País petit o petit país: importa la mida?
Deixa un comentariAvui havia de parlar de castells. De fet, tenia en ment ser a Sant Jaume al pic de la una d’ahir diumenge. Però sovint la vida fa giragonses i et trobes que, tot just, a quarts de dues ets tornant de passejar la menuda entre músics i turistes d’arreu del món conegut. I encara falten les farinetes del dinar!
Mancat de la necessària organització per gaudir de filla i aficions plegades, només puc fer esment de l’alegria que dóna saber que, enguany, els castellers de Barcelona són com el geni català, que reviu ara i sempre als seus il•lusos enterradors.
I parlant d’enterradors,
la setmana passada es va tancar amb un aplec del Circol d’Economia que, com més va més em recorda, al Circol Agricol de Sant Isidru, organització de porucs pagesos adinerats de temps un xic reculats.
El cas és que Sitges, la vila de Don Santiagu, va viure una parada de monstres que riu-t’en tu del seu famós Carnaval. Entre fotògrafs i guardaespatlles haguessin omplert el carrer del Pecat, tot fent les delícies dels seus habituals estadants.
Però la palma a la ill·lusió se la va tornar a emportar Don Mariano. L’home les va engaltar una darrera l’altra, com si d’un participant del Club de la Comèdia es tractès. Malauradament però aquest home toca cuixa, i això fa que les seves paraules puguin arribar a remoure mercats. Bé, de fet les seves paraules són tan buides com el bocinet de cuixa que pot arribar a tocar. Així han quedat les democràcies occidentals: els vots et poden portar al Govern, però no pas al Poder que resta en mans del diner, o millor dit, del qui el remena.
El cas és que, aquest illetrat crònic, entre d’altres bajanades en va engaltar una de força explicativa sobre el seu tarannà: aquella dels països petits, i dels grans i d’Europa i tot plegat, que ha estat la riota de les xarxes socials i àmpliament divulgada per mitjans d’arreu d’Espanya.
El cas és que, amb aquesta sentència, el cap del govern es retrata sol: Hem d’estar units, perquè la nostra ciutadania ens importa una merda, ja que el què realment volem és dominar Europa de bracet amb Alemania, França i companyia. I els d’aquí que s’enfosin en la misèria, que ja ens han obert el camí vers campionats més elevats.
Pobre Europa! Ella que es creia unida, resulta que es troba com un drap esquinçat per l’estira i arronsa d’uns Estats que, si veritablement fossin considerats instruments administratius, ja haurien desaparegut en una veritable unió política capaç de competir en la lliga dels liberalistes, ara neoliberals, globals.
Don Mariano doncs ha fet encara més evident el divorci existent entre aquestes mòmies vuitcentitstes que són els Estats i una ciutadania que cada cop s’allunya més d’aquesta manera de fer que els roba, els empobreix i, el pitjor de tot, els entristeix més enllà de qualsevol humanitat.