Camí d’un món feliç
Deixa un comentariAquesta setmana hi ha hagut unes quantes noticies que ens van confirmant que les profecies punk del segle passat tenien més de realitat que de pessimisme nihilista, que cada cop som més a prop d’un món feliç i que la contracultura va saber dibuixar molt bé cap on ens porta el domini dels que es creuen més que els altres.
El rebuig a la prohibició del fracking al Parlament de Catalunya ens apropa al rerepaís podrit i ple de sutge que apareix en els relats més distòpics de la cultura occidental.
Els 10 milions de diner públic invertit pel Centre Nacional d’Intel·ligència (C.N.I.) contra el procés sobiranista català, m’ensumo que método3 inclòs, ens recupera una ucronia farcida d’espietes i on els totalitarismes no han estat derrotats, la lluita segueix ben viva i el món torna a dividir-se en blocs confrontats: Inadaptats contra integrats, rebels contra adotzenats, éssers orgànics contra màquines programades.
Una lluita que ens mostra com els règims totalitaris s’han disfressat de democràcies i prohibeixen la desobediència civil que intenta fer viure el drama del desnonament als seus més ferms defensors públics.
I és que, la prohibició dels escarns per part d’un govern minoritari. I dic minoritari perquè, malgrat tenir majoria de diputats, no els va votar la majoria dels espanyols i això no entra dins del marc mental dels adotzenats. Tot i que, amb prou feina, van superar al 30% de persones cridades a votar.
Com deia, i per no perdre el fil, la prohibició dels escarns és un escarni a la democràcia i als drets d’una ciutadania que, ai, làs! si segueixen prohibint les vies democràtiques pot acabar essent un polvorí com passa sempre que les persones passen gana!
Per postres, una interlocutòria, signada per un magistrat amb negocis privats, imposa la voluntat d’una família al comú de l’escola, tot tibant la corda d’una convivència exemplar que es vol rompuda perquè fa mal a aquells que no la volen.
I, last but not least, el desallotjament del Casal de Gràcia ens porta una nova distòpia. La distòpia del jovent adotzenat i amarrat a una situació on la única sortida possible és lluny de la llar, però ben lluny, tan lluny com la seva pròpia utopia interna, la única que aquest nostre sistema sembla deixar per als altres.
Llavors, asseguts en qualsevol parc, es posen cara al sol, i canten: