allò que en Joan Negre, l’autor de l’obra, ens vol contar sense ferir directament al lector, però donant-li bona teca per fer ballar les neurones i passar una bona estona amb un relat que s’ho val. Una estona que, en les darreres pàgines, s’accelera de tal manera que, sense voler semblar tot un Senyor Picota, m’anima a proposar-te un repte: Ets capaç de deixar la lectura suspesa en algun punt dels que se succeeixen a partir de la pàgina 95 d’aquest relat?

Jo t’asseguro que no! T’atreveixes a intentar-ho?

Títol: La funesta ideologia.
Autor: Joan Negre
Editorial: Empúries
Publicat al: 2004
Enllaç: http://www.editorialempuries.cat/ca/llibre/la-funesta-ideologia_6463.html

Avui no és dia d’apunt. Exceptuant alguns períodes festius, els apunts d’aquest bloc apareixen, amb puntualitat britànica, cada dilluns, cada dimecres i cada divendres. Però ja que l’Ara publica una edició dels temps en què no s’editava, jo també salto la barrera de l’espai i el temps per reflexionar sobre la pell de brau i el sistema polític que ens agermana.

El 12 d’abril de 1931, el vot dels ciutadans espanyols en unes municipals va decidir la sort d’un sistema polític, la monarquia parlamentària que, tot i tenir la llei al seu favor, no va poder frenar la força de les paperetes dels ciutadans. Si bé, la victòria en aquella jornada va ser per les forces monàrquiques, el resultat a les grans ciutats va ser favorable pels republicans. I aquest fet va suposar l’ensulsiada del sistema polític i legal vigent i l’efervescència de les masses populars que, segons diuen les cròniques – un servidor encara havia de néixer en aquells temps -, van sortir amb banderes tricolors i quadribarrades.

L’endemà de les municipals, els municipis de Sahagún, Eibar i Chaca proclamaven la República. I el 14 d’abril, Niceto Alcalà Zamora ocupava els espais de poder de l’extingida monarquia fugitiva i, a la Plaça Sant Jaume, Lluís Companys recollia els anhels de les classes populars barcelonines poc abans que Francesc Macià esdevingués la veu de Catalunya, en proclamar “la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.”

La recent consulta a Barcelona, i les reaccions dels mitjans de comunicació i els principals actors polítics de la pell de brau, m’ha fet reviure aquests coneixements i, per això, m’he saltat la barrera dels tres apunts per setmana amb la finalitat d’assenyalar una d’aquestes disjuntives manifestes de la política estatal: la que contraposa la legislació vigent amb la voluntat de la gent o, per ser un xic més fins, la legislació vigent amb la capacitat d’expressar l’opinió de la gent.

Una veritable democràcia, hauria de tenir clar el posicionament i no posar cap impediment jurídic a l’expressió de la voluntat a través dels sistemes de participació existents. Tot ha de poder canviar i, una societat que es vol democràtica, ha de ser capaç de parlar de tot, sense barreres ni fronteres, ja que en cas contrari, crea desafecció i, qui sap si, la possibilitat de repetir la història i que allò que no es pot expressar pels canals legalitzats, s’expressi per vies que, tot i la possibilitat de ser pacífiques –com els fets d’avui fa 80 anys -, fins i tot, puguin ser més macabres – com les que surten darrerament en els mitjans.

“El localisme no és sinó el guant que ens posem per abastar l’univers”
W. B. Yeats

Quan un es passa uns dies de llit i medecines, pot tenir la sort d’afinar el senderi en els esparsos moments de lucidesa. En aquests instants, mínims, però interessants, un hom és capaç de llegir i escriure, d’escriure i llegir i, tot hi cansar-se ràpid, treure’n un mínim profit.

I vet aquí que, a mi, el descans del proppassat cap de setmana em va venir imposat per una malaltia que, mala urpada d’hospital, em va estassar a les pregoneses dels llençols. I em va fer ràbia.

Em va fer ràbia, perquè érem tot just en l’inici de la setmana que més joia em feia. Una setmana que havia de començar amb un parell d’aniversaris, amb el Madrit a vuit punts del Barça, amb les promeses d’un entremès europeu contra l’equip equip – és a dir, els estakhanovistes d’en Lucescu – i amb un cap de setmana farcit de festes i celebracions d’arrel local i, per tant, universal, multicultural, global si m’apures.

Avui, revetlla del gran dia, ja porto el guant a la mà. Me l’he posat per aplegar-me amb la gent de Perpinyà a l’estadi de Montjuïc i celebrar d’aquesta manera la germanor empordanesa d’un geni universal. El rugby és a l’esport, el que Dalí és a la cultura: Un genial estirabot d’una plasticitat única i irreverent. I l’aposta de Montjuic és d’allò més localista, a l’ansem que universal, multicultural, acolorida i mediàtica.

Amb el guant a la mà doncs, animo a exercir un dret estètic: el dret d’anar a votar. D’anar a votar en una consulta que, no per més treballada, deixa de ser un fet sense conseqüències legals, però amb forrolla espiritual i estètica de fons. Jo ja ho vaig fer a Taradell, dies abans d’aquell gloriós jorn de Santa Llúcia que va obrir els ulls d’alguns – no gaires, car la vista no es feta per qui vol seguir essent cec – per la lluminositat acolorida de la democràcia reeixida, si més no en un llogarret de la Plana de Vic. Un 13-D que, a través de l’obra de n’Antoni Pladevall, ha passat a la posteritat.

Res, doncs, que essent com sóc un tros de provincià – que menja senglar, xala amb el rugby i, com a tot bon català, li agrada l’estètica d’una democràcia que voldríem poder exercitar – deixo aquesta nota, tot recordant que:

“El localisme no és sinó el guant que ens posem per abastar l’univers”
W. B. Yeats

Acabo de llegir un document que m’ha refermat en les meves opinions sobre la  guerra de civilitzacionsque fa avançar el món en aquestes alçades. L’autor del mateix s’anomena Abdenmur Prados i el títol del document, El islam como anarquismo místico.

Feia dies que m’havia arribat la noticia de la publicació d’aquest llibre a través de dos, dels que jo anomeno, laboratoris col·laboratius de l’activisme social. A saber, Indymedia Barcelona i Kaos en la Red, i va acabar consolidant-se la setmana passada a través de la nota que en van fer a Vilaweb.

L’autor del llibre és un activista social prou conegut a casa nostra, car és la cara visible de la Junta Islàmica Catalana, i, com a musulmà, té suficients coneixements de la creença que professa com per donar total validesa a la interpretació del llibre sagrat que, segons ens diuen els que hi entenen, és la Bíblia en la llenca de terra que, hores d’ara, està acabant amb un cordó de règims totalitaris que ja ens anaven bé per a mantenir el nostre nivell de vida privilegiat, però que, de cop i volta, ens han començat a fer més nosa que servei.

El llibre comença definint els quatre conceptes que li donen nom. A saber, l’islam, l’anarquisme, la mística i la preposició que els lliga tots plegats: com.

I, amb una sòlida argumentació, deconstrueix la imatge que de l’islam ens vénen als occidentals. La por a l’islam ha estat la manera de justificar les dictadures que ara cauen, però també per consolidar un sistema de fer – el nostre sistema capitalista – farcit de dictadures, però en el nostre cas, en el camp que més força té: el dels diners i la butxaca.

La lectura és imprescindible. Oi més en els temps que corren, ja que permet entendre quines poden ser les motivacions de fons d’un jovent que possiblement sigui molt més islamista, en el sentit que Abdennur mostra, que no pas els suposats radicalismes que ens volen col·locar, encara avui, com la norma d’aqueix pensament.

El llibre és de lectura obligada per tots aquells que tenim el cuc de la tafaneria i pensem que el xoc de civilitzacions no és entre suposades concepcions místiques, sinó entre poder i humanitat, entre velles estructures i noves concepcions, entre els que pensen “jo sóc més que tu i per tant tinc la raó” i els que pensem “jo sóc com tu i entre tots podem complementar-nos i arribar a tenir una lleugera idea de què és la raó”.

¿Vols descobrir de qui són patrimoni les idees de llibertat, solidaritat entre iguals, ajuda mútua, respecte a la creació, adquisició de les qualitats més nobles i recerca de l’excel·lència? Vols veure com tu mateix practiques la famosa yihad cada dia de la teva vida?

Si és així, llegeix. Llegeix i fes caure els murs de la ignorància (versió en pdf) per tal de reconèixer als teus germans i veure com tots som al mateix sac.

Fa 30 anys tenia 10 anys i estudiava als jesuïtes. “¡Quieto todo el mundo!”

Amb tricorni i metralleta, aquell bigoti pujava a l’estrada del Congreso de los Diputados i parlava amb trets a l’aire. Tothom s’ajupia i les veus callaven. Suposo que encara hi deuen haver els forats al sostre de l’hemicicle. No ho sé. No hi he estat mai en aquell edifici resguardat pels lleons més famosos de la història d’Espanya.

D’aquell vespre, en recordo els carrers buits de València, i els tancs d’un tal Milans, pasturant amenaçadors per la capital del Túria. També en recordo el missatge d’un senyor, vestit de militar, que el temps m’ha ensenyat que és el Rei dels espanyols.

En aquells anys, jo escrivia partits de futbol i alguna poesia de nen lletraferit, llegia el Cavall Fort i enyorava Terra d’Escudella. També col·leccionava enganxines de partits polítics i llistes electorals, i sabia qui eren en Lluís Maria Xirinachs, en Jordi Pujol, n’Adolfo Suarez, n’Heribert Barrera i un tal Raventós que, malauradament, ja ha tocat el dos.

Sempre m’he recordat, tot escoltant el transistor, com si fos una partit de futbol. No recordo ben bé si el meu germà ja era fent el soldat per terres andaluses o encara no.

Amb el temps vaig aprendre que, aquell cop, tenia a veure amb una cosa que en deia la LOAPA i que va aprofitar la feblesa d’un govern agonitzant, per acabar de decidir l’elecció d’un senyor de posat trist i seriós que es deia  Leopoldo. També vaig aprendre que, encara avui, no se sap ben bé quin paper hi va jugar el Rei, però si que els de La Trinca s’ho van passar d’allò més bé, composant una cançó per tranquil·litzar al President:

 Ara sembla que aquelles coses ja no són possibles i que els temps han canviat, però fa trenta anys d’aquella feta i sembla que encara hi ha uns quants fils per lligar.

I avui sabem la festa
que els del bigotis
van armar:

Moët Chandon i cerveses,
whisky i cava català,
vi negre, melmelada
i bonítol per berenar.

Que de pernils i xoriço,
ja n’han pres per esmorzar.
Això sí, cafè i puro!
No es pot deixar passar!

Però, jo ara, em pregunto:
30 anys amb el document guardat?
Potser ho han fet
perquè no em pregunti:

Si al Congrés decideixen
la vida dels de peu pla,
què hi fa tanta beguda?
Que, potser, per manar,
hom s’ha d’emborratxar?